Segons com t'ho mires sembla que hagin passat segles, però només fa un any que l'educació patia a les Illes Balears un veritable incendi. Com deien aleshores els docents més veterans, aquells que van començar a fer escola quan en Franco encara era viu, ni tan sols en els anys funests del final de la dictadura s'havia viscut una situació tan bèstia. No s'havia vist mai que l’autoritat educativa tingués com a primer objectiu fer la guerra contra tota la comunitat escolar, desqualificar sistemàticament la feina dels mestres i desacreditar l'escola, sembrar la discòrdia entre els seus sectors i agents i destruir tots els consensos aixecats amb anys i esforços. Volien convertir l'escola, que per a qualsevol societat hauria de ser la perla cultivada amb més dedicació, en una soll perquè els porcs hi rabejassin la seva brutícia.
Vam veure moltes coses lletges, fa un any. Però, com en la pel·lícula de Peter Weir, aquell any que vam viure perillosament també va ser propici en revelacions positives: vam treure la pols a la nostra capacitat crítica, vam redescobrir la força de la unitat d’acció, vam reaprendre a debatre i a combatre, vam valorar tot allò que ens uneix més enllà de diferències, estils i mentalitats. I, per damunt de tot, vam ser capaços d'encomanar l'electricitat que ens corria per les venes a tota la societat, fins aconseguir la mobilització més gran mai vista en la història d’aquestes illes.
Mentre la lluita continuava als centres educatius, a les assemblees, al carrer, als mitjans de comunicació, unes quantes desenes de persones —docents, mares i pares, entitats socials, professionals de diversos sectors— van entendre que no havíem d’esperar que l’incendi s'hagués sufocat per començar a teixir una alternativa a la muntanya de despropòsits que Bauzá, Camps i Estarellas havien perpetrat. La plataforma Menorca Edu21 va néixer com una espurna de lucidesa: l'única sortida al conflicte era el diàleg, la negociació, el pacte. Es van posar mans a l’obra, i la seva feina es va escampar i va quallar també a les altres illes.
Arribam al gener d'enguany i l'esforç d'aquesta gent fructifica en un document, una proposta de Pacte per l'Educació. Però, de cop i volta, aquest projecte que havia de servir per superar el conflicte… es converteix ell mateix en matèria de confrontació! Hi ha sectors i entitats que hi donen suport, però d'altres s'hi posen a la contra. Les veus d'alarma, en un sentit o un altre, han saltat a l'escena pública. Per uns, aquesta proposta de Pacte per l'Educació és massa ambigua, i sense més concrecions no podem saber cap a on apunta. Per altres, aigualeix el paper vertebrador de la llengua catalana en l'ensenyament, i l'aportació de certs agents econòmics ha estat oportunista, havent servit per incorporar-hi un perillós biaix neoliberal, instrumentalitzador.
Davant les crítiques, els promotors del Pacte argumenten que el seu objectiu és capgirar la situació d'estancament que pateix el sistema educatiu en el seu conjunt, perquè necessitam un canvi d'arrel i no petites reformes. El seu objectiu no és vèncer els qui han provocat el terrible conflicte que encara ens té tenallats, sinó operar una transformació radical per passar d'una estructura educativa vertical i burocratitzada a un funcionament horitzontal i democràtic. I açò no s'aconsegueix amb una mica de maquillatge ni amb solucions conjunturals. Els defensors del Pacte s'apressen a dir que el document presentat no és un punt d'arribada sinó de partida. Que és, certament, el resultat de mesos de feina, però que ara ha de passar de la teoria a la pràctica, de les converses i l'expressió de desitjos als projectes polítics, pedagògics i socials que han de fer possible l'avenç cap als ambiciosos objectius enunciats.
El Pacte per l'Educació vol ser, idò, un document obert que no tanca res sinó que ho obre tot. Què passa? Hem perdut el coratge que teníem fa un any? Idò ja podem espavilar. En realitat, el Pacte per l'Educació no és ni tan sols un punt de partida que ens ha de dur, a través de la negociació, a un hipotètic punt i final en forma de Llei balear de l'educació, o de Pla estratègic, o de Llibre blanc per a la gestió del sistema educatiu. Hem d’aspirar a tot açò i més, però fins i tot quan haurem assolit aquestes fites haurem de continuar discutint, confrontant i pactant. El Pacte per l'Educació és un punt de partida, sí, però no hi ha final. Recorden allò que deia Gandhi? “No hi ha camí per a la pau: la pau és el camí”. Idò açò nostre també va per aquí: no hi ha camí cap al Pacte Educatiu: el Pacte Educatiu és el camí. Es pacta pactant. En gerundi, i en plural.