La generació becària (i precària)

PalmaLa generació més preparada, la generació que podria fer allò que volgués a la seva vida, la generació tecnològica... Però també la generació becària, la generació precària i la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Els millennials, aquelles persones nascudes aproximadament entre els anys 80 i el 2000 (unes dates sobre les quals tampoc hi ha consens), s’han trobat amb la gran frustració que suposa que t’ho hagin promès tot i acabis sense tenir pràcticament res.

La crisi que va esclatar l’any 2008 va ser, probablement, un dels detonants d’aquesta situació i ha deixat una realitat preocupant: molts joves varen ser expulsats d’un mercat de treball poc qualificat i fins i tot de l’Estat per haver quedat sense feina, i els que hi han arribat després ho han fet assumint la precarietat com la norma de la vida laboral.

Les pràctiques

Una de les principals característiques d’aquest nou panorama són les pràctiques: ser millennial implica haver treballat de manera gratuïta. Beques a empreses, pràctiques curriculars durant la carrera, extracurriculars, pràctiques no laborals en empreses, contractes de formació nascuts amb la reforma laboral... Les fórmules són moltes i molt diverses, però el resultat acaba sent, en moltes ocasions, cobrir llocs estructurals de feina amb el que havia de ser una oportunitat per aprendre.

Un estudi de la Comissió Europea de l’any 2015 afirma que el 60% de les pràctiques no són remunerades i que, de fet, pràcticament un 40% es troba fora de regulació perquè no han signat ni un contracte ni un conveni. A més a més, gairebé set de cada deu joves continuen fent pràctiques després d’haver-se graduat.

Davant aquesta situació, el 2012 va néixer l’Oficina Precària, “una espècie de PAH, però del treball”, explica Eduardo Ocaña, el portaveu: “Érem un grup de joves que vàrem veure que allò que ens trobam als llocs de feina és diferent del que hi havia abans i que els sindicats no s’havien fixat en aquest tema”. Ocaña considera que “l’atomització i fragmentació” provoca “un treball cada vegada més desregularitzat” i genera una “incapacitat d’organitzar-se”.

“La gent s’ha de llevar la por i pensar de manera col·lectiva i no individual”, afirma Alfredo Gutiérrez, secretari de Joventut de CCOO, qui recorda que els sindicats estan “per ajudar aquestes persones a denunciar” pràctiques abusives. De fet, assenyala que CCOO organitza xerrades amb estudiants de Formació Professional “per advertir-los que molts empresaris els voldran contractar en pràctiques per cobrir llocs de feina estructurals”.

El sindicalista assegura que la precarietat és aquí i hi quedarà “per abaratir l’ocupació”. També recorda que les polítiques que s’han utilitzat per sortir de la crisi han afectat especialment el jovent perquè és un col·lectiu vulnerable, una situació “agreujada a les Balears per un model productiu basat en la construcció i els serveis”. Abans de la crisi, “molts joves varen llançar-se a la construcció i, quan esclatà la bombolla, varen quedar sense res”.

Deu anys després, les persones d’entre 16 i 29 que es troben en risc de pobresa a l’estat espanyol han passat del 22% al 33%, i hi ha dos milions i mig de joves menys que treballen que el 2007. Gairebé s’han doblat els que ho fan a temps parcial i, segons dades de l’Agència Tributària, el salari mitjà dels menors de 25 anys no supera els 5.800 euros anuals.

La precarietat és, per tant, una realitat a la qual generació millennial s’ha vist abocada tant quan ha decidit anar a la universitat com quan ha abandonat els estudis després de l’institut. En el cas de les facultats, les pràctiques curriculars són obligatòries en molts estudis i, generalment, no es cobren (de fet, es paguen perquè són una assignatura més).

A les extracurriculars, aquelles que s’ofereixen des dels serveis d’ocupació de les universitats com un plus d’experiència per fer currículum, la situació és similar. Això converteix les universitats i les condicions laborals que ofereixen en “regnes de taifes”, diu Ocaña. Pel portaveu de l’Oficina Precària, el reial decret que regula aquesta qüestió és “molt vague”, perquè se’ls obre la possibilitat de fixar una remuneració mínima, però no se’ls dona la potestat de fer-ho.

La història del becariat és, per tant, la història d’una generació que conviu amb una altra pròpia també de la crisi i de les seves conseqüències: els ni-ni. Els joves que ni estudien ni treballen varen ser un boom durant els anys més durs de la crisi i, segons la patronal de treball temporal Asempleo, a les Balears n’hi ha actualment 14.000, el 17,5% dels quals són menors de 25 anys.

Es tracta d’una xifra que s’ha reduït respecte de fa uns anys, però que ha augmentat, en termes relatius, per als ni-nis inactius: aquells joves que no estudien, no treballen i tampoc no tenen intenció de trobar una feina. És el reflex d’una generació filla de la crisi i de la frustració que suposa, per exemple, haver de retirar carreres i màsters d’un currículum perquè no et vetin d’un lloc de feina dient que estàs massa preparat.

La reforma laboral: contractes per treballar gratis

La regulació laboral amb què s’ha trobat la generació millennial quan ha arribat a la seva primera feina o molt poc després d’entrar en el mercat laboral és molt distinta de la que varen tenir els seus pares. Més flexibilitat en els acomiadaments, poca feina disponible a causa d’una crisi llarga i molt marcada, llocs de feina mal pagats... I nous models de contractes. La darrera reforma laboral va introduir fórmules que intentaven fomentar l’ocupació juvenil, però que en realitat condemnaven el jovent a una precarietat de la qual és difícil sortir i que ve marcada per sous baixos, males condicions, llargs períodes de prova i per continuar com a ‘aprenent’ anys després d’haver acabat els estudis universitaris.