Servidor he comès l’error de cercar paral·lelismes entres les situacions o els personatges de la vida real i els de la novel·la 'Sicília sense morts', de Guillem Frontera. Mirin que l’autor ens prevé prou clarament d’aquest perill amb una nota abans de donar inici al relat, on ens adverteix que, si ho feim, en lloc d’interpretar-ne millor les claus acabarem fets un embull. Idò a mi no m’ha bastat: com més m’endinsava en la lectura d’aquesta novel·la, captivadora i inquietant, més esforços havia de fer per no creure que estava llegint un altre dels articles –imprescindibles– que en Guillem Frontera publica en aquest diari. I, és clar, com que no li he fet cas, ara estic fet un embull: no sé on acaba la ficció i on comença la realitat, i des del meu observatori ferrerienc em deman: si Mallorca és Sicília sense morts, què deu ser Menorca?
Ja sé que sonarà a tòpic, però ho diré perquè ho crec: en Guillem Frontera ha escrit una novel·la necessària. Al País Valencià, on la corrupció sembla més bèstia que a Mallorca –ni que sigui per una simple qüestió d’escala–, alguns escriptors ja havien fet la crònica novel·lada de la degradació moral. És el cas de Ferran Torrent, amb la trilogia formada per 'Societat limitada', 'Espècies protegides' i 'Judici final', o de Rafael Chirbes, autor de la novel·la 'Crematorio', magníficament adaptada com a sèrie de televisió, amb un dels darrers papers del malaguanyat Pepe Sancho. 'Sicília sense morts' té un aire de família amb aquests dos autors valencians, però també té una diferència essencial: Torrent i Chirbes novel·len els anys en què la bimbolla immobiliària es trobava més inflada que mai, quan els doblers fluïen a riuades per les canonades –i les clavegueres– que connectaven els grups empresarials més poderosos amb els dirigents de la dreta política. Guillem Frontera, en canvi, ens parla de la Mallorca d’ara mateix, la de l’època en què la crisi ha fet emergir nervis, un munt d’episodis de corrupció i rates mortes. Ep, en la ficció.
Però què és, idò, Menorca, si Mallorca és Sicília sense morts? En general els menorquins tenim la sensació que aquí no hi ha el desgavell de Mallorca. Qui més qui manco coneix algun petit escàndol, tots donam per bo algun relat no oficial que explica molt millor les coses que la versió publicada… però són excepcions, deim. Flors que no fan estiu. Estam convençuts que a Mallorca –i ens agrada adoptar un aire de superioritat moral quan en parlam– les relacions entre dreta política i grans negocis estan més podrides que les rates mortes que rep el fictici president José Antonio Bergas.
Però, ves per on, aquesta setmana el fiscal anticorrupció Pedro Horrach ha visitat Ciutadella per fer indagacions sobre el cas Nerer, i se n’ha tornat a Mallorca amb tres imputacions sota el braç: tres empresaris d’un grup en què també hi ha polítics del PP caiguts en desgràcia, i que d’una manera prou eloqüent el poble anomena ‘La màfia’. De cop i volta, Ciutadella ha estat col·locada damunt el mapa de la corrupció. Ens havia de sorprendre? Devem ser sicilians, també nosaltres?
Potser som, més aviat, com els pobles de la Campània interior. Explica el filòsof Gianni Vattimo que en una ocasió fou convidat per uns joves d’esquerres que havien constituït una sèrie de candidatures per presentar-se a les eleccions municipals de petits municipis de la Campània interior. Vattimo hi acudí convençut que en aquells pobles els grups mafiosos eren inexistents, per falta d’interès en la relativa misèria d’aquells pobles –res a veure amb Nàpols. Escoltava el relat d’aquells joves i els trobava un pèl fabuladors: veien conxorxes mafioses que la majoria de gent d’aquells pobles considerava imaginàries. Però va descobrir que s’havia equivocat: la màfia existia i actuava, però la seva activitat no transcendia per la combinació de dos factors que s’alimentaven mútuament. D’una banda, per a la majoria de la població aquelles activitats no eren cap problema, sinó únicament intercanvis de favors, com sempre s’havia fet a la regió. De l’altra, la premsa local no treia mai res que pogués enterbolir la plàcida vida social d’aquells poblets, que preferirien no sentir, no veure, no ensumar.
Mallorca fa pudor de rata morta? Bé, almenys se sap. A Menorca tal vegada ens fa vessa obrir les caixetes de plom, per por del que hi poguéssim trobar. I em sembla que açò no deu ser bo.