Aquestes darreres setmanes, des del moment que el nostre govern va manifestar la decisió d’implantar els estudis de medicina a la UIB a partir del proper curs, ha començat a produir-se un moviment sísmic als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i a nombroses converses privades que a mi em sembla preocupant pels arguments que maneja. M’explicaré. Crec que és un error difícilment justificable que tot acabi derivant en una mena de batalla entre els qui volen destinar els recursos de misèria de la nostra hisenda autonòmica a una cosa o a una altra. Entre els partidaris de crear la Facultat de Medicina, n’hi ha que creuen que, si calgués, es podria fer a costa d’eliminar IB3. Els qui posen emperons a la iniciativa consideren que hi ha tantes i tantes necessitats en els serveis públics que a hores d’ara ja es gestionen que de cap de les maneres pot ser una prioritat destinar una bona partida de milions d’euros a implantar uns nous estudis que, a més a més, són molt costosos. En aquest cas, la llista de necessitats invocades és ben llarga (i encara ho podria ser molt més): reduir les ràtios de les aules, construir nous centres docents i reformar els existents, donar suport als ajuntaments per a l’escolarització de zero a tres anys, millorar el sistema de beques, edificar la biblioteca central al campus de la UIB, atendre els compromisos relacionats amb la carrera professional dels treballadors públics, reduir les llistes d’espera hospitalària, incrementar el pressupost destinat a R+D, etcètera, etcètera.
En aquest context de debat, també és freqüent sentir algun ciutadà que afirma que els polítics troben doblers per a allò que volen. O que tot és qüestió de prioritats. O que fora cap dubte hi hauria recursos si alguns governants no haguessin robat tant. O si no haguessin decidit fer algunes obres faraòniques poc raonables. Quan es té l’experiència d’haver format part d’un govern en el qual ens havíem d’acabar disputant cent milions de pessetes entre qui pretenia impulsar un programa de prevenció de la sida i qui aspirava a donar un fort impuls a l’escolarització de zero a tres anys, l’argument de les prioritats em sembla ben poc convincent. Per una raó: el Govern de les Balears no disposa dels recursos mínims suficients ni tan sols per atendre moltes necessitats indiscutiblement bàsiques. Quant al tema de l’aprofitament en benefici personal o partidari dels recursos públics (els casos del PP i d’UM), són certament una indecència moral i política, mereixen el rebuig social més enèrgic i el pes més sever de la llei (de la qual, tanmateix, es fa difícil no veure que les seves actuacions no sempre són aigua clara). Ara bé, és d’una innocència superlativa imaginar que sense les mans llargues dels corruptes desapareixeria l’escassesa de disponibilitat de recursos que pateix l’administració balear. Sense els corruptes, les nostres institucions tendrien més dignitat i més prestigi social, però igualment tendrien les butxaques ben buides.
Com afrontar el debat sobre les actuacions polítiques del Govern de les Balears en relació als recursos que té disponibles per a desenvolupar-les? Des del meu punt de vista, caldria fer-ho a partir dels dos principis següents. El primer, els ciutadans tenim dret que les Balears siguin un país complet. Tan complet com ho són alguns estats sobirans o algunes comunitats autònomes de les nostres mateixes magnituds demogràfiques o territorials. Què tenen, per exemple, Malta o Islàndia, i Extremadura o Astúries o Aragó? Tenen Facultat de Medicina i un sistema públic de ràdio i televisió? Tenen una biblioteca universitària amb tots els ets i uts i uns programes d’impuls a l’escolarització de zero a tres anys? Destinen al foment de la recerca un percentatge del PIB que és coherent amb el seu grau de desenvolupament econòmic? Doten els centres escolars amb els recursos humans necessaris per a garantir una educació eficient? Si estats amb una població que és més o manco la meitat de la de les Balears o comunitats autònomes que tenen com nosaltres al voltant del milió d’habitants tenen tots aquests serveis i equipaments, per quina raó nosaltres hauríem de deixar d’aspirar-hi? Cap ciutadà, ni cap entitat civil, ni cap institució, ni cap governant hauria de deixar de considerar que el dret de les Balears a ser un país complet és irrenunciable.
El segon principi que s’hauria d’aplicar és que les Balears tenen tot el dret del món a disposar de tot allò que ja tenen –equipaments i serveis– les comunitats autònomes que són receptores d’una part dels nostres recursos. A causa de l’espoli fiscal que ha patit el nostre país pluriinsular els darrers trenta anys (al voltant d’un 14% del nostre PIB), l’Estat disposa anualment d’uns dos mil cinc-cents o tres mil milions d’euros produïts a les Balears que utilitza per a compensar les hisendes públiques de, per exemple, Extremadura i Andalusia. Amb quins arguments pot justificar-se que els recursos que nosaltres produïm no siguin utilitzats per a crear uns determinats equipaments i serveis a les Balears, sinó que siguin emprats perquè aquests mateixos equipaments o serveis puguin ser creats o sustentats en uns territoris aliens? En cap cas no pot ser legítim ni acceptable que les Balears no es puguin permetre tenir tot allò que en canvi sí que tenen les CA que són beneficiàries de la seva solidaritat. Conclusió: moralment i políticament tenim tot el dret del món a voler aconseguir tot allò que ja tenen les CA que cada any reben, per intermediació de l’administració central, una part del 14% que l’Estat ens expropia. Extremadura, Astúries i Aragó han de poder tenir Facultat de Medicina, una ràdio i una TV públiques i una biblioteca universitària central i, contràriament, a les Balears hem de triar entre una cosa i l’altra? Comparau, a més a més, la gran desproporció que hi ha entre la quantitat d’oferta d’estudis de les universitats d’Oviedo i de Badajoz amb la de les Balears.
Convendria que ens deixàssim de barallar per al repartiment de la misèria. Mentrestant, es dóna el cas que sembla que els únics responsables de la manca de recursos per a una determinada iniciativa del tot raonable són aquells que també els reclamen per a una iniciativa diferent que és igualment sensata. Com és possible tanta ceguesa! No es tracta, més aviat, d’un exemple claríssim d’estupidesa? D’una vegada per totes caldria assenyalar, amb insistència i amb contundència, l’únic culpable de la situació: l’Estat. Això vol dir el model d’estat establert i els partits polítics (el PP i el PSOE) que en són els gestors vitalicis. Deixem anar les bregues de pati de col·legi i apuntem tota l’artilleria contra el frare grossot que des de la finestra del primer pis observa com els escolars s’encalcen i s’empenyen; i, tot seguit, amb un somriure de pam, pensa que en pujar a l’aula estaran tan fatigats que ben segur totes les hores següents seran dòcils i estaran callats.