Sota l'omnipresent consumisme nadalenc hi ha latent l'omnipotent idea de Déu. Els entesos asseguren que la religió és un fenomen universal, ja present en els orígens de la humanitat. En aquest sentit, totes les religions no serien més que manifestacions diferents de la relació de l'home amb un ésser transcendent, la qual cosa vendria corroborada per l'etimologia. Així, la font del terme, el verb llatí religare ("relligar"), al·ludiria al vincle que els mortals reforcen amb els déus mitjançant els cultes.
Sovint les creences religioses –algunes de lligades a la moralitat– s'han interpretat en clau negativa: o bé com el resultat d'una mancança –atès que l'home no entén el món que l'envolta, recorre a una entitat superior– o bé com un refugi de les nostres limitacions. Va ser a partir del segle XVIII, el segle de les Llums, quan l'ateisme va començar a obrir-se pas com a corrent filosòfic. El francès D'Holbach escriuria: "La ignorància i la por: vet aquí els dos pilars de tota religió". Al segle XIX el filòsof alemany Ludwig Feuerbach popularitzaria la sentència llatina Homo homini deus est ("l'home és un déu per a l'home"). Amb ella, pretenia retornar a l'home les seves qualitats més excelses, abans atribuïdes a Déu.
L'ateisme esdevindria més polític amb un altre alemany, Karl Marx (1818-1883), l'esbudellador del capitalisme. Seva és la coneguda frase, sempre treta de context, "la religió és l'opi del poble". En l'època en què va viure, era habitual que, a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial, els obrers prenguessin legalment aquest narcòtic per poder aguantar les llargues jornades laborals. Era una droga que també contribuïa a evadir la classe proletària de la seva trista realitat quotidiana, la famosa "vall de llàgrimes" de la cultura cristiana.
Amb la metàfora de l'opi, l'autor d'El capital, que entengué la Història en termes de lluita de classes, considerava que la religió era del tot alienadora: només servia per persuadir els individus que l'ordre de la societat del seu temps, que beneficiava la burgesia, era immutable. Per tant, la religió legitimava les injustícies socials del present, generant alhora una esperança il·lusòria de justícia definitiva en el més enllà. "La religió –deia– és el plany de la criatura oprimida, el cor d'un món despietat i l'ànima de situacions sense ànima [...]. L'abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real". Segons Marx, per superar tal alienació religiosa, el que calia fer era canviar, mitjançant la revolució, les condicions econòmiques i socials i crear un paradís a la terra que fes innecessari l'anhel religiós.
L'ateisme desembocaria en nihilisme amb Friedrich Nietzsche (1844-1900), que deixaria per a la posteritat la cèlebre sentència "Déu ha mort i som nosaltres qui l'hem matat". Al segle XX, amb la progressiva secularització de la societat, el fet religiós seria més qüestionat per l'escepticisme que, des de l'època dels grecs, assegura que, a partir de la contemplació (en grec, sképtomai), la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Un dels seus militants més incondicionals és l'etòleg britànic Richard Dawkins, autor dels llibres El gen egoista i El miratge de Déu. El 2008 va promoure una campanya perquè els autobusos londinencs portassin el polèmic lema: "Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida". La idea aviat s'escampà per altres indrets. A Washington la frase escollida fou: "Per què creure en un déu? Sigues bo tan sols per la pròpia bondat".
El 2010 els escèptics rebrien una injecció d'adrenalina de la mà de la ciència. En el seu llibre El gran disseny, el britànic Stephen Hawking, sense negar l'existència de Déu, assegurava que la seva presència no és necessària per explicar l'origen de l'univers, el qual es regeix per les pròpies lleis de la física. Els mateixos dubtes havia plantejat abans el desaparegut Carl Sagan (1934-1996) en un altre llibre: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques proves?".
L'afirmació de Hawking de seguida fou contestada pel papa Benet XVI en un comunicat: "L'experiència ensenya que un món sense Déu és un infern on prevalen els egoismes, la divisió de les famílies, l'odi entre les persones i els pobles, la falta d'amor, d'alegria i d'esperança". El summe pontífex s'oblidava, però, que, al llarg de la història, en nom de Déu s'han produït, i encara es produeixen, guerres molt cruels. Així, hi ha qui considera que la religió, de ser l'opi del poble, ha passat a ser la dinamita del poble. En tot cas, les paraules papals podrien estar en consonància amb la visió de Hans Jonas (1903-1993) sobre la compatibilitat de Déu amb l'existència del mal. Aquest filòsof jueu establí que la responsabilitat és la càrrega de la llibertat que Déu ha donat a l'home. Això el portà a afirmar que ni Déu hauria pogut impedir els horrors de l'holocaust.
Amb l'actual laïcisme, amb el qual el poble (laós) rebutja tota influència de la religió en l'esfera pública, l'ateisme ha cedit protagonisme a l'agnosticisme, una variant de l'escepticisme. Si hem de fer cas de la seva etimologia grega, un agnòstic és qui, rebutjant la fe, pensa que no podem conèixer (gignósko) allò que hi ha més enllà de l'experiència. Mentrestant, la religió continua present en el nostre calendari, testimoni dels avatars cristians d'Occident. Ara, a les portes del Nadal, alguns s'aferraran al seu esperit hipòcrita per certificar la mort de Déu. Altres, en canvi, reivindicaran el seu vessant més místic. I els que no creuen en les institucions eclesiàstiques ni en la iconografia litúrgica ni en cap força moralitzadora preferiran parlar més d'espiritualitat que no pas de religiositat per afrontar el misteri de la vida.