La mare del cuiner Miquel Calent: "A 10 anys va fer el seu primer arròs"

PalmaCatalina Perelló, mare de Miquel Vicens Perelló, assegura que mai no s’ha atrevit a demanar al fill a veure si estima més la padrina (paterna) o ella. Ho diu rient, sabent que la pregunta explica més coses que no pas la possible resposta. El cuiner de Campos, a qui avui estam avesats a veure davant les càmeres d’IB3 Televisió, i que va col·laborar amb aquesta casa fa un temps escrivint sobre cuina, va créixer amb la padrina paterna, la padrina Calenta; passaven hores, dies, junts a la cuina del bar que tenia (i on també feia feina la mare de Miquel). I també passava molts de vespres a ca seva. Diu Catalina: “En Joan –el germà gran– era més nostre, mentre que en Miquel era de la padrina”.

“Gràcies a tot aquell temps que passava amb la padrina, a 10 anys va fer el seu primer arròs. A la seva manera, però el va fer”, conta sa mare, que diu que el seu fill petit és afectuós, feiner, animaler, sortidor –“de jove”, matisa– i passador de pena –massa passador de pena, precisa. “I encara ara és així!”, exclama. De fet, assegura que ella també en passava, de pena: “Fa massa hores de feina, massa”, apunta amb un gest de preocupació.

Miquel ha fet feina des de nin; és un clar exemple d’un al·lot que s’ha sabut guanyar les sopes: “Durant les vacances, feia feina. Deia que si havia de passar els estius com alguns amics seus, sense fer res, s’avorriria”, recorda Catalina. Així, enumera una llista de llocs de feines que va fer durant l’adolescència: cobrador de gandules, repartidor de refrescos… “Tot li anava bé”, conta sa mare.

Ara bé, hi ha una feina que l’amo del restaurant Cuit (Palma) va fer un pic i que no va tornar a fer pus: collir tàperes. “A Campos, als anys vuitanta, amb un poalet de tàperes podies guanyar devers 600 o 700 pessetes. A ca ma mare n’hi havia moltes, de tapereres, i ma mare i jo ens posàvem sempre a la mateixa. Un dia vam manar-hi en Miquel, i li vam dir: ‘Tu faràs aquesta taperera’. Bona feta…”. Catalina se'n riu i posa veu de nin petit quan ho conta. “Al cap de poc de fer feina a la taperera, es va posar a plorar i cridar: ‘En té massa! En té massa!’, remugava. Se’n va anar darrere una paret i va dir que no en colliria pus. Mai més el vam tornar a manar a collir tàperes”. El seu germà Joan, en canvi, omplia els poals de tàperes i les anava a vendre sense problema. Han estat nins molt diferents, però s’han duit molt bé i ara són socis del restaurant Can Calent.

D’adolescent es va posar a fer feina a un pub. Allà, de tant en tant cuinava per als seus amics, potser un pic per setmana. Son pare li deia que havia de tornar a les 12 a casa, i sa mare explica com anaven les coses de bon de veres: “Quasi cap dia eren les 12 en tornar, era més tard. Ens avisava que havia arribat a casa i tenia preparada una bona excusa per justificar-se”, apunta Catalina. Amb tot, de la boca només li surten complits. “És un gran cuiner, però, sobretot, un gran fill”, xiuxiueja amb el seu fil de veu.

Per a qui també cuinava Miquel Calent abans de ser una estrella dels fogons de la nostra terra era per a la vintena de joves amb qui feia la mili a Porreres, cap a mitjans dels anys 90. “Feia el servei i estava a cuina, cuinava per a tothom. Adesiara, hi havia algun dinar més especial amb comandaments de rang superior”. Més d’un pic, el cap de la unitat de Miquel va fer saber als seus pares que menjaven mel quan ell cuinava.