Que aquí, a Mallorca, Menorca i les Pitiüses, tot canviarà és una evidència que només refutarien uns resultats a l’estil Cameron. I la cara que se’ns quedaria: ningú, ni els més fidels i encegats seguidors populars, no confia a reeditar la majoria absoluta. Aquesta ja és una mesura del canvi.
Faran falta pactes, i el PP pot salvar els mobles si els resultats li permeten una entesa amb un sol soci. I més encara si aquest ‘partner’ el passàs per la dreta, que és l’aposta lògica de la cúpula popular. Si això succeeix s’obrirà un panorama de transformació profunda, aquell que postula el president en funcions des d’abans de la primera elecció. Serà el canvi que haurem triat, i el tendrem al davant.
L’escenari és diferent –ni millor ni pitjor, que deia aquell, però igual d’inconegut– si els conservadors no tenen prou suport per governar només amb els hipotètics nous socis de la dreta espanyolista i no hi hagués candidat alternatiu consensuat per a la investidura. Un govern en minoria del PP dificultaria les polítiques que vol dur a terme i n’hauria de pactar unes altres. Iniciatives puntuals, amb socis ‘ad hoc’. Geometria variable –no apta per als qui ni tan sols intueixen nocions de geometria. Inèdit a la sala de les Cariàtides. Canvi.
Que el PP aguanta i arriba a l’absoluta només amb El Pi? Un altre canvi.
Ni els més fidels i encegats seguidors socialistes confien a reeditar els resultats de fa quatre anys, ni els acòlits acèrrims de cap de les opcions de l’esquerra múltiple albiren uns resultats absoluts prou contundents com perquè hi hagi un lideratge clar. Així que la hipotètica alternativa d’esquerres es basteix en un conglomerat més plural i més equilibrat que mai. Aquí les mesures del canvi són tan múltiples com les hipòtesis de treball que poseu damunt la taula: un govern feble en minoria –una condemna, diríem–, executiu multipartit liderat pel cap de llista de l’opció més votada, o presidit per algun altre número u, o per un quart candidat de consens. En aquesta tria hi pesarà especialment la diferència entre les hipotètiques segona i tercera força del Parlament, i l’ascendència moral que se’n derivi. És clau, doncs, amb quanta força entra Podem i la mesura del creixement de MÉS.
Qualsevol d’aquestes hipòtesis –n’hi ha més, eh?, i només ens hem centrat al Parlament!– ens situa davant d’un panorama inèdit. L’haurem triat, de nou, nosaltres.