Protàgores i l’islam
Al segle V aC, el sofista grec Protàgores afirmà: "L'home és la mesura de totes les coses". Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta posició i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna, el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX, la publicació de 'L'origen de les espècies' (1859) de Charles Darwin donaria ales a l'evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
Com a resposta a l'etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures "endarrerides" o "salvatges" ni costums "fastigosos" o "primitius". El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l'immigrant no s'ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d'adopció, i fomenta així la creació de guetos. Aquest 'tantsemenfotisme' porta a justificar el canibalisme, l'esclavitud o la submissió de la dona a l'home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l'altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s'acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.
La recent massacre al setmanari satíric francès 'Charlie Hebdo' ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l'hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat 'Xoc de civilitzacions?', convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la Guerra Freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d'atemptats iniciats amb l'11S de 2001. L'islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores, els EUA, al capdavant d'una coalició de països europeus, van envair l'Afganistan i l'Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d'implantar règims democràtics. I enmig d'aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d'un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d'un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l'edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d'expressió. El papa Francesc demana respecte per qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d'ofensa amb el següent avís: "Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar". És la versió revisada del famós passatge evangèlic "Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra". El pontífex, amb tot, insisteix que "no es pot matar en nom de Déu".
De moment, ningú no s'ha atrevit a fer bromes barroeres de l'holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: "L'home és la mesura de totes les coses". Tanmateix, mentrestant 'el tot val' del relativisme mutila el pensament crític; el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l'alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.
