Miquel Àngel Joan "Llonovoy": "És molt diferent fer riure que fer rialles"

Miquel Àngel Joan Llonovoy (Palma, 1961) ha publicat una col·lecció dels monòlegs que va interpretar al programa Etcètera, de Televisió de Mallorca. Publicat per Lleonard Muntaner, Maceta. Diari d'un indígena fa un repàs contundent i hilarant dels temes més polèmics de la realitat mallorquina.

Són monòlegs de fa quatre anys, però són de rabiosa actualitat: hi surt el tema de la llengua i de l'ús partidista del bilingüisme (i del trilingüisme), la destrucció del paisatge…

Hi ha coses que, per desgràcia, no canvien. Jo no faig actualitat estricta, però hi ha temes tristament eterns. Tant de bo haguessin passat de moda, però tot continua igual que fa quatre anys.

Quin procés de creació seguiu?

Com que estic tot el dia pensant-hi, m'arriba a sortir de manera natural. Hi dedic moltes hores: llegesc la premsa, parl amb la gent i, sobretot, escolt i mir el que passa al meu voltant.

Entre que feis molts jocs de paraules i que tractau temes molt polítics, feis un humor poc habitual per aquí. Quins humoristes us han influït?

Raymond Devos, un mestre en l'ús del llenguatge. Jacques Tati, més físic que jo. I Karl Valentin. D'americans, Lenny Bruce i George Carlin, molt polítics. I això per no dir res de Keaton, Chaplin i els germans Marx, que m'han acompanyat tota la vida. En canvi, d'aquí, me n'agraden pocs.

L'humor polític és poc freqüent a Espanya.

És vera. L'humor espanyol riu més d'altres coses: d'aspectes de la societat, de personatges beneits o rars… Ara hi ha l'excepció d'El Gran Wyoming. Jo dic que faig humor mallorquí. Crec que l'humor és de les poques coses pròpies que conservam.

Què caracteritza l'humor mallorquí?

Fa de mal dir, perquè és molt ampli i variat. Tot i que no fa sang, és feridor: això fa que la gent que no és d'aquí se senti personalment ofesa per coses que has dit quan tu en realitat no tenies ganes d'ofendre'ls. No és un humor barroer, però sí molt directe. En tot cas, l'humor -sigui d'on sigui- sempre diu la veritat: per això fa mal i molesta.

Segons un estudi recent, els humoristes sou propensos a patir bipolaritat o esquizofrènia.

Sí, ho vaig veure. I vaig riure, no tant pels resultats de l'estudi com perquè, per fer-lo, varen agafar quatre-cents cinquanta humoristes i els varen fer proves. Imagina-t'ho! Això de la bipolaritat i de l'esquizofrènia s'ha dit de tots els que es dediquen a la creació. És vera, però, que els humoristes són especials: si mires les biografies d'alguns, te'n fas creus, de com eren i què feien...

Quines coses us permeten jugar amb el llenguatge??

Els jocs de paraules consisteixen a espenyar el llenguatge, a rompre la lògica de les situacions quotidianes i mostrar l'altra cara de les coses per intentar crear un nou ordre. De vegades m'han demanat si l'humor és una arma. Sí, ho és. Quan fas un joc de paraules, només canviant una lletra, una paraula o l'ordre d'una frase, pots capgirar-ho tot: "descompte per a residents" passa a ser, per exemple, "descompte per a resistents", que és el que ens haurien d'oferir als mallorquins… L'humor no serveix per fugir dels problemes, sinó per entrar-hi més a fons.

L'humor de Maceta també serveix per protegir-se d'una realitat fatalista i absurda. I per posar sentit comú en una societat irracional, no?

Sí. Però és que les dues coses es complementen: tu espenyes la lògica imperant, però això et permet arribar al sentit comú, o a la veritat, o a la lucidesa. L'humorista no crea una realitat de ficció, sinó que mostra la veritat de la realitat en què vivim. Com a humorista, jo fuig de l'entreteniment. Ja ens entretenen massa… L'humor no és cosa de bromes. És molt diferent fer riure que fer rialles. Fer riure és una cosa molt seriosa.

Com més complicat i emprenyador és el panorama polític, més material teniu per treballar?

Molta gent em diu: "Deus estar content, ara, perquè els polítics et donen moltes idees!?". I no. D'idees, ja en tenc jo! No necessit que els polítics facin desastres perquè jo pugui fer monòlegs. Tot està molt malament: la persecució contra la nostra llengua, el càstig contra aquells que pensen diferent, l'actuació política a cop de decret llei, l'ofegament econòmic dels més necessitats... I la situació no canviarà tota sola. Nosaltres haurem de ser qui la canviem. Si no hi ha solució, que hi hagi revolució.

Us ha perjudicat, a Mallorca, el vostre humor polític?

Home, m'ha fet perdre un parell d'actuacions. L'altre dia em varen dir: "Van cap a tu"... Són els problemes de viure en un país que, de tan petit, és un poblet, gairebé. Cada vegada més la gent té por de dir el que pensa. I el més terrible és com els nostres governants fomenten la ignorància. Estan passant coses espantoses.

En un dels monòlegs dubtau entre demanar exili o auxili. Què recomanau als lectors?

L'auxili! No es tracta de partir, sinó de canviar la realitat en què vivim. I l'humor és una bona manera de provar de canviar-ho. Si perdem la rialla, no ens quedarà res.

Deis que som com indis en una reserva, o com turistes a la pròpia casa. Els mallorquins som un poble tragicòmicament peculiar?

Sí que ho som. El model de turisme que hem tingut només ha servit a uns pocs, a la fi. Allò tragicòmic també ve del fet que els turistes venien a Mallorca per veure unes coses i ara resulta que hem llevat aquestes coses perquè ells poguessin venir. Quin contrasentit! Tret del clima, ho hem canviat tot: el paisatge, la llengua, la manera de viure… I si haguéssim pogut, el clima tampoc no s'hauria salvat. La millor millora és no fer res.