Tenim assumit que el nostre model educatiu i la seva gestió no funcionen prou bé, que no condueixen als resultats desitjats o desitjables, i per tant és normal que vulguem emmirallar-nos en models de més èxit. Cada vegada que coneixem un nou informe PISA o qualsevol estudi comparatiu elaborat per alguna organització solvent, comprovam que no hi ha manera de sortir dels llocs de descens, i sospiram davant els resultats dels països que, amb una constància idèntica a la nostra però de signe contrari, es passegen ufanosos per la zona Champions. Ens consolam una miqueta dient-nos que les proeses escolars de Corea, Singapur o Xangai no fan per a nosaltres perquè aquells orientals estan fets d’una altra pasta, i tal. Però quan ben a prop dels llocs d’honor hi apareixen estats europeus com Suïssa, Holanda i Finlàndia, llavors és quan la ferida cou.
De tots aquests, Finlàndia s’ha convertit en un clàssic. Hem vist documentals, hem escoltat conferències, seguim amb el màxim interès les notícies que apareixen periòdicament als mitjans de comunicació sobre l’èxit educatiu finlandès, i l’admiració no fa més que créixer: la professió docent és socialment valorada, només els millors estudiants es converteixen en mestres i professors, la reforma del model educatiu està fora de la controvèrsia política i s’articula a partir del consens, la participació de l’alumnat en els processos d’aprenentatge és un eix central, la despesa pública en educació és la més estable i ben dotada d’Europa, i un llarg etcètera de claus d’èxit que ens fascinen i ens fan enveja. Llavors, és clar, comparam tanta modernor amb les riuades de caspa que supura la LOMQE, i ens agafen tots els mals. Mentre que a Finlàndia cada deu anys canvien el currículum i fan una ITV completa a tot el sistema educatiu, aquí cada bugada perdem un llençol i anam cap enrere com els crancs.
Però alerta, perquè segur que els finlandesos també s’equivoquen. O que simplement, una determinada mesura es pot considerar bona des d’un determinat punt de vista, però inconvenient si es mira des d’una altra perspectiva. Aquesta setmana hem conegut algunes propostes del pedagog Pasi Sahlberg, guru de la nova reforma del sistema educatiu finlandès. Sahlberg parteix de la constatació que en els propers anys la societat crearà molts menys llocs de feina que el nombre de joves que tindran l’edat d’incorporar-s’hi. L’escola i els alumnes, diu Sahlberg, han de canviar de mentalitat: en lloc de formar-se per trobar un lloc de feina que se’ls pugui oferir, han d’inventar la seva pròpia ocupació, i la missió de l’escola és preparar-los per fer-ho. Dit així sona fantàstic, però què passarà amb els qui no tenguin èxit? Sahlberg no aclareix si amb l’autoocupació es crearan més llocs de feina que amb el sistema tradicional; simplement diu que els nous treballadors podran fer unes feines més adaptades al seu perfil i preparació, que si han d’encaixar dins un lloc de feina dissenyat per un altre. Sí, però quanta gent? I els que no en tenguin, de feina? Si la societat no pot donar feina a tothom, què hi guanyam de formar bé els qui en puguin acabar tenint, si podem deixar a l’estacada un caramull de gent?
La concreció d’aquestes idees, que Sahlberg no aclareix ni poc ni gens, podria donar lloc a un sistema educatiu que fomenti la dualització social, que faciliti la inserció laboral dels millors però deixi fora del pastís un munt de joves ben formats... però sense la sort de trobar una feina. No m’estranya que les tesis de Sahlberg hagin trobat ressò i acollida entre els conservadors britànics, que volen importar les seves propostes per a la reforma educativa del Regne Unit.
El punt de partida de Sahlberg –la constatació de la insuficiència creixent de llocs de feina per a tothom– ja va ser explicada per Jeremy Rifkin a ‘El fin del trabajo’: anam cap a una societat en la qual, de manera estable i estructural, no hi haurà feina per a tothom; el repte serà o bé crear una societat de l’oci, en la qual el treball estarà més repartit i tothom tindrà més temps, o una societat dual, en la qual uns pocs faran molta feina i tindran recursos, i un sector creixent de la societat no tindrà feina i tampoc mitjans suficients de vida i de consum. En el primer model s’assumeix que el treball ja no serà la principal via de provisió de recursos als ciutadans. En el segon model, es fomenta el darwinisme social, la llei del més fort, la conflictivitat i la destrucció de la classe mitjana extensa que hem conegut al segle XX.
Cap a on tirarà la reforma educativa finlandesa? Francament, no en tenc ni idea. Però segons com es materialitzin les innovacions del professor Sahlberg, es podrien establir mesures molt modernes... però molt injustes i antisocials. El viratge conservador de la societat finlandesa en els últims anys, amb símptomes preocupants com l’increment del vot xenòfob o la discussió sobre els recursos de protecció social, abonen el dubte i refreden l’entusiasme. A partir d’ara, em miraré les notícies educatives de Finlàndia amb les mateixes ganes d’aprendre, però amb la mosca al nas.