La paradoxa de l’increment de la precarietat lligada a l’augment dels vols

Palma‘Visc a l’aeroport i faig torns a ca meva’. Aquesta era una de les pancartes que es va poder veure en la darrera concentració dels treballadors de Son Sant Joan el 28 de juny. La duia un dels treballadors del handling, el servei d’atenció en pista. D’uns anys ençà, la progressiva entrada de diversos operadors ha empitjorat les condicions laborals. Avui en dia, tenir un contracte de 40 hores setmanals és una utopia. Allò habitual és tenir-ne un de quinze. Els treballadors es veuen obligats a fer feina per a dues o tres companyies, sempre en torns rotatius que van canviant cada setmana. Això genera una situació de neguit constant perquè moltes vegades els quadrants se superposen i cal cercar altres companys disposats a canviar el torn. Els horaris poden abraçar des de primera hora del dematí fins a passada la mitjanit, i no és estrany que un empleat que ha finalitzat un torn a la una quedi a dormir al pàrquing de l’aeròdrom perquè la jornada següent la inicia a les 6 del dematí i ja no li surt a compte anar i tornar de ca seva.

El cas del handling no és únic. Els PMR (el personal encarregat d’assistir els passatgers amb dificultats de moviment) suporten condicions contractuals similars. Segons les xifres oficials, el 2015 van atendre més de 136.000 persones, però els treballadors asseguren que fan moltes més operacions, perquè és freqüent que, amb les presses, s’oblidin d’entregar el document que acredita el servei. “En un torn de vuit hores, caminam uns 35 quilòmetres de mitjana”, afirma un treballador. A peu de pista, els camions que utilitzen per embarcar i desembarcar els passatgers resulten incòmodes per l’estretor de la cabina. Asseguren que, en ple estiu, els termòmetres hi arriben a registrar 44 graus. I les esperes són llargues.

Precarietat generalitzada

“Tots els col·lectius estan destrossats”, apunta José Manuel Peces, de la secció sindical d’UGT a Palma. “Els controladors, el personal de seguretat, els taulells de facturació... a tot arreu manca gent”, afegeix. “Fa deu anys, l’aeroport et donava una vida digna. A poc a poc, s’ha anat degradant”, afirma. “El problema són les contractes”, diu una representant sindical del sector de la neteja. “Quan calculen el pressupost, els treballadors quedam en darrer lloc. Es fa la llista del material necessari, els vehicles, les eines... i nosaltres som el darrer graó”, argumenta, tot i matisar que, enguany, el seu col·lectiu està “molt millor que l’any passat ” perquè l’empresa ha decidit reforçar la plantilla. “Si AENA retalla la contracta del handling exigint el mateix servei, d’on retallarà l’empresa?”, es demana retòricament Peces. “La culpa és, al 80%, d’AENA, i al 20%, de les empreses”, conclou.

Els controladors també assenyalen el gestor de la navegació aèria. “Fa deu anys que no convoquen places”, diu Marta Sanz, del sindicat USCA. “Abans, hi havia promocions anuals de 50 persones que anaven cobrint baixes i jubilacions. Per tant, calculam que hi ha un dèficit de 500 controladors a escala estatal”, indica. “Si obres un supermercat i hi poses deu caixes però només dues caixeres, òbviament tindràs coes”, afegeix. La solució a les constants queixes dels treballadors ha estat el que AENA anomena comissions de servei, trasllats temporals de treballadors. “És un pedaç d’estar per casa”, diu Sanz. “T’envien un controlador d’un aeroport amb menys trànsit durant un any, però el treballador necessita sis mesos de tutela abans de poder operar tot sol. Llavors, treballa quatre mesos i torna a partir”, explica.

‘Maquilas’ i esclaus

El professor de Geografia de la UIB Ivan Murray assegura que la precarietat laboral no és exclusiva dels aeròdroms balears. “Els aeroports són les maquilas encobertes de les zones turístiques”, diu en referència a les fàbriques de teixit de Centreamèrica. Peces fa una comparació similar: “L’estiu ja ha passat. Agafarem forces, perquè l’any vinent no permetrem que els aeroports balears siguin com els antics mercats d’esclaus, en els quals se’ls tractava com a coses. No som coses”.