La Llei que va néixer fruit del consens polític

PalmaEl febrer de 1984, dos anys abans que s’aprovàs per unanimitat la Llei de normalització lingüística (LNL), de la qual enguany se celebra el trentè aniversari, l’aleshores director general de Cultura, Pere Muntaner, va reunir tècnics lingüistes per portar a terme una important tasca: redactar el text de la norma. Entre aquests hi eren Gabriel Jané, Bartomeu Rotger, Joan Alegret, Marina Valldeperas i Marià Torres. Així ho recorda Joan Miralles, que també n’era un.

Només les Illes Balears eren el territori amb una llengua pròpia diferent del castellà que encara no tenia una llei que n’emparàs el dret d’ús i ensenyament. Joan Miralles, aleshores cap de departament de Filologia Catalana de la Universitat de lesIlles Balears, va encetar la tasca de redactar la llei “posant damunt la taula la Constitució espanyola i les lleis de normalització de Galícia, el País Basc, el País Valencià i Catalunya. Aquestes eren les regles del joc”. Amb tot, Miralles explica que es van centrar en la llei de Catalunya i en una idea a seguir: “El català és l’única llengua pròpia d’expressió escrita i oral”. I així havia de ser perquè ho recollia l’Estatut (i encara hi surt) gràcies a l’especificació de dues comes que van ser clau per deixar constància de la identitat lingüística de les Illes Balears.

Prioritzar la llengua pròpia

El text de la llei, conta Miralles, va ser escrit amb els temps verbals en present; “res de futur”, perquè tot allò que s’hi especificàs no es deixàs en paper banyat. Es va servir de la LNL de Catalunya i Galícia per crear-la, encara que la balear és l’única que sobre toponímia té un enfocament molt més treballat que els de la resta de l’Estat, explica Miralles. També s’havia de deixar constància que el català era una llengua que en aquells moments estava “molt malalta” i per aquest motiu “no es podien col·locar les dues llengües oficials al mateix nivell”. Això suposa dotar el català de més presència a tots els àmbits de la societat. Encara avui es reflecteix aquesta necessitat perquè el català sigui normalitzat a les Balears, tal com ho remarca el sindicat STEI, en un comunicat que demana al Govern incentivar-ne la presència i l’ús en l’educació, l’administració, els mitjans de comunicació, les tecnologies de la comunicació i la informació (TIC), i també al carrer.

Els personatges de la llei

Qui era president del Govern balear llavors, Gabriel Cañellas (Aliança Popular), va ser una figura clau perquè es dugués a terme l’aprovació del text de la llei. No sols ell, també altres polítics de l’època, “els quals tenien una ferma confiança cap als tècnics i la UIB”, reconeix Joan Miralles. I és que als corredors del Parlament i dins l’hemicicle autonòmic s’hi respirava un ambient “amb un esperit per arribar a un gran consens entre tots els partits”.

També en varen ser protagonistes la societat civil i diverses entitats que sortiren amb ‘La llengua viva i al carrer’. Aquest va ser el lema del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que a les Illes va ser inaugurat just l’endemà que es ratificàs la llei, el 30 d’abril de 1986. Per aquest motiu, la societat illenca ho va viure amb més entusiasme, perquè tenia, a la fi, la llei que defensava el dret lingüístic dels catalanoparlants: “Va despertar esperances a tota la població”, afirma Joan Melià, que era professor i va participar en la coordinació de les activitats que s’hi van dur a terme durant aquells dies.

Nou consens per modificar-la

Amb tot això, trenta anys després la llei ha sofert forts canvis en detriment de la llengua, i així es va viure durant el Govern de José Ramón Bauzá, que va ser capaç de mobilitzar tota una societat per defensar la identitat, la cultura i la llengua de les Balears.

En aquest moment la llei “s’ha de desplegar per encetar noves modificacions”, reconeix Melià, qui subratlla que s’ha de mantenir “el consens amb què es va fer en el seu moment, quan va ser aprovada: cercar complicitat amb altres forces i la voluntat de participació de la societat”, ja que, segons Melià, “normalitzar una llengua no es pot fer si la població no s’hi veu involucrada”.

Les Illes han vist en aquestes tres dècades com les llengües que s’hi parlen arriben al nombre de 160, segons afirma Melià segons dades extretes d’un estudi que es va publicar el 2010. A més dels canvis demogràfics i la globalització provocada per les TIC, “s’hauria de tractar l’anglès en les modificacions de la Llei de normalització lingüística”. El Govern ja ha afirmat que espera l’informe del Consell Social per encarar noves propostes.