Joan Carrió: "El cost de la vida a Balears és un 11% superior a la mitjana"

PalmaEl director general de Pressupostos i Finançament és un dels integrants de la Comissió bilateral Balears-Catalunya que estudia, des de finals d’estiu, com millorar el sistema de finançament actual. Joan Carrió (Palma, 1977) és, per tant, un dels principals coneixedors de les mancances d’un sistema que considera “paternalista” i “perniciós”.

Imagín que per a la negociació que s’inicia jugau amb diferents escenaris. Quin seria el de mínims?

Per nosaltres, el mínim seria trencar amb l’ statu quo actual. Entenem que precisament on han fallat els successius models de finançament és que sempre hem tingut alguns fons o subfons que, a part de ser poc transparents, el que han fet és intentar mantenir l’ statu quo de quan es va produir el procés de transferència de les comunitats autònomes. Nosaltres entenem que això és el punt bàsic i mínim que hauria de plantejar el nou model de finançament.

A què us referiu quan xerrau d’ statu quo?

Té a veure amb el model d’Estat i el manteniment d’una sèrie de comunitats autònomes que tenen diverses necessitats financeres i a les quals es dona resposta a costa d’altres comunitats autònomes que tenen altres recursos. En qualsevol cas, crec que el debat no ha de ser entre comunitats autònomes, sinó que ha d’anar una mica més enllà. El principal desequilibri que es produeix sota l’actual sistema de finançament és un desequilibri vertical entre els recursos de què disposa l’Estat i dels que disposen les comunitats autònomes.

I per què creis que el model és poc transparent?

Ho entenem així perquè al final s’ha anat fent a mida del resultat que es volia aconseguir, que era mantenir l’ statu quo. Per exemple, hi ha un Fons de Garantia i Serveis Bàsics fonamentals que seria el més raonable de tots però que, en qualsevol cas, està basat en unes necessitats de despesa que serien discutibles. Aquí tothom discuteix quines són les seves necessitats de despesa i per això volen fer valer determinats fets diferencials que tenen cadascuna d’elles: dispersió geogràfica, ruralitat, insularitat en el nostre cas... és a dir, tota una sèrie d’elements que, combinats, determinen uns ajustos que tampoc no delimiten quines són les necessitats reals de les comunitats perquè es contraposen els uns amb els altres.

I què proposau, a canvi?

Entenem que, posats a entrar en el joc de la necessitat de despesa (que consideram que no s’hi hauria d’entrar), l’ajustament, en tot cas, s’hauria de fer a partir del cost de vida, que seria com un indicador sintètic de tota la resta. Si tens dispersió geogràfica, això es reflecteix en el cost de vida i, en aquest cas, els darrers estudis de la Comissió Bilateral assenyalen que les Balears tindrien un cost de vida un 11% per sobre de la mitjana. Catalunya estaria en una situació similar i, juntament amb Madrid, Navarra i el País Basc, serien les comunitats amb el cost més per sobre de la mitjana.

I si parlam de dades oficials, quines són les darreres?

Són les de la liquidació definitiva del 2014 i el resultat és que les Balears, amb una capacitat fiscal que les situa com la segona comunitat autònoma en capacitat fiscal per càpita, acaba de resultat del model en la novena posició. El model actual, per tant, és arbitrari i els resultats que ofereix són un autèntic despropòsit.

I com posam fi a aquesta situació?

El plantejament que feim és un model de tipus clarament federal que es basi en la capacitat fiscal i que abandoni el debat sobre les necessitats de despesa, perquè entenem que és un debat perniciós que fa que les comunitats autònomes s’enfrontin les unes amb les altres, i això ja li va bé a l’Estat, perquè d’aquesta manera surt una mica lliure d’aquesta guerra entre comunitats.

I què fareu quan us esmentin la tan citada solidaritat?

Plantejarem un model basat en la capacitat fiscal, amb l’objectiu d escapar d’aquest mecanisme paternalista que suposen les transferències d’un Estat que decideix quines són les necessitats de despesa de les diverses comunitats autònomes. Després s’haurien d’arbitrar mecanismes de solidaritat i d’anivellament però, en qualsevol cas, la base hauria de ser una autonomia fiscal molt més accentuada que la que hi ha ara.

El model actual estava preparat per afrontar la crisi?

El que ha provocat la crisi és que els recursos de les comunitats autònomes siguin substancialment inferiors als que estaven previstos. Això es produeix per diverses circumstàncies. Per exemple, el funcionament dinàmic del model basat en bestretes a compte que es liquiden al cap de dos anys no permet anticipar o ajustar-se a la conjuntura econòmica. I després, si l’Estat decideix apujar l’IVA, aquest increment de la recaptació se’l queda l’Estat i no va a les comunitats autònomes.

En el fons, sembla que tot parteix d’una descentralització a càrrec d’un Estat que, en realitat, no vol descentralitzar-se...

El problema és un Estat que ha anat descentralitzant algunes de les seves competències, de fet les principals de l’estat del benestar (Educació, Salut i Serveis Socials), però que, en canvi, s’ha reservat els recursos de finançament. En aquest sentit, deim, per exemple, que l’any 2015 l’Administració central va gestionar al voltant de 180.000 milions en ingressos i la seva necessitat de despesa estava al voltant dels 110.000 milions. I, en canvi, a les comunitats autònomes es va produir precisament el contrari: només teníem uns recursos de 67.000 milions i una despesa de 155.000. Per tant, allò que provoca aquest desequilibri vertical és que l’Estat tingui la discrecionalitat d’actuar per la via de les transferències i, si no els aporta aquestes transferències, ho trasllada a l’endeutament. Per nosaltres, és evident que el Fons de Liquiditat Autònomic (FLA) ha estat un procés de recentralització no només financera, sinó també política de l’Estat. Això es demostra en el fet que en el cas de les Illes Balears més del 60% del deute és en mans de l’Estat.