En un cas com aquest, Laurence Olivier o Carmelo Bene durien unes malles negres, camisa blanca os amb màniga bufada i armilla, també negra. Farien unes passes, lentament, sense direcció; s'aturarien, mirarien el que sostindrien a les mans, aixecarien pesadament la vista, abstrets; tornarien a abaixar els ulls i murmurarien qualque cosa com: –“És a dir que és això, la vida d'un home?".
Però l'‘això’ que durien a les mans no seria la calavera de Yorick, sinó el llibre recentment publicat que reuneix quaranta anys de vida professional –tota una vida– de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, arquitectes; és a dir JAMLET, segons el seu acrònim habitual. Són 534 pàgines, editades per Ricardo Sánchez Lampreave i venudes al preu de 72,12€+IVA.
Perquè un llibre com aquest té qualque cosa de funerari.
Funerari, perquè JAMLET no en farà d'altre, de llibre així. No hi haurà altres quaranta anys i aquests ja són enrere. Els anys MCMLXVIII-MMXIII que, en lapidàries xifres romanes, obren i tanquen el llibre han començat i acabat, i han donat la forma que haurà estat la de l'arquitectura de JAMLET. Els autors afegiran encara, sens dubte, projectes esplèndids, memorables, però la seva arquitectura no canviarà, ja està feta, i queda aquí tancada, estojada dins aquesta capsa relligada, per sempre, "tal com l'eternitat per fi en ella mateixa la torna".
Però el llibre té també un altre component funerari, com a memòria d'allò que ja no és present, en recollir una arquitectura com aquesta, tan fràgil i tan malmenada; tan delicada i tan destruïda i deformada per la delinqüència cultural, a consciència o a inconsciència. Tantes de les obres aquí reunides ja no són entre nosaltres, o hi són imbècilment alterades, tant a Eivissa com a Palma.
Josep Maria Sostres, al·ludint a la destrucció que havia sofert una de les seves millors obres –la casa d'Ignasi Agustí, a Sitges–, deia no sentir-se’n excessivament dolgut. La casa viuria per sempre a les fotografies de Català Roca, jove i acabada de fer, com Joan Vinyoli seria per sempre aquell jove de vint anys que apareixia dibuixat pel seu també jove amic Sostres –així deia.
I, en fi, també funerari aquest llibre, per ser recull d'una arquitectura derrotada. Perquè, si alçau els ulls per mirar al vostre voltant, què veis?, més que una aberració continuada que mostra com l’arquitectura de JAMLET, i amb ella, realment, tota l’arquitectura, ha resultat estèril, dèbil, fracassada; no ha arribat a ser exemple estimulant ni ha contagiat cap manera humana de construir i habitar. O hi ha qualcú que digui que l'arquitectura ha vençut?, que vivim entre arquitectura, que les nostres places, les nostres cases, les nostres ciutats estan fetes d'arquitectura? A un món on regnen els Poceros i els Florentinos, i on ARCA pontifica, l’arquitectura no es retroba al carrer: es refugia als llibres.
Perquè publiquen els arquitectes antologies de les seves obres? És un gest diferent del més habitual de presentar la darrera obra a una qualsevol revista d’actualitat: aquesta pot ser tècnica publicitària –honesta–, susceptible d’originar alguna comanda. Però, per què fer una antologia, per què reunir una obra (gairebé) completa? A cap pintor no se li acudiria, per exemple, i sí, especialment, als arquitectes.
No sempre els reculls que els arquitectes han publicat col·leccionant la seva obra pròpia han tengut aquest caràcter tètric, però sempre han aparegut fent part d'una sensibilitat 'moderna', és a dir urgent, pròpia de qui viu en èpoques incertes.
Sentiren aquesta necessitat els manieristes –Palladio–; la sentiren els romàntics –Schinkel–; la sentiren els pares de la nostra arquitectura: Wright, Le Corbusier, Aalto.
Per què ho feien?
No només per llevar l’arquitectura del poder dels miserables. Els llibres eren la manera d’explicar com podia projectar qui s’atrevís a deixar enrere els rituals de l’Acadèmia. Qualsevol persona és capaç de projectar. Projectar és fàcil, si rebutjam la faramalla acadèmica i els estils, si anam directament als gestos i gustos de l’habitar, que sap tothom.
Ara, quan José Antonio i Elías deixen la docència, és natural que confiïn a un llibre la continuació de la seva lliçó.
I quina és aquesta lliçó?
Que la vida s’imposa a la mort –a la mort funcionarial, acadèmica, administrativa, comercial, negociant, empresarial.
Que l’arquitectura no és una disciplina, en cap dels sentits del terme, sinó un joc. Projectar ha de ser una excursió per un camp imprevist, de resultat obert, enfrontant-se a dificultats rebudes com estímuls, feta per una persona que no admet jerarquies –ni la seva pròpia. Només quan un projecte és resultat del joc, els espais que en surten donen lloc a una vida plenament humana.
I aquell Le Corbusier, que deia: “Només la gent seriosa sap jugar”.