Quatre apunts: nacionalistes, consens, Matas i marea verda

Nacionalistes. En societats complexes i diverses, hi ha ciutadans nacionalistes i ciutadans no nacionalistes. És a dir, hi ha els que creuen que l'ideal és l'absoluta coincidència entre una àrea cultural i una unitat política; i els que per contra opten per fórmules de coexistència. A alguns, els semblarà paradoxal que ERC, en un hipotètic estat català independent, apostaria per atorgar al castellà un estatut de llengua oficial, és a dir, de llengua no estrangera, amb les implicacions que això tendria en l'administració, la vida social i en l'ensenyament. Em sembla un bon exemple de política no nacionalista.

M'ha sorprès que Damià Pons faci una divisió tan binària entre ciutadans pel que fa al sentiment identitari. Tots tenim un sentiment de pertinença, però aquest no funciona com un interruptor amb només dues opcions On/Off. Se sembla més a un equalitzador dins el qual es pot trobar una gradació d'intensitat (gens, molt poc, poc...). Tampoc no és un sentiment necessàriament exclusiu, sinó que pot ser inclusiu. El mateix Pons, a l'hora de parlar de la nació dels balears i dels pitiüsos, construeix una estructura de nines russes: la nació sentimental (cada illa), la politicoadministrativa (la comunitat autònoma) i la nació cultural (els Països Catalans). És una descripció vàlida per al sentiment d'alguns mallorquins. En d'altres, el sentiment de vinculació pot tenir més nivells o tenir-ne menys i no ser necessàriament els mateixos proposats per Pons. Crec que, en societats culturalment no homogènies, amb les nocions de gradació i d'inclusió aplicades al sentiment de pertinença, podem parlar de ciutadans no nacionalistes i de ciutadans nacionalistes.

Transició. Les darreres setmanes he llegit unes quantes novel·les de Petros Markaris. A la sèrie del comissari Jaritos hi trobam un país no idèntic, però sí molt semblant al nostre i amb un punt al seu favor: la manca de supèrbia. Els grecs identifiquen el seu patiment amb el dels italians i el dels espanyols. Expressen això en fets com que, quan la "roja" juga contra una altra selecció esportiva europea, els grecs van amb ella a matar perquè senten que els representa com a pigs davants els bàrbars del nord. En una d'aquestes novel·les, Amb l'aigua fins al coll, es narra un ajustament de comptes polític i freudià (matar el pare) amb la "generació de la Politècnica", la que protagonitza la transició grega a la democràcia. Aquesta reflexió narrativa podria desenvolupar-se a la perfecció també aquí. Han degradat els seus ideals i s'han desacreditat, ells i el procés que lideraren. No obstant això, en els darrers temps sent invocar amb molta freqüència dues de les paraules icona d'aquell període històric: diàleg i consens. Les escoltam en relació al TIL, a la LOMQE... No obstant això, no duen aparellat el lògic corol·lari de renúncia que implica qualsevol acord. No hi ha un bé superior compartit l'apressant consecució del qual justifiqui les concessions menors. Quan uns o altres són majoria, s'arroguen el dret de canviar unilateralment les regles de joc; quan són minoria, apel·len al consens o discuteixen que aquesta majoria representi de veritat la majoria social. La democràcia i els seus procediments queden reduïts a mera retòrica.

Matas, el president més important. Jaume Matas és el primer cap del govern balear oficialment delinqüent. Això ens hauria d'apenar encara més si consideram que, vistes les coses amb fredor, és també el president més important dels darrers 20 anys. El seu llegat inclou les Directrius d'Ordenació del Territori, la Llei General Turística, el Decret de Mínims, l'aprovació del Règim Especial, la creació de la radio-televisió pública de les Illes Balears, la reforma de l'Estatut d'Autonomia... Totes aquestes iniciatives travessaren els quadriennis del Pacte de Progrés i configuraren la Mallorca que coneixem. Podem trobar exemples similars de perdurabilitat sorgits dels governs de les esquerres amb UM? La resposta negativa, per ventura, es troba en el posicionament quasi sempre reactiu del progressisme illenc i en la seva dificultat, anava a escriure incapacitat, per formular propostes alternatives factibles per resoldre problemes reals experimentats per la majoria.

La marea es retira als quarters d'hivern. Calamity Jane Camps i Wild Bill Estarellas, els terrors dels fillets, estan deixant una estesa de cadàvers tan gran que hauran de menester erigir una vall dels caiguts per encabir-los tots. El seu general Custer Bauzá els ha enviat a Little Big Horn. Però les coses també es poden contar d'una altra manera. La marea verda s'ha retirat als quarters d'hivern. La treva està essent utilitzada pel govern ultranacionalista espanyol de José Ramón Bauzá no per negociar, sinó per incrementar la seva posició de força. Ha fet callar la dissidència interna, està donant ales i protagonisme a grupuscles pro TIL amb l'indissimulat objectiu que adquireixin rellevància social, redueix la discussió a la polèmica lingüística, força els opositors a la defensa d'una immersió lingüística que no ha estat mai el model generalitzat a les Balears, en lloc de defensar el raonable Decret de Mínims... La mobilització, no obstant això, no ha estat debades. Queda la visualització d'un conflicte conseqüència d'una imposició ideològica; queda un argumentari sòlid, pràcticament irrebatible, contra la política educativa bauzanista; i manca, per quan arribi la primavera, una proposta alternativa que assumeixi el fet que l'anglès té un valor troncal i instrumental quasi tan gran com el que puguin tenir el català, el castellà o les matemàtiques. En teoria, hi ha molta més matèria gris en el camp que s'ha oposat a Bauzá que no en l'altre i això s'hauria de visualitzar. Iniciatives com la Iniciativa Legislativa Popular o el Pacte per l'Educació de Menorca són llumetes en aquesta nit.