Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897 - Cambridge, 1987)

Va néixer a Santa Margalida el 8 de desembre de 1897, fill d’una família pagesa margalidana que emigrà a l’Alger l’any 1908. Joan Mascaró, que ja destacava per la la seva intel·ligència, va quedar a l’illa sota la tutela d’un oncle i començà els estudis a l’Escola Superior de Comerç de Palma, que finalitzà de manera brillant: aconseguí el títol de comptador mercantil a quinze anys i el de perit a desset anys.

Així i tot, Joan Mascaró no perdé el contacte amb la seva vila natal, on solia anar els caps de setmana i en temps de festa. El record, de vegades gairebé idealitzat, d’aquella vila pagesa i, per extensió, de la ruralia mallorquina de principi de segle l’acompanyà sempre i fou un dels seus referents vitals, com ho mostren les nombroses referències epistolars, amarades de nostàlgia, a la infància margalidana. No debades escrigué, referint-se a ell mateix, que “nasqué a una illa de la Mediterrània, al lloc més bell de la Terra”.

Però el camí i les inquietuds de Joan Mascaró eren uns altres: la seva facilitat per al domini de diferents llengües li va donar un merescut prestigi -com ho indica que el 1915 fes d’intèrpret d’alemany per al seu paisà de Santa Margalida, el financer Joan March Ordinas-, fet que li obrí les portes del món laboral i, també, de l’acadèmic: fou secretari del Consolat britànic a Mallorca (1916-20) i professor d’anglès a l’Escola de Comerç (1919-21). Aleshores ja havia pres amb força l’espira del seu interès per les cultures, la filosofia, les llengües i, en general, per les formes de coneixement de les societats que des d’Europa, amb una concepció eurocèntrica i d’aires colonials, han estat anomenades orientals. L’impactà, per damunt de tot, un text de l’Índia antiga que el va mantenir fascinat durant tota la vida: el Bhagavad Gita. L’havia conegut per una traducció, pareix que no gaire afortunada, que li havia deixat llegir un altre professor de l’Escola de Comerç.

D’aleshores ençà, l’endarrer de Mascaró era estudiar la llengua original del Gita -el sànscrit- i poder llegir l’obra original. L’oportunitat es presentà quan, el 1924, el famós financer de Santa Margalida Joan March Ordinas -que coneixia el seu prestigi i que devia recordar la seva ajuda com a intèrpret anys enrere- li proposà acompanyar, en qualitat de tudor, el seu fill -Joan March Servera- a estudiar a l’estranger. Tudor i tutelat viatjaren per diverses contrades d’Europa per proporcionar al fill del financer una formació sòlida en el món del comerç i de les finances. Els interessos personals de Mascaró, però, tenien unes altres fites: les llengües orientals, el sànscrit, el Bhagavad Gita. Segurament amb aqueix objectiu proposà a Joan March Ordinas que el periple educatiu continuàs a la Universitat de Cambridge. Finalment, el financer margalidà acceptà la proposta i ambdós, tudor i tutelat, es matricularen l’any 1926 a la famosa universitat anglesa.

Aleshores Mascaró es pogué dedicar a la seva passió: els seus estudis d’anglès i -sobretot- de llengües orientals (sànscrit i pali). Les seves aptituds per a aqueixes tasques s’evidenciaren en poc temps: l’any 1928 la universitat li concedí el premi extraordinari de sànscrit, el 1929 aconseguí la llicenciatura (Bachelor of Arts ) i el 1930 fou nomenat vicedirector i director d’estudis d’anglès del col·legi Parameshvara de Jaffna (Sri Lanka). Mantingué el càrrec fins al 1932, any en què passà a exercir de professor de llengua i literatura angleses a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any següent aconseguí el títol de doctor ( Master of Arts ) a la Universitat de Cambridge. El 1935 es publicà la seva traducció, directament del sànscrit al català, del càntic XI del Bhagavad Gita, reproduït per la revista La Nostra Terra.

Un escriptor en anglès

Aquesta trajectòria tan prometedora s’estroncà, tot i que només fos temporalment, el 1936 com a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil. Atenent al tomb que prenien els esdeveniments, Joan Mascaró decidí exiliar-se a Anglaterra. S’instal·là a Cambridge, on continuà la seva tasca de traducció dels llibres sagrats d’Orient, però, a partir d’aleshores, a l’anglès. La seva traducció dels Upanishads (1938) rebé elogis significatius en el món literari, entre els quals destacaren els de Jorge Guillén i el premi Nobel Rabindranath Tagore, que li expressà el seu reconeixement afirmant que “ens ofreneu una versió per fortuna no estrictament literal i, per tant, més verídica, feta amb correcta interpretació i en un llenguatge sensible que capta, de les paraules generadores, la veu interna que transcendeix tota limitació verbal”. Aquesta idea i aquest estil de traducció, que entusiasmà Tagore i Guillén i, posteriorment, tants de milers de lectors, prescindia de l’aparell erudit dels filòlegs universitaris i -deliberadament- no incorporava notes que justificassin les tries lingüístiques i conceptuals que Joan Mascaró havia adoptat. Això mateix, com es podia esperar, acabà suposant-li crítiques per part d’intel·lectuals amb una idea de la traducció més academicista.

Mascaró, d’altra banda, no es limità a traduir, sinó que es dedicà a pensar i a escriure sobre els texts en què treballà tan pacientment -i, també, que tant estimà-. Començà a desenvolupar, de mica en mica, un pensament basat en l’estudi dels texts fonamentals, de naturalesa espiritual, de les diferents religions i escoles filosòfiques del món; això, tot reflexionant sobre què tenien en comú i què tenien de complementari i cercant com conjugar-ne la unitat i la diversitat. Tot plegat es fa avinent, d’una manera o una altra, en la seva producció intel·lectual impresa a partir d’aleshores, sempre en llengua anglesa.

