Les pel·lícules del neorealisme italià dels anys 40 i 50 ens mostraven les condicions lamentables dels obrers. Aquells arguments són molt semblants al relat que m'ha contat avui capvespre la meva tia. Ja jubilada de fa uns anys, cultiva un hortalet a prop de Ciutadella. No és cap activista ni s'ha manifestat mai com a persona especialment preocupada per la política. Açò sí, pateix amb els qui pateixen, estima els que necessiten amor i ajuda els necessitats. Aquí teniu transcrites les seves paraules. “Sembla mentida –m'ha confessat– que en tres anys haguem perdut els drets que tant d'esforç va costar de guanyar. Amb l'excusa de la crisi, és a dir de la gran estafa, els rics i els empresaris han trobat la coartada perfecta per fotre de nou els assalariats. La meva filla va perdre la feina fa prop d'un any i tot perquè un dia es va plantar davant el 'quefe' per reclamar els 3.000 euros que li devia l'empresa on treballava. Tot aprofitant l'ocasió, la meva filla i dues al·lotes treballadores més van ser despatxades i al seu lloc en van contractar unes altres. Quan durant mesos la meva filla reclamava el que li devien, sempre se la mal miraven com si demanés un favor i li donaven llargues. De tant en tant li amollaven 200 euros per fer-la callar. Quan la meva filla es va posar ferruca, que ja era hora que li paguessin el seu sou com tocava, l'empresari li va dir per què es preocupava tant si tanmateix tenia un marit amb sou. El seu marit guanya 800 euros i està malalt, de fet guanya una pensió d'invalidesa. La meva filla li va contestar que volia el que és seu pel simple fet que ho necessitava, ja que tenia una hipoteca de més de 600 euros a pagar cada mes al banc, el mateix banc que el govern de Rajoy va salvar amb els doblers de tots i que encara no han tornat i que molt probablement no tornaran mai a la caixa comuna. L'empresari ciutadellenc en va amollar una altra a la meva filla: 'Que no tens els teus pares que et poden ajudar?'. Jo i el meu home tenim una pensió per viure, no per fer préstecs perquè no dóna per ajudar els fills i encara que donés, uns pares jubilats no s'han de veure en la situació trista d'haver de socórrer els fills perquè no els arriba a final de mes. La meva filla va respondre a l'empresari que molts de dies menjaven arròs bullit amb el tomatigat que jo faig cada estiu de l'hortet. L'empresari, va dir la filla, va callar. Al cap de sis mesos la meva filla va ser acomiadada. Va trobar feina a un bar, on va treballar durant tres mesos, els tres mesos de feina que hi ha a Menorca, la resta tocs pels morros. Li van fer un contracte de mitja jornada, a sou mínim. El problema era que en lloc de fer les sis hores que li pertocaven, des de les dues del capvespre a les nou del vespre, en feia cada dia dues o tres més que mai no li van pagar. I no pots dir res. Fins i tot has de donar les gràcies perquè t'han agafat. Ara fa una altra feina i està una mica millor. Sort que va trobar feina prest, perquè és una al·lota que val molt”.
Una estoneta més tard entra un cosí de visita. Una altra història obrera d'aquests inicis del s. XXI tan semblants als inicis del s. XX: “De què xerrau? De com està el món i de com de pocavergonyes s'han tornat molts empresaris. Xerram del que va passar a sa filla amb l'empresa on treballava. En voleu sentir una altra d'història? La meua. Fa uns anys que faig feina a la mateixa empresa. Faig feina de valent. Quan no n'hi ha, per canvi de temporada, ens posen a l'atur, un parell de mesos cada any. La majoria dels obrers té contractes precaris. Em vaig casar i per tant em tocava una setmana o uns quinze dies lliures. Però com que era temporada de molta feina vaig dir al cap que si els semblava bé renunciava al permís de noces i treballaria aquella quinzena. Hi va estar d'acord, ja que s'estimava més pagar aquelles hores que no prescindir de mi i fer anar coixa l'empresa. Van passar un parell de mesos i quan vaig reclamar els doblers que em corresponien per aquells dies treballats, l'empresari em va mirar i em va dir: allà tens sa porta si vols plegar, que darrere teu n'hi ha cinc que esperen entrar”.
El nostre hiperrealisme actual no té res de cinematogràfic i sí molt d'indignant. Les actuals generacions d'empresaris no s'assemblen gens als seus pares o avis. Els seus pares o avis empresaris també eren rics però van saber pagar amb dignitat els sous i distribuir millor la riquesa que feien gràcies als seus treballadors. Els joves empresaris, que ara es fan dir emprenedors perquè queda més camuflat i fa l'aire de donar feina, no tenen escrúpols, guanyen molt i van de víctimes. Ja sabem que no són tots així i que n'hi ha que també s'ho passen malament a causa d'un mercat ferotge sense ordre ni llei. La meva tia m'ha dit que els sindicats no han sabut defensar els drets dels treballadors. No són casos, és la tònica general. Són els efectes ben concrets de la reforma laboral del PP que ens havia de salvar de l'atur. Res del que s'esperava no s'ha acomplert. Però el seguim votant, esclaus de l'hiperrealisme del segle XXI.