Progrés acaba en “tat”
Tinc un molt bon record d’una companya de feina amb la qual coincidia durant els meus estius d’estudiant. Un dia vaig descobrir que vinculava els gestos que feim les persones a determinades paraules. Així, m’explicà que quan parlam de la “realitat”, tenim tots una tendència general a aixecar la mirada o assenyalar amb el dit l’exterior. És com si la “realitat” fos sempre una cosa que ocorre en un altre lloc, fora del nostre àmbit, darrere els grans finestrals o a la televisió.
D’entrada no li vaig donar importància i ho vaig atribuir al fet que la meva amiga era sordmuda. Un dia, emperò, vaig advertir que aquell comportament gestual era propi d’altres paraules acabades en “tat”, com “desigualtat”. Va ser així com va créixer el meu interès per les paraules acabades en “tat”, perquè, en general, els nostres gestos les situen sempre fora de nosaltres. És com si el nivell de “desigualtat”, “competitivitat”, “productivitat”, “prosperitat”, “llibertat”... no depengués de cadascun de nosaltres sinó d’allò que passa al carrer, conten els mitjans de comunicació o, en aquest temps postelectoral, hagin promès els futurs governants o hagin deixat en herència els anteriors.
No obstant això, per afrontar els reptes que s’amaguen darrere moltes de les paraules acabades en “tat”, cal que tots i cadascun fem algun tipus de consideració que té a veure amb nosaltres mateixos, amb la nostra “responsabilitat”. I és que no cal obviar que darrere cada paraula acabada en “tat” s’amaguen comportaments molt específics, d’elevada “singularitat” i “individualitat”.
Per això, abans que acabem emparant-nos en la coartada de donar la culpa al sistema per l’injust que és, de desqualificar-lo com si es tractàs d’una entitat aliena al nostre quefer o de caure amb una reacció, bé radical (“tot a baix!”) o escèptica ( “no s'hi pot fer res!”), seria convenient aprofundir en la “realitat” que ens ha tocat viure amb l’ajuda de dues operacions intel·lectuals altament eficaces: d’una banda, inserir la “realitat” en un procés evolutiu temporal que parteix del passat i arriba al present i, per altra banda, subratllar les interdependències que s’estableix entre els distints elements que formen la “realitat”. I és que quan es parla de “desigualtat” no es poden ignorar les complexes interaccions que s’estableixen entre “iniquitat”, “competitivitat” i “productivitat”, de la mateixa manera que no es pot menystenir la connexió d’aquest darrer element amb el nivell de “prosperitat”. No debades, qualsevol intent d’augmentar la “prosperitat” ha de partir del reconeixement que cap família, cap empresa, cap regió... pot consumir a llarg termini béns o serveis (públics i privats) per un valor superior als que produeix; i que, en conseqüència, augmentar el nivell de benestar, és a dir, el consum per càpita, només és possible amb nivells també creixents de producció per càpita, és a dir de “productivitat”.
Amb aquestes dues operacions intel·lectuals aconseguiríem, d’entrada, aixecar almenys la punta del vel que oculta la “realitat” i podríem, alhora, atendre les seves causes en lloc d’intentar-ne pal·liar simplement les conseqüències. Però potser el benefici més important d’aquesta doble operació seria que aconseguiríem frenar la idea de desconfiança, que comença a ser dominant.
Es desconfia de la “integritat” dels polítics i de la “professionalitat” dels funcionaris, es dubta de la bona “intencionalitat” dels empresaris –erigits en explotadors– i de l’“habilitat” dels treballadors –qualificats de ganduls–... i el que és pitjor és que es tracta d’una desconfiança artificialment estimulada sota la coronació d’enemics (“aquest no és dels nostres!”) i del crit de campi qui pugui (“els altres farien el mateix!”). Cal desconfiar de tot i l’única cosa que s’ha de mantenir a totes passades són els privilegis propis sense que ningú es preocupi del seu pagament ni del seu finançament i, encara més, de com condicionen la “realitat” mateixa.
Capgirar aquesta situació només és possible des d’un millor coneixement. S’imposa elevar el pensament econòmic i el de la resta de sabers especialitzats, la qual cosa situa el sistema educatiu, especialment la “universitat”, en un lloc central, del qual es troba a hores d’ara molt distant. Emperò de poc serviria augmentar el coneixement si no s’aconseguís, alhora, caminar junts en direcció a alguna altra cosa. No n’hi ha prou que les coses tornin a funcionar sinó que cal que ho facin d’una altra manera. Per a això necessitam nous desafiaments i horitzons i, alhora, persones exemplars, que veritablement ens convoquin, ens desafiïn... persones de referència que siguin exactament com un horitzó de futur.
