Els fills bords de Warhol
La profecia del nord-americà Andy Warhol (1928-1987) s'ha complit: "En el futur tot el món serà famós durant quinze minuts. Tot el món hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria". Warhol és considerat el pare del 'pop art'. Enemic d'elitismes, inventà la frivolitat com una actitud estètica davant la vida. Ho reconegué sense embuts: "Som una persona profundament superficial". Segurament avui l'excèntric artista seria un fan incondicional de 'Gran Hermano'. Amb quinze edicions a sobre, Espanya és, gràcies a Telecinco, el país més reincident amb aquest escatològic format televisiu –vaixell insígnia de la teleescombraria–, que agafa el nom de l'ull omnipresent que tot ho veu de la novel·la '1984' de George Orwell. Aquella obra, però, publicada el 1949, enmig de l'auge i declivi dels estats feixistes i nazis, era un al·legat contra els totalitarismes. Ironies de la història, avui, en canvi, la seva versió de "la vida en directe", que en un principi es va vendre com un "experiment sociològic", s'ha convertit en una apologia d'un altre tipus de totalitarisme: la ignorància.
No hi ha dubte que el morbo ven. És un instint malaltís, que s'encomana, tal com indica l'etimologia del terme (el llatí 'morbus' significa 'malaltia'). Així doncs, podríem dir que els més de quatre milions de persones que, de mitjana, veuen la darrera edició VIP de 'Gran Hermano' estan malalts. L'exòtica fauna amb set de notorietat que compon aquesta ratomàquia –en paraules del crític televisiu Ferran Monegal– no té cap problema a ventilar, a cop de talonari, les seves misèries humanes. Però si aquest exhibicionisme i arrogància egocèntrica tenen èxit no és tan sols perquè tots tenim un preu, sinó també perquè a l'altra banda de la pantalla hi ha una cultura 'voyeurista' molt arrelada.
L'escriptor Arturo Pérez Reverte ja ha posat el crit al cel. No entén que el resum de la gallina dels ous d'or de Telecinco s'emeti a la nit just abans de l'adaptació televisiva de la seva exitosa novel·la 'Alatriste'. Així d'indignat s'ha mostrat a les xarxes socials: "Y ahora imaginen con qué estado estomacal veo a Belén Esteban y a Olvido Hormigos, tres minutos antes, de teloneras de Caridad la Lebrijana". Darrere d'aquestes declaracions hi ha la impotència que dóna veure que el conegut ja com el 'Gran Hermano Escoria' dobla en nombre d'espectadors un producte més digne, en aquest cas, una sèrie d'aventures de contingut històric.
Per a alguns, el 'freakshow' de Telecinco és un reflex de la nostra societat. D'altres, en canvi, opinen que és més aviat un símptoma d'una societat que prefereix donar preeminència a la mediocritat que no pas a l'excel·lència. L'antropòleg britànic Desmond Morris es demana per què acceptam que gent tan extravagant i grollera sigui la representació genuïna de la nostra cultura. Atès que la ignorància és contagiosa, Morris considera que els responsables del nostre sistema educatiu haurien de plegar. La pregunta, però, és: quin sentit té combatre el fracàs escolar si abans no es combat el fracàs social? Quin interès ha de tenir la joventut a estudiar si els valors que imperen són la vulgaritat, el mínim esforç i l'insult a la intel·ligència?
L'excel·lència, tanmateix, també és contagiosa. Bastaria que gaudís de més prestigi social amb l'ajuda dels mitjans de comunicació i de l'estament polític. Avui el problema és que els famosos quinze minuts de glòria de Warhol –superats amb escreix– tan sols són per als analfabèsties, individus que sense cap mena de pudor bravegen de la seva ignorància amb l'aplaudiment ciutadà. Ens hem acostumat tant a la seva presència que ja donam per fet que formen part natural de la nostra idiosincràsia. A casa nostra, però, tenim persones molt més talentoses tristament condemnades a l'ostracisme. Queda clar, doncs, que de moment, a Warhol, els fills li han sortit bords.
