‘Federico García’ serà a Palma el 13 de novembre, al Principal

PalmaFederico García, l’acostament teatral de Pep Tosar a la figura de Lorca, s’estrenà l’any passat dins la programació del Grec de Barcelona. La crítica fou unànime i n’elogià la posada en escena, l’actuació del ballador Jesús Carmona, de la cantaora Alba Carmona, la recitada de textos del mateix Tosar i el documental que s’hi projecta amb la intervenció d’experts (Antonina Rodrigo, Juan de Loxa, Allen Josephs, Domingo Ródenas i Mario Hernández) i de la neboda del poeta granadí, Vicenta Fernández-Montesinos García ( Tica ), qui quedà sorda a tres anys.

El director i actor mallorquí acaba de tancar el compromís de dur Federico García al teatre Principal de Palma, el proper 13 de novembre, i ja té contractades cinc setmanes per al seu Lorca al teatre Romea de Barcelona, del 24 d’abril al 28 de maig del 2017. Mentre o just després del Romea, l’espectacle podria rodar per diverses ciutats espanyoles i també per Amèrica Llatina.

De llarg recorregut

“A Federico García partesc de la mateixa fórmula narrativa amb la qual vaig concebre Esquena de ganivet (sobre Damià Huguet) el 2003 i que després he aplicat a Tots aquests dois sobre Guillem d’Efak o a Poseu-me les ulleres sobre Vicent Andrés Estellés. És una fórmula o una estratègia de llarg recorregut i moltes possibilitats, el tul, la transparència, la projecció del documental que esdevé un instrument solista, la música, el ball i la recitada, tot plegat sempre dóna resultats diferents perquè depèn totalment del personatge que tractis”, diu Tosar.

Amb aquesta mateixa fórmula, Pep Tosar ja tenia quasi del tot preparat un espectacle sobre Robert Graves, “però no el puc avançar perquè no en tenc els drets”. I segurament per al Grec de l’any que ve estrenarà Nina, de Josep Pere Peyró. Així mateix, té prevista l’obra Pallassos i monstres, de Sánchez Piñol, i ha començat a treballar-hi. “Ho he parlat amb ell i n’està encantat. Ho vull fer com a espectacle de pallassos. I és que aquesta obra sobre els dictadors africans està escrita de l’única manera que es poden relatar aquestes atrocitats, que és des de la ironia”.