És lògic, just i necessari que els ciutadans tenguem una consideració positiva del món de l’empresa. Amb les seves iniciatives crea ocupació, ofereix serveis i productes necessaris, a més de generar una gran part dels recursos que permeten el funcionament de la maquinària social. També ha de ser un motiu de satisfacció que algunes empreses balears (les hoteleres) hagin aconseguit una gran implantació a diferents parts del món o que n’hi hagi que siguin capaces d’assolir un bon nivell d’exportacions. Per aquests fets, l’empresari –qualsevol emprenedor en sentit ampli– es mereix el suport de la societat, dels mitjans de comunicació i del món polític.
Una part de l’empresariat illenc el passat dilluns va fer festa grossa. El motiu va ser la venguda a Palma del ministre d’Economia i Competitivitat, Luis de Guindos. Va fer una intervenció –sembla que tan sols d’uns quinze minuts– i tot seguit hi hagué un torn de preguntes i respostes. Les paraules del ministre coincidiren amb les que va dient cada dia en unes quantes ocasions: la recuperació econòmica ja és un fet. Mitjançant una selecció de les dades que li convenien i d’un oblit voluntari de les que li haurien desmuntat l’eslògan, va vendre uns resultats positius que la immensa majoria dels ciutadans tenen molt difícil de verificar com a reals en el seu viure quotidià. És igual, però, perquè els eslògans repetits il·limitadament –hi ha molts de diaris, ràdios i televisions disposats a contribuir-hi– poden acabar creant una ficció de realitat que finalment pot ser percebuda com a certa per aquells ciutadans que disposen de pocs recursos per a fabricar-se per ells mateixos una opinió contrastada. A l’horitzó ja hi ha les eleccions, per tant tot s’hi val per a crear el miratge d’una economia altra vegada sòlida i en creixement.
Segons les cròniques aparegudes a la premsa, alguns dels assistents a l’acte del ministre varen atrevir-se a plantejar-li tot un seguit de qüestions. Es va parlar de la necessitat de millorar la relació fiscal de les Balears amb l’Estat, de prendre en consideració els costos de la pluriinsularitat, de la necessitat de reduir l’IVA turístic (al programa electoral del PP es deia que l'abaixarien i l’han augmentat), de la conveniència d’establir per al nostre arxipèlag un tractament fiscal semblant al de les Canàries... Davant aquestes propostes –en realitat una exposició de greuges i de reivindicacions–, el ministre va repartir carabasses a rompre. Als empresaris mallorquins, el rei mag Guindos únicament els va dur carbó. Per sort, els d’Orient, arribats una setmana abans, varen ser més comprensius a l’hora de complaure les il·lusions dels infants. De la interpretació de les paraules del ministre es desprèn un únic missatge: els balears han d’acceptar que el govern de Rajoy no atengui les seves peticions en benefici de l’interès general del conjunt de l’Estat. Per si fos el cas que algun dels presents encara no ho sabés, Guindos va dir amb claredat que les Balears han de ser per a l’Estat únicament un territori d’on extreure recursos quantiosos. Entre altres, els beneficis dels aeroports de Palma i d’Eivissa. I de tant en tant, és ver, ser els receptors de qualque acte d’almoina paternalista de l’Estat: els setze milions d’euros invertits en el nou edifici de l’Arxiu del Regne, els 350 dels interessos del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) que l’Estat ens ha perdonat… Hem de reconèixer que són uns artistes: es queden anualment uns tres mil milions del nostre PIB, ens en tornen manco d’un deu per cent en inversions i aconsegueixen ser rebuts cada vegada que vénen a Mallorca com si fossin els nostres salvadors.
Quin és el problema? El govern de l’Estat –els dos partits que alternativament el gestionen– saben que a les Balears hi viu una gent que és del tot inofensiva. I que té una memòria escassa. Que fins i tot té tendències masoquistes. Per això, al llarg de l’actual període democràtic la immensa majoria d’empresaris i del cos electoral sempre han donat suport als partits responsables de la situació de marginalitat, de subordinació política i de discriminació fiscal que pateixen les Balears. ¿Com pot ser creïble la protesta dels empresaris illencs si els representants balears del PP i del PSOE al Congrés i al Senat mai no han plantejat amb contundència cap de les reivindicacions que el dilluns passat Luis de Guindos va tenir l’oportunitat d’escoltar? ¿Per què el ministre i el seu govern haurien de témer que del seu rebuig de les demandes dels nostres empresaris se’n derivassin conseqüències negatives per als seus interessos si des de fa trenta anys han estat sistemàticament insatisfetes i mai no se n’ha originat cap seqüela política i electoral que els perjudicàs? ¿Com poden sentir-se obligats el PP i el PSOE a replantejar l’'statu quo' de les Balears dins l’Estat si les elits polítiques i econòmiques illenques fan festa grossa cada vegada que reben la visita d’algun representant estatal que simplement els diu sense manies que no té previst tenir en compte els interessos del nostre país? ¿No seria convenient que es plantejassin si no els seria més productiva la desafecció que l’adhesió incondicional? ¿No seria raonable que d’una vegada per totes els empresaris –i els ciutadans, és clar– s’adonassin que els greuges ben tangibles de les Balears amb l’Estat tan sols podran tenir una possibilitat de resolució favorable en el cas que acabin tenint una traducció política divergent de la del bipartidisme que ha estat hegemònic les darreres tres dècades?
Si la nit de Reis Melcion, Gaspar i Baltasar haguessin entrat a una casa, abraçat els infants que hi havia i, tot seguit, els haguessin entregat tan sols una grapada de carbó, ben segur que hi hauria hagut un esclafit de plors de mil dimonis. Guindos, quan va venir a Mallorca, exclusivament va repartir carbó; tot i això, va aconseguir que els polítics i empresaris illencs que l’havien anat a escoltar sortissin amb cara de satisfets a les fotografies que es varen fer amb ell. És la rebel·lia instintiva dels infants enfront de la docilitat servil dels colonitzats.