Per sort, ens queden les colles de dimonis
1. Per sort, ens queden les colles de dimonis. Quan érem nins, moltes persones de la meva generació, de l’anterior i de les posteriors han (hem) patit la luxúria desfermada d’alguns frares i capellans. Se sabia i no es denunciava per raons òbvies: dins el franquisme l’església era un poder fàctic. Quan l’afectat o la seva família no podien més se solia recórrer o solucions molt expeditives, que podien començar amb una amenaça de les que fan por de veritat. Ara, sense prejutjar-ne cap, en van sortint, quasi cada dia, de casos d’abusos eclesiàstics a menors. La institució actua ràpid per evitar que el desprestigi dels presumptes l’arrossegui, però... Però la fama corre i el nombre preocupa.
Aquí tenim el primer president de la comunitat autònoma absolt per prescripció, un successor seu a la presó i pendent de no sé quants de judicis; l’expresidenta del Consell i del Parlament, també tancada... No facem llenya d’arbre caigut amb el prestigi dels polítics. Ni amb els dels periodistes: dos dels casos més sonats de corrupció es vinculen amb noms propis i empreses de persones que han embrutat la professió. No caiguem en la temptació de repassar les forces d’ordre públic: un excap de la Policia Nacional condemnat per la seva vinculació amb la Paca; no sé quants policies municipals detinguts i/o investigats... Prestigiosos hotelers que han finançat amb donatius (legals?) les campanyes de Jaume Matas... Què em direu de l’executòria del club de futbol més representatiu? Podríem afirmar que, al mallorquí mitjà, li queden ben poques institucions en què creure davant un panorama com aquest de societat corcada. Per sort, però, ens queden les colles de dimonis i dimonions. Que jo sàpiga encara no han protagonitzat cap escàndol ni han decebut la confiança que hi dipositam. Quasi m’atreviria a proposar que ens posem sota la seva advocació. I, de fet, m’estranya que cap dels nous grups transgressors i transformadors no els hagi convertit en el seu emblema. Llàstima, perquè seria una bona manera de mostrar quin és el nostre estat d’ànim. I, si no, elevem definitivament a himne regional la cançó de Jaume Sisa, la tornada de la qual és ben descriptiva i oportuna ara que Barceló ha anunciat que opta a la gestió del palau de congressos de Palma:
“Innocents, Innocents, Innocents,
som una colla d’innocents.
Ens foten la cartera i ens enreden,
i ens diuen que el blanc
és negre i el negre és blanc,
i tots contents i enganyats”.
2. Diumenge es començarà a resoldre una part de la incògnita dels resultats de les autonòmiques i municipals a les Balears. Serà tot d’una que conclogui el recompte de les paperetes andaluses. Dels vots obtinguts per cada partit i, sobretot, de la seva actuació posterior, en podrem anar deduint amb un cert fonament què passarà el maig. Ara bé, dilluns, no ho dubteu, cap partit de les Balears no ens decebrà: tots, sense excepció, en faran una lectura que els reforçarà com a autèntica opció de futur illenc.
