María Jiménez: "Als hospitals hem perdut la brúixola moral"

BarcelonaMaría Jiménez compagina la investigació i la docència impartint principis d’ètica a les cures, a la Facultat d’Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, amb col·laboracions a la pràctica assistencials d’urgències. “Sí, és una mica malaltís, però sempre he estat en contacte amb l’activitat assistencial”, afirma aquesta infermera per vocació, col·legiada al Col·legi d'Infermers i Infermeres de Tarragona i secretària general de la URV.

Perdoni, però ¿a Infermeria l’ètica arrossega l’etiqueta d'assignatura maria?

— Fins que comencen a no superar-la. Jo als alumnes sempre els dic que l’única Maria soc jo.

Com s’aplica l’ètica a la infermeria?

— No és només conèixer els conceptes teòrics de l’ètica sinó combinar-los amb els coneixements jurídics i de bioètica perquè després els sàpiguen posar en pràctica.

Com són aquestes pràctiques?

— Els faig fer exercicis en què busquin als hospitals, per exemple, la vulneració del principi d'autonomia o el dret a la intimitat. O, per contra, en positiu, quins índexs d’elements ètics han observat entre les infermeres: el temps que han dedicat a un malalt terminal, a acompanyar les famílies davant d’un diagnòstic dur, les accions compassives. Entendre la vulnerabilitat és entendre la cura.

La compassió és empatia?

— M’apassiona reflexionar sobre la compassió i sense compassió no hi ha cures. L’empatia és dins de la compassió i està més relacionada amb el pensament, amb entendre el problema dels altres, però sense que hi hagi una actuació que possibiliti els canvis. En canvi, la compassió vol dir fer, connectes amb el pacient i busques un element que es transformi en una acció. 

Com són els estudiants d’infermeria? Estudien per vocació?

— Crec que el concepte vocació és complex. Per a mi, està associat a valors personals, d’estar en aquest món. Ser infermera és ser infermera les 24 hores. Ho ets sempre. Entre els joves veig que aquest concepte està canviant i no tenen associada la vocació al sacrifici ni al voluntariat. Compte, que no dic que això sigui dolent, ni els jutjo, però ells arriben amb la idea de curar a les persones i no tant de cuidar persones.

Això es cura amb la realitat.

— Sí, i per això és important que aquesta experiència es canalitzi i que a les pràctiques als hospitals tinguin models de professionals que reforcin els seus aprenentatges perquè els estudiants tenen una frescor que no es pot destrossar. D’altra banda, són joves amb competències tècniques molt elevades, són ràpids en tot i poc retenidors. Es mouen molt bé en la tecnologia, però alhora tenen una baixa tolerància al fracàs.

Fracàs personal?

— Ells volen sang i fetge, fractures, accidents brutals, però afortunadament, això passa poc, i el 80% de les urgències són de malalts crònics descompensats, lluny del prototipus de pacient que esperen. A més, creuen que entraran als hospitals i curaran a tothom, es resoldrà tot, i després topen amb la mort i s’ho apunten com a fracàs. No és veritat, no pots veure la mort d’un pacient com un fracàs, sinó que has de saber adequar-te a les circumstàncies. M’he trobat que hi ha estudiants que no han anat mai a un hospital, no han vist mai un mort, ni un malalt terminal en la recta final de la seva vida, un malalt de càncer patint o una criatura amb una malaltia greu. Tenen la idea bucòlica que ajudaran les persones i, tot i que això està bé, la nostra obligació és ensenyar-los a créixer com a persones i professionals.

Com es forma en ètica?

— Els ensenyem a ser crítics, a raonar, a ser reflexius. I a mi m’interessa especialment que s'adonin de la multiculturalitat dels seus pacients i tinguin respecte per aquesta diversitat. Quan els ensenyes competències humanístiques perquè aprenguin a gestionar el dolor, la pèrdua, el patiment, deixen d’estar perduts, poden començar a ajudar: és a dir, els hem de donar eines ètiques, que sàpiguen que el fet d'estar a prop de les persones és un valor.

Quants dels seus alumnes són metges frustrats, que han caigut a infermeria per falta de nota?

— En un grup de 90 potser n’hi ha 5 o 6. I sempre els dic que no hi ha millor metge que el graduat en infermeria, perquè aquí els ensenyarem a cuidar, i a medicina, a curar.

¿L’ètica de les cures no es perd o és secundària en un moment com l’actual de sobrecàrrega?

— Fer les coses bé no costa diners, però cal pensar-les i cal tenir mecanismes per establir què passa a cada moment. A classe explico el cas d'una dona de més de 90 anys, autònoma, que viu sola i que un cop va haver d'anar a urgències i, sense preguntar-li res, li van posar un bolquer. Aquesta senyora és gran, però no necessitava cap bolquer. És en aquests casos que dic que als hospitals hem perdut la brúixola moral. Hi ha una enorme pressió assistencial, i les plantilles estan exhaustes, explotades, però tothom està on vol estar i hem de tenir clar que tractem persones. Hem de tenir temps per donar la mà al pacient en el moment de morir, d'acompanyar amb un silenci la família.

La pandèmia va ser l'estocada per a un sector ja tensionat.

— La pandèmia va ser la tempesta perfecta. I al principi tot es decidia sense tenir en compte l'ètica perquè només ens vam centrar a salvar vides, però quan es va poder es va humanitzar les UCI, es va deixar entrar els familiars, es feien videoconferències. Per als professionals va representar un desgast brutal; estan esgotats, han perdut la il·lusió i hi falta frescor. Amb tot, el treball de les infermeres està a anys llum de la recompensa que reben.

Recompensa salarial?

— I perquè no se les cuida.