És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com 'Quo vadis' o 'Ben-hur'. Les xarxes socials s'han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s'acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d''El País' John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a 'Pablemos' en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d'una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d'extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s'indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: "Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d'oració, però vosaltres l'heu convertida en una cova de lladres". És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. "Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi" (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un 'macho alfa'. Davant Pilat, Jesús digué: "La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu" (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un 'telepredicador' amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de 'Ratolàndia' del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s'emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.
L'església política liderada per Pablo Iglesias també s'ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l'afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: "M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés". En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són "ni d'esquerres ni de dretes". A més, ells tampoc no s'estan d'apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l'atàvica lluita del bé contra el mal.
Certament, Podemos ha significat una alenada d'aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d'atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d'Izquierda Unida que en l'època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d'il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s'han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral d'Hondt.
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d'un desacreditat 'establishment' que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l'haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d'una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra manera de fer política és possible. El perill, però, és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d'una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula 'La vida de Bryan' (1979).