La desfeta popular que apuntàvem des de mitjan legislatura s’ha consumat, fruit de la incapacitat de José Ramón Bauzá per crear consensos no només dins del partit –s’ha caracteritzat principalment per xapar, trencar i dividir–, sinó també dins del seu àmbit ideològic. Es torna a demostrar que ni les millors famílies poden viure sempre de rendes. Així acaben els hidalgos.
A les Balears hem vist com l’estratègia d’un líder pot col·lapsar una organització aparentment sanejada. No dubteu que la seva gestió al capdavant del PP es convertirà en case study per a escoles de negocis a què el president potser hauria d’haver assistit, ni que fos d’oient. L’apel·lació a la “responsabilitat” d’anit passada, erigint-se com a capità “a las duras y a las maduras”, resulta encara més patètica si recordam que va començar la campanya invocant David Cameron. Ara es mostra incapaç de prendre llum d’Ed Miliband.
Som per primera vegada en la història davant d’un Parlament on els escons d’esquerres poden fer govern sense suport frontissa. Contemplam també una situació en què el PSIB, el partit més votat d’aquest grup, ha caigut de manera substancial respecte de les eleccions anteriors. Amb una líder afeblida, doncs, per les circumstàncies. També comptam amb la irrupció d’una força que ha crescut arreu de l’Estat amb arguments de descrèdit cap a la gestió i el lideratge socialista i que ha captat un gruix important de nous votants i electors desencantats. De la dreta –sí, del PP que varen fer confiança a Bauzá i a Rajoy com la garantia de sortir del pou– i de l’esquerra. Amb força moral. Que si pacta ho haurà de fer amb peus de plom. I hem vist el creixement exponencial de la tercera pota d’aquest conjunt, MÉS, que no només aguanta la sacsejada de Podem, sinó que rendibilitza uns processos treballats de maduració política, convergència de forces i d’idees i feina porta a porta. I que és la força amb menys representació de totes tres.
Si volen governar han de trobar un referent amb el qual els electors es puguin sentir més que còmodes. I prou sòlid –o sòlida– com per aguantar l’erosió constant d’una oposició molt forta –que representa molta gent–, i unes forces vives mobilitzades i que ja estan avesades, unes i altres, a treballar a la contra amb resultats brillants.