Fes bona lletra!

Darrerament es discuteix la proposta d’eliminar l’ensenyament de la lletra lligada als infants.

L’ordinador torna lenta, innecessària i obsoleta l’escriptura lligada. Però, ¿no són, precisament, la lentitud, la no necessitat i l’obsolescència components característics de tot aprenentatge?

L’escola ha d’ensenyar allò que ja no es fa i allò que encara no es fa. Mai allò que es fa: d’això, se n’encarrega la ‘realitat’ ­–és a dir, el mercat: però el mercat no ensenya, sinó que ensinistra, adapta a ell, conforma.

Exemples. A una escola d’hostaleria, als qui seran cuiners se’ls ha d’ensenyar a fer salses com Brillat-Savarin i pastissos com Antonin Carême (de qui no puc evitar citar la millor sentència: “Les belles arts són cinc: la pintura, l’escultura, la poesia, la música i l’arquitectura, que té com a branca principal la pastisseria”), i també se’ls ha d’ensenyar a fer salses i pastissos que ni Ferran Adrià ni Xisco Moranta encara no imaginen. A una escola de sastreria, s’ha d’ensenyar a tallar i cosir com en temps del Beau Brummell, i també a tallar i cosir –tal vegada sense ni tallar ni cosir, ni sense roba– d’una manera que Yssei Miyake no arriba a sospitar.

Aquesta és la condició perquè qui aprèn no sigui un autòmat de la ‘realitat’, sinó el seu transformador. L’escola és l’oposat a la realitat. N’és l’alternativa, la superació. L’escola comença oposant-se a la realitat de qui aprèn, de qui no sap, i el transforma, i aquest s’oposarà a la realitat del món que l’envolta, el transformarà.

El més exòtic dels arguments en contra de l’aprenentatge de la lletra lligada és aquell que diu que la lletra lligada no es troba en la realitat.

¿Fan part de la realitat els sonets, el nombre zero o el concepte d’infinit? ¿Fan part de la realitat el jove Werther, la Mare de Déu i la jaia Gri?

La resposta és no, perquè no existeixen fora de la imaginació humana. La resposta és sí, perquè aquestes figures (a l’arrel llatina de la paraula ‘figura’ es confonen ‘ficció’ i ‘modelatge’) afecten i alteren ‘realment’ la vida de la gent.

La paraula, el llenguatge, és creació humana; és la creació humana per excel·lència. És l’eina que, oposada a les coses, al món material, a la ‘realitat’­, permet alterar-la, fer-la nostra, i constituir-nos en societat, vincular-nos.

La pregunta adequada no és si la lletra lligada fa part de la realitat, sinó si pot transformar la realitat.

La primera realitat que transforma és la del mateix infant que aprèn. No només els dits, sinó la ment. Lletra lligada és paraula deslligada, és la possibilitat i l’inici de la sintaxi. J.M Pujol i J. Solà donen, a Ortotipografia, la imatge caòtica de la lletra deslligada a l’escriptura romana.

Apreníem a escriure a pissarrí. Els guixos de colors de la mestra! Els nostres eren blancs. Després a llapis. I va arribar el dia en què es revelà el misteri del forat circular de cada taula, a la part de dalt. Era per posar-hi el tinter, una cassoleta blanca de ceràmica, que s’omplia cada dia de tinta nova, d’un blau irrepetible, i d’on extrèiem també cada dia restes de guix, paper secant i altres naufragis. Escriure a tinta, amb plomí, evidentment, era haver passat un grau, travessat un llindar, guanyat una capacitat. Arribaríem fins a saber escriure sense fer taques de tinta.

Qui recordi la dificultat de pronunciar determinats sons, en aprendre un idioma estranger, i la naturalitat en què ho pot fer una vegada li és habitual, sentirà als dits la llunyana estranyesa de sostenir i dirigir per primera vegada un llapis per fer retxes al paper.

Aprendre és sentir créixer les capacitats pròpies, ser conscient del descobriment de noves habilitats, deixar de dependre, fer-se autònom.

Però qui clica una tecla fa el mateix gest als tres que als setanta anys. No capacita. No fa experiència. Seguim igual, sotmesos a la màquina, sense canviar. Són els programes de la màquina els que canvien, i ens hi adaptam.

Avui, qui vol aprendre a navegar ha de saber manejar el GPS, sens dubte. Però a qui vulgui ser oficial de marina li ensenyen a calcular la posició pel sol i les estrelles, com en el temps d’Odisseu i Conrad.

En temps de la carrera espacial entre soviètics i americans, els americans van dedicar molt d’esforç per trobar una tècnica d’escriptura que servís fora del camp gravitatori: el bolígraf no rajava. Inventaren un instrument sofisticat, que va acabar venut a El Corte Inglés a preu exorbitant: “bolígraf de l’espai”. Els soviètics, mentrestant, escrivien a llapis.

El bon Jesús escrivia amb una canyeta a la pols d’en terra. Louis Aragon, poeta comunista, amb el dit a la finestra gebrada. Qui aprengui a escriure ha de tenir present que està fent el mateix gest que molts han fet abans d’ell, i que està obligat a recordar-lo, per donar-lo als altres.