No estotgeu les camisetes

Mai, després d'unes eleccions autonòmiques, no havia tengut una sensació de tranquil·litat com aquests dies. De fet, m'ha permès recuperar un poc la fe en la capacitat d'una part de la humanitat de reaccionar davant la imminència d'una catàstrofe anunciada. Després de l'experiència d'aquest quadrienni, podríem pensar que el nou govern de les Illes Balears ho tendrà fàcil per a ser millor que el que encara patim, malgrat que ja només sigui en funcions. No importaria que el nou govern resolgués cap problema. Si no en creàs de nous, ja seria molt millor. Però, evidentment, no ens hi podem conformar. Ni podem pensar que, canviant el govern, la feina ja està feta. El canvi, tot i ser molt difícil, ha estat la part més fàcil. Ara comença el principal repte.

El poder polític només és una part –i no la més grossa– del poder real, del poder que permet intervenir en els processos de canvi social. És ingenu pensar que el poder polític és suficient. Pot semblar-ho, quan els altres poders li fan costat perquè en defensa els interessos i els privilegis. Per això, en aquests casos, poden posar mànecs de granera a ocupar càrrecs polítics i fer-los aparentar que governen. Però la feblesa i la insuficiència del poder polític es fa evident quan la política que ha de fer entra en conflicte amb la major part dels poders econòmics, dels mediàtics, de la força del prejudici, de la violència i de les inèrcies... o –quan es tracta d'un poder polític regional– del poder d'un model d'estat. El govern que sortirà d'aquestes eleccions no tendrà, al seu costat, cap d'aquests suports. L'únic poder que pot fer-li costat és el de les persones. En el nostre cas, el de la gent que tant ha empès el canvi de poder polític. Seria un greu error demanar a aquesta gent que es desmobilitzi, que ho deixi tot a les mans dels gestors polítics. O que, encara que no els ho demanin, aquesta gent ho faci, confiada, pel seu compte. La soledat del gestor polític i la incapacitat de dur els seus projectes endavant són immenses si al costat del "poder" que li atorga el càrrec no té el suport d'altres poders, sobretot si, a més, en té en contra uns de tan efectius com els que hem esmentat abans.

Els resultats d'aquestes eleccions no haurien d'amagar que el principal factor que ha propiciat el canvi segurament no se centra en un possible entusiasme social i la il·lusió que els partits de l'oposició hagin generat en la ciutadania, sinó que també hi ha intervingut el vòmit col·lectiu alliberador dels quatre anys d'indigestió provocada per la toxicitat del govern del PP. La causa de la intoxicació era tan evident que fins i tot una part dels seus votants, gens menyspreable, no ho podien pair i els han girat l'esquena. Per tant, gairebé tot està sense fer. Recordau que poc després del canvi de govern de 1999, a les eleccions espanyoles de març de 2000, el PP es va endur cinc dels set diputats. És recomanable tenir-ho en compte. De vegades n'hi ha prou amb una rentada de cara perquè canviï la percepció d'una part de la societat; potser petita, però decisiva.

No està fet tot, ni en una legislatura condreta podrem refer-nos de la destrossa d'aquests quatre anys darrers. És cert que hi ha decisions que són fàcils de prendre i que han de tenir ràpida aplicació; n'hi ha prou de retornar de manera immediata a la situació anterior de l'any 2011 en tots els aspectes que tenien una àmplia acceptació social, tot i la intolerància que determinats sectors puguin manifestar. L'experiència d'haver estat en vigor o d'haver-se duit a la pràctica amb més acceptació que rebuig és la pedagogia social més eficaç. D'altres mesures, però, s'hauran de prendre acompanyades, o precedides, d'actuacions d'explicació i de justificació. La millor actuació política és la que convenç àmpliament, no la que venç per imposició. L'aznarisme de Bauzá li ha impedit valorar els múltiples avisos que la societat li havia donat sobre la seva mala política (no poder visitar amb normalitat els pobles, més del 90% dels pares triant l'ensenyament en català, cent vint mil persones al carrer, decisions judicials repetidament contràries a la seva gestió, informes de la Universitat, dimissions entre els membres del Govern...). I, al final, ha acabat com ha acabat.

No estotgeu les camisetes verdes. Cal tenir-les sempre a punt. La marea de la gent, no només ha de servir per a enderrocar murs, sinó també per a fer possible que els surfistes que ens representen puguin navegar amb facilitat i encert cap endavant.