Per als partits tradicionals, demanar el vot per un altre, encara que sigui de verbes, és una sort de tabú. L’altre només pot ser ignorat, menystingut o criticat. La ironia no s’utilitza, perquè tracten l’elector com qualcú en qui esculpir el missatge a la pedra, o marcar-lo amb foc. El missatge repetit és dogma, i el dogma té la condició de veritat. Per això els cartells que han aparegut aquest dijous a Ciutat demanant el vot a importants empresaris mallorquins no poden haver estat beneïts per cap equip de campanya dels partits de sempre. No es pot despistar així l’elector.
L’acció sense firmar demostra d’un costat la dessacralització –ja n’era ben hora– de l’empresari turístic, aquesta casta de prohom intocable que segons el discurs oficial ha tret les Balears de la misèria i la fam. La devoció per aquesta indústria ens transforma a tots en oferta complementària i condemna els llocs d’interès a convertir-se en una espècie de disneylàndia de cartró-pedra, però això és una altra història que no té res a veure amb la campanya.
L’altre vessant dels cartells és que constitueixen l’exemple de les campanyes de guerrilla a què han obligat aquests temps. Els responsables de l’acció han dut a la vida real allò que s’esdevé cada dia a les xarxes socials. Han tret un meme al carrer.
I el tercer element és la funció mobilitzadora que els intuïm: en interpel·lar el vianant a “votar” el patró, amb foto i pressupost de quatre xifres –això els tres hotelers; per al constructor l’objectiu d’aquesta lliga seria la permanència–, l’efecte hauria de ser regirar-lo i convidar-lo a emetre el sufragi per a algú que no hagi de mirar pels seus propis interessos. I, tanmateix, el resultat són uns cartells memorables amb un efecte no mesurable que només poden llegir-se amb bon humor.
Una altra acció que podríem considerar contracampanya i que ha emergit aquest divendres, més oficial i signada amb noms i llinatges, ha estat el desplegament atent de més d’una vintena de subvencions i autoritzacions de despesa, de part del Consell de Govern. Potser és l’acompanyament lògic del pressentiment de majoria absoluta que confessava dijous el conseller d’Hisenda, Josep Vicent Marí. Per reflexionar amb seny i bon criteri, tot hi ajuda...