Se’n quedaven ‘a pedalades’

“Jo vaig crear les Illes Balears. I en només 4 dies”, explica l’imitador de l’expresident Jaume Matas a ‘Via Corrupta: la ruta de la Rampa’, la primera visita guiada i dramatitzada pels escenaris del saqueig dels comptes públics a la ciutat de Palma. Es refereix a aquells anys en què el personatge real es va proposar la modernització de les Illes Balears. Això sí, a la valenciana, fent metros, palaus de congressos, palma arenas i quedant-se a les portes de fer una òpera, això sí deixant els plànols pagats a Santiago Calatrava (‘Telaclava’, segons explica Matas bis).

Aquell govern sota sospita dels anys (2003-2007) que ben podrien resumir-se en els llibres d’història com el ‘Quadrienni corrupte’, amb prop de 40 exalts càrrecs imputats a totes les conselleries, també va emprar l’esport com a pretext per seguir espoliant els comptes públics. De doblers, se’n quedaren a poalades, o també a pedalades.

Matas va posar el plat gros i el pinyó petit per fer de les Baleares la capital mundial del ciclisme. Per això, a cops de “hágase” (la frase que repetia als seus gregaris), va convertir el Palma Arena en molt més que la seu del mundial del ciclisme en pista de 2007. Inspirat en les dots grandiloqüents del seu amic Zaplana, va modificar la capacitat del recinte de 1.500 a 5.000 espectadors (en contra de les recomanacions de l’UCI), i el va adornar amb un marcador electrònic que va costar vora 2 milions d’euros. Només n’hi havia un altre al món: al Madison Square Garden de Nova York. A contrarellotge, també va anar a cercar la millor fusta per a la seva joguina dels pedals a Rússia. Avet siberià. I en va trobar. Això sí, amb un petit detall, insignificant per a ell: caríssim pels pagans, perquè no se va deixar eixugar prou la fusta i un cop instal·lada a la pista del velòdrom, estellada, no fou homologada. I així, sumant i sumant, arribam a un desviament de vora 41 milions d’euros. Gran premi de la muntanya.

Eren anys en què l’entorn de Matas, que ara l’acusa de ser al darrere de totes les corrupteles, l’encoratjava i l’aplaudia, com fan els seguidors del ciclistes a les mítiques rampes dels grans cims del Tour de França, perquè pujàs cims com el de patrocinar Nóos mediant (i cobrant), un equip ciclista. El Govern de Quadrienni va convertir el llavors Banesto (abans Reynolds) d’Indurain, Delgado o Olano, en l’equip ciclista Illes Balears, una notícia que va complaure Mariano Rajoy, gran seguidor de l’esport de les dues rodes. El Rajoy mateix que, en míting del PP de 2007 al Palma Arena (pagat per cert, amb fons públics), va posar Matas com a exemple del que volia per a Espanya. La majoria dels periodistes no s’ho explicaven, però no podien dir res aquell dia en què la llavors figura emergent del ciclisme espanyol, Alejandro Valverde, fou presentat com a nova incorporació de l’equip a la seu del Govern balear, el Consolat de Mar, i devora el seu nou mecenes, Jaume Matas, que mai va arribar a aclarir d’on s’havia tret el milió d’euros que costava la clàusula de rescissió del ciclista murcià.

Com ha assegurat al judici del cas Nóos l’exdirector de l’Illes Balears, José Miguel Echávarri, a l’operació del patrocini es varen pagar 300.000 euros a l’Institut d’Iñaki Urdangarin per gestionar l’oficina del projecte. Tarifa Premium de consultoria per justificar les sinergies (paraula lamentablement lligada a la corrupció) entre el turisme i l’esport. Això sí, en una comunitat en què no s’inverteix un euro públic a adequar les carreteres per al cada vegada més llarg pelotó de cicloturismes. I una cosa va dur a l’altra fins que arribam a l’Illes Balears Fòrum, l’etapa reina de la relació entre Matas i l’exduc de Palma, pel qual Nóos va facturar 2,3 milions d’euros, clavat, fins i tot en les comes, del conveni al Valencia Summit (posa-li ‘summit’ a un congrés i cobra el doble, devia pensar el tàndem Urdangarin-Torres).

En aquelles jornades (novembre de 2005) s’arribaren a pagar fins a 120.000 euros als ponents (entre ells Rafel Nadal o Samuel Eto’o) per, com anunciava l’organització, al més pur estil Esade: “identificar, analitzar i presentar pràctiques i estratègies que posin l’esport en relació amb el turisme”. Mai s’ha sabut l’impacte real que varen tenir aquelles trobades esportivoturístiques, més enllà de la gran velocitat que eren capaços d’agafar els assistents per poder tastar un càtering per a dos dies que va costar 85.000 euros.

Potser Urdangarin i Matas pensaven fer un altre Summit o Fòrum per quantificar el resultat de les seves idees multiplicadores dels pans, els peixos i els euros. Però, desproveït, l’any 2007, del mallot de líder de la muntanya de bitllets a repartir entre els seus, l’expresident va foradar en la modalitat de Persecució, en aquest cas iniciada per jutges i fiscals i retransmesa per valents periodistes locals.

No s’han tornat els diners ni s’ha recuperat la ‘inversió’ ideada per la parella de dobles Matas-Urdangarin després d’una partida de pàdel al palau de Marivent, l’estiu de 2003. Sí que hem conegut, però, aquesta setmana, la xifra de 330.000 euros, els doblers que de moment han costat als ciutadans el macrojudici del cas Nóos. 330.000 euros. Fa 12 anys hagués estat preu de ‘patató’ per a l’ex amo de Nóos. De fet, ara, encarnat també en el seu alter ego a la ‘Via Corrupta de Palma’, reclama els seus ‘honoraris’ per haver declarat, que dic jo, conferenciat, durant tres dies, davant els ponents jutges i advocats sobre les ‘sinergies entre el turisme i els judicis per corrupció’, titulada quelcom semblant a ‘Son Rossinyol Summit’.