Aquests darrers anys han estat nefastos per al món editorial mallorquí. El desenllaç de Can Moll n’ha estat la manifestació extrema. De la desena llarga d’editorials que hi havia al voltant del 2000, a hores d’ara en queden menys de la meitat. En realitat, de les que publiquen una quantitat no insignificant a l’any tan sols en deuen quedar tres o quatre. Abans el problema podia ser un excessiu minifundisme editorial, ara hi ha el perill de la desertització. Les causes d’aquesta situació són diverses: la crisi econòmica i la generalització de la lectura digital han minvat el nombre de compradors de llibres, la quasi total desaparició del suport institucional a l’edició, la poca solidesa empresarial de molts dels segells que s’havien creat, una gestió escassament professionalitzada o fins i tot deficient de les editorials... Tot plegat fa que ara mateix el panorama sigui molt més pobre que als inicis del mil·lenni. I aquest és un fet greu perquè la nostra cultura encara continua tenint en el llibre un dels seus pilars fonamentals, almenys en un grau superior al que succeeix en aquelles altres cultures que igualment poden comptar amb una producció audiovisual i mediàtica molt potent.
En aquest context de crisi, s’ha produït la creació de l’editorial menorquina Arrela. Fins ara han publicat tres antologies sota el títol comú de Versos per la llengua, cada una de les quals recopila poemes d’autors de Menorca, d’Eivissa i de Mallorca. A hores d’ara té en vies de preparació un volum que arreplegarà reflexions polítiques de gent ben diversa. Sembla que Arrela té una clara voluntat d’estar al servei de tot el nostre país pluriinsular. El seu logo ho assenyala de manera explícita: les illes entrelligades. Esperem que el seu recorregut sigui llarg i profitós.
El perfil d’una editorial sobretot ve determinat pel nivell d’interès i de qualitat dels llibres que publica. En aquest cas, Arrela ha entrat amb bon peu. L’escriptora Maite Salord els ha confiat la seva darrera novel·la: 'L’alè de les cendres'. El 2007 havia publicat a Proa 'La mort de l’ànima', finalista del premi Sant Jordi d’aquell mateix any. Una autora ja prou reconeguda fent confiança a una editorial molt novella. Un gest, el de Salord, que és del tot coherent amb una persona que pensa que la cultura catalana s’ha de fer des de cada lloc concret del territori lingüístic. Hem estat i som una cultura policèntrica. Com que no comptam amb una superestructura de poder fort –de caràcter estatal o mediàtic– que universalitzi tot el que sorgeix des d’una capitalitat potent, necessitam que els productes culturals estableixin lligams amb el seu entorn més pròxim per aconseguir més fàcilment la legitimació social. Vull dir que és a partir dels escriptors propis amb qui compartim veïnatge com més fàcilment acabam participant en la literatura catalana global. L’escriptora Maite Salord, adscrita al menorquinisme polític, dóna rellevància al fet que la seva illa pugui disposar d’una editorial consolidada. I ha actuat d’acord amb aquesta convicció.
'L’alè de les cendres' té una particularitat que la fa ben singular: possiblement és la primera novel·la publicada a les Balears que transcorre a tres de les quatre illes de l’arxipèlag. Així mateix, els personatges són eivissencs, mallorquins i menorquins. I al llarg de l’obra, van i vénen d’una illa a l’altra. Crec que fins ara no hi havia cap novel·la que oferís una ficció tan pluriinsular. En canvi, en l’obra dels autors mallorquins són bastant abundants les novel·les que transcorren en part a la seva illa i en part a Barcelona, amb personatges que estan a cavall d’un lloc i de l’altre. La història creada per Maite Salord està basada en tres nissagues familiars: els Escandell, eivissencs, els Taltavull, menorquins, i els Guerrero Ortega, d’origen andalús però trasplantats i arrelats a Mallorca, i més concretament al barri palmesà de Son Espanyolet.
La novel·la, encara que abasta quasi tot un segle, sobretot està centrada en el període de la Segona República i, molt especialment, de la Guerra civil. Aquí hi trobam una altra particularitat, que ha estat assenyalada per l’historiador David Ginard: l’obra de Salord fa referència a fets de la Guerra Civil succeïts a Mallorca, sobretot, i també a Menorca i Eivissa.
La Guerra Civil encara continua essent un tema literàriament molt atractiu. Cada any hi ha alguna novel·la que s’hi ambienta i en fa un o altre tipus de recreació i d’utilització. Aquest mateix any, la versió anglesa de la gran novel·la 'Incerta glòria' de Joan Sales ha estat considerada un dels llibres més importants que s’han publicat el 2014 al Regne Unit. La recreació literària de la Guerra Civil i els estudis històrics que s’hi refereixen –abundantíssims, a Mallorca especialment destacables els de Josep Massot i Muntaner i les monografies dedicades a les diferents localitats– són del tot complementaris. La història conta els fets, la literatura els converteix en vivències personalitzades. A través dels personatges de ficció, el lector pot tenir accés a les emocions i les pors, al sentiment de desolació i d’impotència, que realment varen interioritzar els mallorquins de carn i os d’ideologia esquerrana davant la repressió brutal que es va produir a Mallorca a partir del juliol de 1936. Amb la lectura de 'L’alè de les cendres', en coneixem les fites essencials, d’aquesta repressió, i també els seus principals escenaris: les presons del Castell de Bellver, del vaixell 'Jaume I' i de Can Mir; els camps de concentració de Sant Joan de la Fonsanta i de Can Farineta; les tortures i els afusellaments; l’aprofitament de la guerra per a les revenges personals; la destrossa de les famílies; la capacitat infinita d’inhumanitat a què poden ser capaces d’ arribar determinades persones...
La novel·la de Maite Salord és d’una intensitat dramàtica que al lector no li és gens fàcil d’encaixar. De costum, una història dramàtica sol desenvolupar-se mitjançant un encadenament de moments de màxima tensió amb altres d’un cert relaxament. En aquest cas no és així. El lector de 'L’alè de les cendres' no pot tenir cap moment de repòs. Al llarg del recorregut de les 345 pàgines no trobarà cap oasi. Tampoc no en varen trobar cap ni un aquells mallorquins que varen ser represaliats o assassinats simplement per les seves idees esquerranes, republicanes o compromeses amb una identitat de país d’arrel catalana.