Unes eleccions guanyades

Més enllà de quins siguin els resultats, la Catalunya sobiranista que opta per la independència ja ha guanyat les eleccions. Crec que és així sobretot per les quatre raons següents. La primera, per la capacitat de mobilització social que ha demostrat tenir l’objectiu del sobiranisme i, en una segona fase de concreció, de la independència. Cinc anys seguits, una multitud quasi dues vegades milionària ha sortit als carrers. Entremig, un referèndum d’un gran valor simbòlic. No deu ser possible trobar un cas semblant a l’Europa contemporània. El cas d’una gran multitud, amb una composició molt transversal (tant ideològica com generacional, tant professional com de procedència), que hagi reivindicat de manera tan cívica, tan il·lusionada i tan persistent un objectiu polític. Un moviment d’aquestes característiques ja és part de l’estructura profunda de la societat i, per això, ja no pot ser desballestat ni amb promeses enganyoses, ni amb amenaces apocalíptiques, ni amb les quatre engrunes d’una mica de reconeixement o d’un poc més de finançament. Els plantejaments fonamentats en l’estratègia del peix al cove o del “más vale pájaro en mano que ciento volando” (Junqueras dixit, a l’acte final de campanya de Junts pel Sí) ja han quedat definitivament obsolets. De cara al futur són inservibles fins i tot com a excusa per esquivar la necessitat d’haver de prendre partit amb claredat en el conflicte.

La segona raó per la qual els independentistes catalans ja poden sentir el gust de la victòria és perquè els darrers cinc anys, i molt especialment els últims mesos, han aconseguit que Catalunya s’anàs configurant a nivell de l’opinió pública estatal i internacional com un subjecte polític clarament diferenciat, com una nació que malgrat tots els entrebancs i tot el negacionisme de què és objecte té una existència i una dinàmica política pròpies que són del tot evidents i indiscutibles. A hores d’ara ja no és possible que s’ho cregui ningú que Catalunya és tan sols una comunitat autònoma com les altres o únicament una regió europea una mica singular perquè té una particularitat lingüística i un determinat model econòmic. I els qui manco s’ho creuen són els nacionalistes espanyols de la caverna mediàtica o els dirigents del PP i del PSOE. I igualment els qui estan al capdavant de la Unió Europea. Precisament perquè saben ben cert que Catalunya és una nació, l’estratègia de l’Estat i dels seus servidors es la que és: una hostilitat compulsiva permanent, un menyspreu pels elements identitaris catalans bàsics, una pràctica política que fa ús del recurs de la humiliació, una asfíxia de finançament perfectament programada. Com que no hi ha la voluntat de reconèixer el que Catalunya veritablement és, l’únic objectiu que s’han marcat és el de vèncer-la.

Tanmateix, l’independentisme ja ha aconseguit dos èxits inqüestionables: el primer, la majoria dels catalans ja han assumit i han interioritzat que Catalunya és un subjecte polític complet i que, en conseqüència, té el dret a assolir el ple reconeixement juridicoinstitucional a partir únicament de la lliure decisió dels seus ciutadans; el segon, el cas català a hores d’ara ja és present a l’agenda política del món occidental, amb la qual cosa ha deixat de ser un assumpte intern de l’Estat i s’ha convertit en un fet que en algun moment haurà de ser resolt amb la intervenció de la democràcia europea i amb l’instrumental que li és propi.

L’independentisme també ja ha aconseguit guanyar les eleccions en la mesura que no s’ha deixat vèncer per la por. La llista de les plagues bíbliques que caurien sobre Catalunya en el cas que es convertís en un Estat sobirà ha estat molt llarga: l’expulsió de la Unió Europea, el no cobrament de les pensions, la indefensió davant l’amenaça del terrorisme islamista, la no disponibilitat de recursos per al pagament de les beques ni per al foment de la recerca, la deslocalització de les grans entitats bancàries amb la consegüent pèrdua de la possibilitat de crèdit, la fugida del territori català de les multinacionals, el ‘corralito’ a la grega, la caiguda en picat de les exportacions, la pèrdua de quantiosos llocs de treball... Davant aquesta allau d’hipotètiques desgràcies, la gent hauria pogut arronsar-se i decidir que convenia resignar-se i sotmetre el seu desig de llibertat i de dignitat política a les seves conveniències materials i pràctiques. No ha estat així, però: les grans mobilitzacions no han minvat els seus efectius, totes les enquestes d’opinió assenyalen un gran suport a les candidatures explícitament independentistes, els rostres de la gent que hi està implicada continuen essent miralls d’il·lusió. I és que a hores d’ara els ciutadans ja són gent formada, amb experiència cívica, i gestionen uns fluxos d’informació molt plurals i molt contrastats i, a més, creuen inimaginable que en el seu àmbit geopolític la democràcia pugui deixar de ser l’instrument que converteix la voluntat de la gent en representació institucional i, tot seguit, en una determinada composició de govern, amb les consegüents decisions polítiques que se’n deriven. El sobiranisme per a vèncer la por ha comptat amb tres factors: la confiança que li dóna el fer de sentir-se majoria social, la certesa que la democràcia és i serà el principi i el mètode que s’aplicarà per a resoldre la confrontació política i, finalment, tot l’argumentari d’alt nivell favorable a la independència que han sabut elaborar i defensar una munió d’economistes, periodistes, intel·lectuals i polítics. Una gran part dels millors de cada sector professional o social han abraçat la causa de la independència i han format un moviment que compta amb efectius nombrosos i molt qualificats en cada uns dels àmbits de la societat. Davant les estratègies de la por de caràcter economicojurídic, les explicacions dels economistes del Col·lectiu Wilson o les de Germà Bel i Miquel Puig, o les de Carles Boix i Ferran Requejo, funcionen com un antídot eficaç contra el catastrofisme. Una majoria social, uns quadres intel·lectuals i professionals de gran capacitat tècnica, un món associatiu dens i compromès i uns polítics que han sabut assumir el deure d’escoltar el seu poble han acabat configurant un moviment independentista guanyador.

Amb l’afegit, a més a més, que aquest moviment ha aconseguit construir un relat en el qual l’objectiu de la independència anava alhora lligat, formant un tot inseparable, a l’inici d’un nou cicle polític de més democràcia, de més recursos per a fer polítiques socials més universals i més justes, de més garanties per a garantir el benestar col·lectiu, de més capacitat de decisió de la gent sobre les coses pròpies i pròximes, de més rigor i transparència en la gestió dels assumptes públics, de més oportunitats de prosperitat tant individuals com col·lectives... Aconseguir que un relat d’aquestes característiques hagi estat assumit com a desitjable i com a possible per una gran part de la població és igualment una victòria de l’independentisme.

En base als arguments que he anat confegint, i més enllà dels resultats que avui es produeixin, em sembla sensat considerar que el sobiranisme independentista ha guanyat les eleccions.