Els seus vincles amb aqueixa llengua i el seu país d’acollida augmentaren quan, el 1951, es va casar amb Kathleen Ellis. Tingueren dos fills bessons, Martí i Maria Coloma. Mentrestant, la seva feina ja era objecte d’un cert reconeixement i començà a fruitar en dues publicacions d’entitat, impreses -tot i que eren en anglès- a Mallorca, amb l’ajut del seu amic Francesc de Borja Moll: es tracta de l’antologia Keats. Poems (1955) i de Lamps of fire ( Llànties de foc ), selecció de textos de naturalesa espiritual de totes les religions del món, que rebé crítiques molt elogioses en el món anglosaxó.

L’èxit, però, no arribà fins al 1962, quan es publicà la seva traducció del Bhagavad Gita a Penguin Books. La gran acollida de l’obra -repetidament reeditada fins a l’actualitat- en certa manera certificava l’èxit de la seva idea de traducció: “El valor d’una escriptura espiritual és el valor que té per a nosaltres ara i aquí, i l’autèntic problema és com traduir la seva llum a la vida”, escrivia en el pròleg del llibre. Un autèntic èxit per a un escriptor en anglès no natiu que li va permetre consolidar la seva vinculació amb la Facultat d’Anglès de la Universitat de Cambridge, cosa que es convertia en el reconeixement implícit de més de tres dècades de feina silenciosa i persistent.

L’èxit de les publicacions de Joan Mascaró continuà amb les traduccions (1965) dels Upanishads, del sàncrit a l’anglès, i del Dhammapada (1973), del pali a l’anglès, totes dues amb un pròleg introductori. En totes aqueixes traduccions Mascaró pretenia ser més fidel a l’esperit que no a la lletra del text; és a dir, el que duia endarrer Joan Mascaró era comunicar el sentit d’aquelles obres, tan llunyanes en el temps i en el context sociocultural, als lectors “occidentals”.

Aqueix concepte de la traducció li permeté arribar, en un moment que les anomenades cultures “orientals” estaven de moda ferm, a un públic àvid -especialment en el món anglosaxó- de conèixer el món i la filosofia de l’Índia. Tot i que de vegades fos per qüestions -diguem-ho així- per damunt de tot estètiques. Les vendes de les seves traduccions es comptaren per centenars de milers d’exemplars i el convertiren en un personatge relativament popular. El 1967 va ser entrevistat a la televisió i hi va conèixer els Beatles. La banda, particularment George Harrison, rebé la influència de Joan Mascaró durant la seva incursió en el món de la mística i la música “oriental”, evident en les cançons compostes en aquesta època. Un dels resultats més coneguts fou ‘The Inner light’, poema que els Beatles musicaren per iniciativa del místic margalidà, el qual, d’altra banda, era un perfecte desconegut al nostre país. Això, llevat d’una petitíssima -però notable- minoria de lletraferits, com per exemple, Blai Bonet i Francesc de Borja Moll. Paradoxalment, Mascaró començà a ser una personalitat coneguda a l’estat espanyol gràcies, sobretot, a la televisió i no -directament, almanco- a les seves traduccions. L’abril del 1979 participà en un programa televisiu La Clave, dedicat a les religions. Això darrer ajudà a prendre consciència de la importància de la figura d’aquell mallorquí. La seva trajectòria vital fou reconeguda, l’any 1983, amb el nomenament de Fill Il·lustre del municipi de Santa Margalida i amb la concessió del títol de Doctor Honoris Causa, per part de la Universitat de les Illes Balears. El 1987 Joan Mascaró morí a la seva residència de Comberton (Cambridge). Tal com era el seu desig, fou enterrat a Santa Margalida amb una inscripció, escrita en català i en anglès, en què es llegeix: “Venim de Déu, vivim en Déu, anam a Déu. We come from God, we live in God, we go to God”.

Joan Mascaró i Mallorca

Joan Mascaró duia endarrer tornar a Mallorca, establir-se a Santa Margalida, a l’Hort d’en Degollat, i tornar a cobrar el català com a llengua literària. Desgraciadament, diverses circumstàncies personals li ho varen impedir. Però, així i tot, mantingué fermament els vincles amb el nostre país i amb la cultura catalana. Així ho evidencien les seves intervencions radiofòniques, periodístiques i literàries i la seva extensa correspondència -que Mascaró convertí en una espècie de gènere literari-, amarada de referències a Santa Margalida, a Mallorca i a la cultura del seu país, que mostren tant el record i l’enyorança de la terra en què va néixer com la seva preocupació per la salut de la cultura i de la llengua natives.

Mascaró pensava que a cada país -a Mallorca i als països de llengua catalana en particular- la llengua pròpia havia de ser la primera llengua, sense que això suposàs una negació de les altres llengües, cultures i visions del món; just al contrari, pensava que era la primera passa per poder conèixer-les i estimar-les. En paraules de Mascaró: “És una veritat gran, universal (...) que l’home gran s’arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s’enfila dins els valors universals i, fins i tot, dins l’infinit”. Joan Mascaró, d’acord amb aquest ideal, no va renunciar mai a la mallorquinitat ni al catalanisme cultural, sinó que, contràriament i a Anglaterra estant, es convertí en un dels principals impulsors del Diccionari Català-Valencià-Balear i en un gran divulgador en el món anglosaxó de la literatura catalana i, dins aquesta, articularment de la mallorquina.