La lluita per consolidar un festival ‘online’
Pioner en el seu gènere, l’Atlántida Film Fest arriba a la cinquena edició i firma una aliança amb el Sónar+D
Barcelona¿Un festival de cinema online? ¿ En un país on els festivals tradicionals les passen magres per sobreviure i els distribuïdors encara es miren internet amb desconfiança? L’Atlántida Film Fest, que des d’ahir fins al 9 de juliol celebra la cinquena edició, ha passat de ser una idea trencadora del portal online Filmin a ser una cita més del calendari cinèfil. I un rival dels festivals clàssics de mida mitjana, amb els quals ja competeix per alguns títols. Si en la primera edició amb prou feines arribaven a la vintena de pel·lícules i els 8.000 espectadors, ara ja tenen 55 llargs -una tercera part dels quals són estrenes a l’Estat- i s’han estabilitzat en 40.000 espectadors. Però el creixement no és el més destacat per al seu director, Jaume Ripoll: “Fins on jo sé, no hi ha cap altre festival com l’Atlántida en tot el món. Hi ha més festivals online, sí, però no de la nostra escala i volum de programació. La fita, crec, és que érem únics quan vam néixer i encara ho som”.
L’Atlántida va néixer per donar sortida a una sèrie de títols invisibles per a la distribució comercial. “Va ser una manera de convèncer els agents de vendes internacionals, que eren molt reticents a cedir-nos els drets, i alhora de donar visibilitat a les pel·lícules dins un catàleg de milers de títols”, explica Ripoll. La selecció la fan ell i el programador del festival, Joan Sala, un intrèpid explorador de festivals -Venècia, Berlín, Canes, Sant Sebastià, Sitges- sempre a la recerca de la joia inesperada. “Un festival també es una manera d’ajudar el públic a veure sense por aquest tipus de cinema”, defensa Sala.
La indústria, escèptica
No sempre aconsegueixen tots els títols que persegueixen, esclar. Ja en la primera edició se’ls van escapar Todos vós sodes capitáns i en la segona Diamond Flash. “Des de bon començament el públic va respondre i l’acollida dels mitjans va ser espectacular, però la indústria va reaccionar com sempre, amb por i escepticisme”, lamenta Ripoll.
De mica en mica, però, la continuïtat i els resultats del projecte van acabar conquerint la confiança dels distribuïdors. “Alguns agents de vendes que fa dos anys ens tancaven les portes en sentir online ara treballen amb nosaltres”, diu Sala. També entre els directors ha crescut el prestigi del festival: Jonás Trueba va donar carbasses a Màlaga per estrenar Los ilusos a l’Atlántida.
“La tercera edició va ser el punt d’inflexió -assegura Ripoll-. En part perquè vam aconseguir títols d’autors com Kiarostami i Gondry, i en part per la mateixa expansió de Filmin com a plataforma online”. Però Filmin ha tirat del carro de l’Atlántida tant com l’Atlántida de Filmin. “El festival ens ha donat a conèixer a mitjans internacionals com Variety, Screen i The Hollywood Reporter -assenyala el director-. Per a ells, Filmin és una plataforma més, però l’Atlántida no”.
Però la consolidació total del projecte encara és lluny. El festival continua lluitant contra el prejudici que associa estrena a internet amb fracàs i contra la dinàmica negativa del consum de cinema d’autor. Però els responsables del festival creuen que el futur de l’Atlàntida passa per les activitats paral·leles que arrenquen enguany en el marc d’un acord amb el Sónar+D. “Per a nosaltres és com tornar a néixer -diu Ripoll-. I si el festival creix a partir d’ara serà amb activitats que dibuixin nous camins per crear o distribuir pel·lícules i que ajudin a portar el cinema d’aquest país a un lloc diferent del que som ara”. A més del taller de cinema propagandístic d’Anna Broinowski, l’Atlántida portarà a Barcelona entre d’altres el director del South by Southwest, Jim Kolmar, l’exdirector del Festival de Rotterdam Rutger Wolfson i els autors de l’impactant so de Berberian Sound Studio, els Bohman Brothers.
L’equip, això sí, està satisfet amb el model de programació actual: una secció oficial de films pobres en recursos i rics en transgressió -des del terror en pla seqüència de Fish & Cat a la poètica audiovisual trash de Stand by for tape back up -; una secció paral·lela per a hits festivalers i títols d’autors consagrats i el cicle de documental polític (Anti)Propaganda, on destaca l’ Inside job britànic, UK gold. “Més enllà del resultat econòmic, tenir aquestes pel·lícules ja és un èxit”, presumeix Ripoll.
