Avui, gràcies a Internet, molta gent manté viva la il·lusió que un altre món és possible. La xarxa ens ha retornat el protagonisme en l’esfera pública. És el que es coneix com a democràcia digital o ciberdemocràcia. L’actual revolució tecnològica va començar al segle XV amb l’alemany Gutenberg. La seva impremta de tipus mòbils es convertiria en un dels invents més influents de la història de la humanitat. Amb ell, es deixà enrere la lenta tasca de transcripció dels copistes medievals per donar pas a una producció massiva i ràpida de llibres. Per fi les idees es pogueren propagar d’un indret a un altre amb més facilitat. Era l’inici de la universalització del coneixement, abans exclusiu d’uns quants poderosos. De seguida, però, l'"amenaça" que suposava la impremta més subversiva va ser contrarestada per les autoritats eclesiàstiques i estatals amb diferents formes de control. Se seguia així la premissa "la informació és poder".
La mateixa censura va caracteritzar el naixement de la ràdio de Marconi (1897) i de la televisió (1927). Amb tot, cadascun d’aquests invents també anaven acompanyats d'un discurs il·lustrat. Eren presentats com a eines educatives per fer arribar la cultura a tothom. Ara Internet, que es generalitzà en les nostres vides fa uns vint anys, ha suposat un nou terrabastall comunicatiu. Les estructures de poder ja no són les mateixes. A casa nostra ho vàrem començar a constatar l'11 de març de 2004. Mentre TVE feia d'altaveu oficial de l'Estat, el president Aznar no es cansà de telefonar a cadascun dels directors dels diaris del país per assegurar-los que els atemptats als trens de rodalies de Madrid eren obra d'ETA. La xarxa, en canvi, apuntava a Al Qaeda. Així, dissabte 13, un dia abans de les eleccions generals que donaren la victòria a Zapatero, un ciutadà va enviar pel mòbil un SMS a un grup d’amics dient: "Hoy 13-M a las 18.00 h. Sede del PP, calle Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. Pásalo". I la consigna es va escampar com la pólvora. Aquella nit una riuada de protestants van deixar en evidència un Aznar que havia infravalorat el paper d'Internet en la nova democràcia.
El 2008 el carismàtic Barack Obama fou el primer polític que apostà fort per la xarxa. Van ser Facebook i Youtube, i no pas la televisió, qui el convertiren en el primer president afroamericà de la història dels EUA. Mentrestant, a Islàndia, sumida en una forta crisi financera, Internet mobilitzava milers de ciutadans que no només aconseguirien tomar, de manera pacífica, un govern i redactar una nova constitució, sinó també encarcerar els responsables d'aquella catàstrofe econòmica.
L’abril de 2009, a Moldàvia, es produiria la que es batià com la primera "revolució de Twitter". Natalia Morar, una jove de 25 anys, va enviar a través d'aquesta plataforma un missatge que desencadenaria la major protesta (20.000 persones) contra el govern comunista moldau, acusat de frau electoral. A finals de 2010 els internautes van ser qui encengueren la flama de la primavera àrab, que es tragué de sobre figures totèmiques. A Egipte, Hosni Mubàrak seria enviat a la presó, i, a Líbia, Moammar Gaddafi acabaria essent assassinat pels mateixos insurrectes. El 2011 el protagonisme fou per al 15-M a Espanya, els indignats grecs que ocuparen la plaça Sintagma a Atenes i els manifestants de l’Occupy Wall Street contra la desigualtat econòmica. El 2013 el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, desbordat per les multitudinàries concentracions ciutadanes al carrer, s’atreví a parlar de la "maledicció anomenada Twitter", a qui culpava de dir mentides i de propagar rumors.
A la Xina, des del 2003 les autoritats mantenen un pols amb el món digital. Un sistema informàtic, conegut com "el gran tallafoc xinès", s'encarrega, amb l'ajuda de brigades internautes, de controlar el contingut que circula pel ciberespai, bloquejant fins i tot l'accés a Youtube, Facebook i Twitter. Altres països censors són Cuba, Aràbia Saudita o Corea del Nord. Avui la gent, amb les xarxes socials, considerades ja com el quint poder, cerquen formes extrainstitucionals d'intervenir en unes institucions massa deslegitimades sovint per un partitocràcia al servei de la classe financera. Reivindiquen així la democràcia real, de participació directa, la que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes. Aquella, tanmateix, s'adreçava a petits centres poblacionals i era molt restrictiva, ja que només representava un deu per cent de la població (dones, estrangers i esclaus en quedaven exclosos).
Convertit, doncs, Internet en l'àgora de la democràcia dels nous temps, els mitjans de comunicació tradicionals, supeditats tant a interessos polítics com empresarials, han quedat totalment desfasats. Avui és més fàcil ser un heroi de la informació com a internauta que no pas com a periodista. Amb tantes fonts al nostre abast, ja no estam per llegir diaris com si fossin les taules de Moisès, dogmes de fe inapel·lables. Les xarxes socials ens han fet perdre la por al poder. Hem deixat de ser agents passius per reivindicar-nos com a subjectes crítics lliures, contraris a qualsevol mena d'intermediació jeràrquica. En aquesta nova aldea global digital tots exigim més transparència als nostres mandataris. Així, gràcies a la xarxa, els governs poden mentir menys. No basta, però, fent un clic. La ciberdemocràcia no és per a cínics, sinó per a persones amb voluntat real de transformar consciències i, per tant, de passar a l'acció. De moment, en alguns casos, ja s'ha demostrat que un altre món és possible.