Ideologies volàtils
La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l'antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d'una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus ("el Senat i el poble romà"). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
El 494 aC, un nombrós contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l'amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l'única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l'estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d'aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d'aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s'agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l'esquerra. Així, es passava d'una organització de l'espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la "història de la lluita de classes", entre "opressors i oprimits". Als segons, que vivien alienats per la feina, se'ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l'antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l'exèrcit. Sota la crida revolucionària "Proletaris de tots els països, uniu-vos!", el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d'una societat sense classes.
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre 'La fi de les ideologies', pronosticava que, en l'era postindustrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l'aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra 'La fi de la història i l'últim home' (1992), aquest politòleg nord-americà assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s'haurien diluït en benefici d'una economia global.
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre 'Dreta i esquerra'. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l'esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.
Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com Podemos treuen pit dient que no són ni de dretes ni d'esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l'esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l'hora de dipositar el vot a l'urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: "que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta".
