“M’interessa que s’obri prest, mon pare té il·lusió i crec que és just que pugui veure’l”

CalviàJoan Ferrà Ferrà era jornaler, va néixer a Puigpunyent però vivia a Galilea. Tenia 36 anys quan el mataren i estava casat amb Francesca Bordoy Vich, amb la qual va tenir dos fills, Francesc i Antoni.

El vespre del 24 d’agost del 1936, un camió carregat de feixistes calvianers i andritxols va arribar a Galilea, on varen detenir quatre homes. Francesca Bordoy Vich demanà al falangista si podia donar una jaqueta al seu marit -Joan Ferrà Ferrà- per si agafava fred, i li contestà: “Allà on va no en passarà, de fred”. Durant aquells primers mesos d’una guerra que al municipi calvianer només es traduí en repressió d’uns cap als altres, els falangistes mataren gent amb total impunitat, sempre aprofitant la nit i la beguda per assassinar aquell veí amb qui discrepaven ideològicament, per quedar-se amb els seus béns materials o simplement perquè els destorbava. D’ençà d’aquella nit, Joan Ferrà Ferrà i Cristòfol Barceló Mora no tornaren mai més.

“Quan anaven per la carretera que va de Puigpunyent a Calvià, a l’altura del desviament cap al coll de sa Creu, intentaren desarmar el falangista que anava darrere amb ells, però el conductor els va reduir”, conta el net de Ferrà, Joan Ferrà Martorell.

Els varen transportar per la carretera de Calvià fins que van arribar al quilòmetre 15,7, just abans d’arribar a la guixeria que hi ha anant cap a Palmanova. Els feren baixar del vehicle i allunyar-se. “Els posaren tots quatre junts i dispararen, però anaven tan beguts que només encertaren el meu padrí i en Tòfol”, relata Ferrà. Just en aquell moment, els altres dos varen començar a córrer, els dispararen i només en feriren un a la mà. Pogueren amagar-se dins la foscor de la garriga i veure el dramàtic final que els esperà a Barceló Mora i Ferrà Ferrà. “Al meu padrí el remataren amb la culata de les carabines després de disparar-li a l’estómac”. Barceló Mora morí de diversos trets al cap.

Els dos fugitius van caminar durant tota la nit fins que varen arribar a la possessió de Son Sastre, on els curaren i els donaren auxili durant uns dies. Després, van partir cap a Puigpunyent, on es van entregar a la Guàrdia Civil. Així van salvar la vida.

El matí següent, alguns veïns de Calvià varen poder escoltar la narració dels fets per part d’un dels assassins. Quan es queixaven que dos dels detinguts havien aconseguit fugir, la seva dona li va donar la solució: “Idò una altra vegada fermau-los i ja veuràs com no vos tornaran a fugir”.

Ubicació de la fossa

“En principi, tot indicava que la fossa estava ubicada en un altre lloc, però la memòria de la tia Maria Bordoy ho va canviar tot”, diu el net de Joan Ferrà. Segons Maria Bordoy, germana de l’esposa de l’assassinat, els dos homes morts aquella nit d’agost continuen enterrats a la fossa del cementeri de Calvià, un damunt l’altre, juntament amb Guillem Llabrés Jaume.

En total, a la fossa hi ha 13 morts, els ja esmentats i Joan Domingo Covas, socialista i membre d’ERC; Josep Pont Cladera, socialista; Bartomeu Cabanellas botia, anarquista pollençí; Joana Vaño Morales -única dona, també morta al coll des Cucons- militant de la UGT; Pere Horrach Frau, jornaler; Bartomeu Palmer Carrió, picapedrer; i Dionisio Alcal Rabassa, comunista. Dos homes, Pere Antoni Bosch Morey i Gabriel Planes Calafell, descansen als cementeris de Palma i Calvià, respectivament, atès que les seves famílies els van poder moure pocs anys després dels assassinats. No és així, Gabriel Planes Calafell fou enterrat amb els altres però gairebé immediatament la família el va treure i el va dur a la tomba familiar, al mateix cementeri de Calvià.

Segons Manel Suárez Salvà, expresident de Memòria de Mallorca, que és qui més s’ha documentat sobre la presó de Can Mir i la repressió al municipi calvianer, “observant les dates de mort o enterrament, trobam que és perfectament possible agrupar de tres en tres tots els cossos; a més, veim que l’enterrador va sepultar assassinats i morts de manera violenta al mateix tram i les dates coincideixen. Si fos així, és possible que hi hagi més tombes que les que hom pot pensar inicialment”.

L’exhumació

La Llei de fosses aprovada pel Govern balear va determinar que una comissió tècnica seria l’encarregada de determinar el procés d’obertura de les fosses de Mallorca i de prioritzar-les. Per a l’any 2018 han establert una priorització amb uns criteris que Joan Ferrà Martorell i Manel Suárez lamenten. Suárez considera que Calvià, simbòlicament, és important. “El jutge Baltasar Garzón va dictar per primera vegada una interlocutòria per obrir aquesta fossa, juntament amb la de Porreres, la de Lorca i el Valle de los Caídos, bàsicament perquè només teníem informes d’aquestes dues”. A més, “l’Ajuntament de Calvià aprovà en ple exhumar la fossa i ha aportat 6.000 euros per identificar víctimes calvianeres a Porreres. Les institucions tenen una voluntat molt clara”, assegura Suárez.

Aquests factors importants i el fet que hi ha un fill d’un assassinat encara viu desconcerten a tots dos. No entenen com no s’han tingut en compte a l’hora d’elaborar el calendari d’exhumacions d’aquest 2018. “No hem d’entrar a discutir quina s’ha d’obrir primer o després, totes s’han d’obrir, però la de Calvià té aquestes peculiaritats”. Però per a Suárez i Martorell “el més important és que s’efectuarà l’exhumació de la fossa”. Tots dos coincideixen que volen que s’acabi d’obrir la de Porreres i que es puguin obrir totes les fosses possibles.

Joan Ferrà Martorell -net- considera que “obrir la fossa -no crec que pugui contar res que qualsevol altre familiar afectat no hagi patit- és fonamental, no per a mi, sinó per al meu pare, és molt important per a ell”. A més, assenyala que “ens agradaria molt poder-la obrir per decidir on volem enterrar-lo, segurament a Puigpunyent, ja que era natural d’aquest poble”.

“A mi, personalment, m’interessa que s’obri prest, mon pare té il·lusió i crec que és just que pugui veure’l. Per a ell això significarà tancar moltes ferides, han estat molts d’anys de silenci”, assegura el net. Això s’evidencia -segons ell- “quan es fa un homenatge, o la caminada anual -en què es reivindiquen aquest fet concret i la resta d’assassinats-, i es troba amb gent que pot parlar naturalment del tema. Ell sent impotència per tots aquests anys de silenci, d’humiliacions i per no haver pogut explicar res. Fins i tot encara li costa. Són qüestions que tenen a veure amb la recuperació i la reparació d’aquesta vergonya”.