La democràcia se'ns ha quedat obsoleta. El primer ministre britànic Winston Churchill (1874-1965) en deia que és "el menys dolent dels sistemes". A continuació, però, afirmava: "El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà". Considerava que aquest era el temps suficient per adonar-se com de perillós és que els destins d'un poble es regeixin per l'opinió de determinades persones.
Plató ja atacà durament la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys. Estava molt dolgut pel fet que el 399 aC el "poder del poble" hagués condemnat a mort el seu mestre Sòcrates sota l'acusació de corrompre la joventut amb les seves idees tan subversives. Això el portà a la conclusió que la política no pot estar en mans de persones incultes i manipulables, sinó en mans de gent preparada.
Opinions com les de Plató foren determinants per propagar la imatge d'una democràcia sotmesa a l'arbitrarietat d'un poble radical, capriciós i mesquí. Havia estat el legislador Clístenes qui el 507, un cop expulsat el darrer tirà d'Atenes, havia posat les bases d'aquell sistema tan pioner en fixar, entre d'altres coses, la isonomia, és a dir, la igualtat dels ciutadans davant la llei. Es partia de la base que qualsevol individu sense distinció podia ser un polités, és a dir, una persona que participàs activament en els afers de la polis.
Tanmateix, la idolatrada democràcia atenesa deixà molt a desitjar. Només representava un deu per cent de la població, atès que excloïa les dones, els estrangers residents (metecs) i els esclaus. El mateix Clístenes establí una mesura del tot antidemocràtica com fou l'ostracisme, pel qual qualsevol sospitós d'anar contra l'statu quo era enviat a l'exili durant deu anys. Al segle V aC l'estrateg Pèricles incentivà la participació ciutadana, institucionalitzant un salari per compensar els dies que els ciutadans, sobretot els pobres, havien de faltar a la seva feina. La mesura, decisiva per garantir l'èxit del règim democràtic, fou molt criticada, tot i que la quantia no era molt elevada. Plató escriuria: "Pèricles ha fet els atenesos peresosos, covards, xerraires i àvids de diners a causa de l'establiment d'un salari per als càrrecs públics". Un altre problema d'aquell sistema de representació directa fou la presència de demagogs ("arrossegadors del poble"). Es tractava de persones carismàtiques que, gràcies a la seva facilitat de paraula, aconseguien imposar el seu parer damunt del dels altres.
Amb algun període d'interrupció, la democràcia atenesa tengué una vida de 185 anys. El 322 aC rebria l'estacada final amb l'ocupació de les tropes macedòniques de Filip II. Aquell projecte tan il·lusionant no tornaria a ser rescatat de l'oblit fins al segle XVII, quan Europa començà a superar les monarquies absolutes. La primera democràcia parlamentària moderna seria la de la Gran Bretanya, impulsada el 1688 per l'anomenada 'Gloriosa Revolució'.
Va ser, amb tot, als Estats Units on a finals del segle XVIII, després de la guerra de la Independència, nasqué la primera democràcia de la història moderna en forma de república federal, sense la figura de cap rei. Aleshores es tengué en compte la famosa separació de poders de Montesquieu: l'executiu, el legislatiu i el judicial. Atès que ja no es podia parlar d'una democràcia directa, sinó representativa, fou necessària la creació de partits polítics. Amb ells progressivament la sobirania popular s'anà ampliant a tots els segments de la població sense distinció de renda, formació o sexe.
La nostra democràcia millora, doncs, l'atenesa, on només un reduït nombre de gent podia participar. Per contra, els nostres representants imposats per la partitocràcia ens escolten a les urnes cada quatre anys o excepcionalment a través de referèndums –que ara són titllats d'"antidemocràtics", mentre que els absentistes entren dins la categoria de "majoria silenciosa" aquiescent. Però el pitjor és que la utilitat dels nostres vots sovint es veu qüestionada. No debades, són molts els que recorden que qui realment governa l'actual món globalitzat són els grups de pressió empresarials o mediàtics, que actuen a l'ombra del poder. I, mentrestant, alguns, seguint els postulats de Churchill, s'indignen en veure com el vot de Belén Esteban val igual que el de qualsevol altra persona amb dos dits de seny. Què hem de fer, doncs, amb aquesta democràcia obsoleta? Els més realistes ja parlen d'un nou concepte: la "postdemocràcia".