1652: pena de mort per trencar la quarantena

PalmaQuè es fa quan hi ha un greu perill de contagi d’una malaltia? El mateix que hem fet aquestes setmanes: imposar unes mesures dràstiques per evitar que s’escampi. Això ja es va fer a les Balears fa més de 350 anys, en una de les pitjors epidèmies que hem conegut: la pesta del 1652. I es va fer de manera tan rigorosa que transgredir algunes de les normes es castigava amb la pena de mort. Les malalties contagioses han acompanyat la humanitat al llarg de la història, i molt més quan les mesures higièniques eren escasses o inexistents i la medicina es limitava a les sagnies amb sangoneres i poca cosa més. La pesta, que va conèixer un període d’especial virulència el segle XIV (la pesta negra), tornà el XV, per la qual cosa els jurats de Mallorca redactaren unes Ordinacions de la Morbositat : unes instruccions per actuar, un protocol.

“Aquestes noves mesures”, relata Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma, “es varen haver de posar en pràctica el 1467, en conèixer-se que la pesta rondava les costes de Catalunya i València. D’aquesta manera, la torre de Portopí es va convertir en una improvisada zona de quarantena, es varen tancar totes les portes de la ciutat i es deixaren només obertes les de Sant Antoni i del Sitjar, vigilades per quatre homes cadascuna. Mentrestant, la vida a l’interior de la ciutat transcorria passejant la imatge de Santa Praxedis pels carrers, acompanyada de ‘fadrines i donzelles descabellades”. Hi va haver nous brots el 1475 i el 1493 -la pesta d’en Boga, el malnom del mariner al qual es va culpar de la transmissió, el que ara es diu pacient zero.

Una vegada més, els genets de l’Apocalipsi cavalcaren plegats el 1521 (l’any que ve en commemorarem els 500 anys) amb les Germanies -una revolta social- i una nova epidèmia de pesta a Mallorca, fins al 1523. Aquesta cessà, diu la llegenda, gràcies a la intervenció miraculosa de Sant Sebastià, de qui portava una relíquia -un fragment d’un braç- un membre de l’orde de Sant Joan de Rodes, després Sant Joan de Malta, que estava de pas. El bon home intentà continuar el viatge, però la mala mar li ho impedia. Així que, en aquell entorn de superstició, s’interpretà que la voluntat divina era que la relíquia restàs a l’illa. El 1634 fou declarat patró de Palma, desplaçant l’Àngel Custodi, que ho havia estat fins aleshores. Onofre Vaquer calcula que, entre revolta i pesta, aquests anys vint del XVI moriren més de vint mil mallorquins.

Vaquer cita el llibre de Francesc Terrades Compendi de la pesta, publicat a Mallorca el 1590, que atribueix la pesta a l’aire contaminat. Segons va deixar escrit, els “instruments per corrompre l’aire” són “les constel·lacions malignes (principalment la conjunció de Mart i Saturn, els signes humans, els eclipses de Sol i Lluna), el vapor d’aigües estancades que corromp l’aire, els cossos de morts no enterrats [...]”. “Entre els indicis”, continua Vaquer, Terrades “assenyala la multitud de rates que naixen de la putrefacció, però manquen segles per descobrir que les rates portaven una puça que transmetia el bacil causant de la pesta”. Alguns consells que dona per prevenir la malaltia són encendre focs a la serra de Tramuntana per purificar l’aire, rentar els carrers, no consumir llet ni el seus derivats i dormir sis o set hores de nit i dues o tres de migdiada.

En teoria, ja no havíem de passar pena, gràcies a la protecció del sant patró. Vaquer cita l’anotació d’un frare del convent de Sant Domingo: “ Nostra Mallorca avia estat alliberada de pesta desde lo anv 1521 en lo qual comensà y dura alguns anys ”. “També el bisbe de Mallorca recordava en un edicte que durant 130 anys havia estat l’illa exempta de pesta pel patrocini de Sant Sebastià”. Bé, per això i pel cordó establert pels morbers, l’equivalent a les actuals autoritats sanitàries, que imposaven sancions fulminants a qui deixava entrar vaixells de l’exterior sense el seu vistiplau.

Ni els morbers ni Sant Sebastià varen poder evitar que el febrer del 1652 una altra pesta arribàs a Sóller. “S’acordà”, detalla Vaquer, “tenir cura amb les robes i persones que vinguessin de fora del regne”. Es cremaren i tapiaren cases i es clausuraren mercats. Canviaren el pany a persones en quarantena, per obligar-les a quedar a casa. Es condemnava a pena de mort els que donassin de menjar als empestats sense permís i als que agafassin robes o propietats de persones encomanades; s’enviava a galeres aquells que desobeïssin els morbers o sortissin a pescar, i es multava qui amagàs els símptomes, rentàs els vestits dels malalts a síquies o torrents o dugués roba de llana, perquè podia afavorir la transmissió.

L’epidèmia del 1652 matà 15.000 mallorquins, tants com la pesta negra del 1348. Com podia ser que hagués fallat la protecció de Sant Sebastià? Segons el bisbe, havíem de pensar que “les nostres culpes servien de destorb perquè Déu no escoltàs les peticions dels sants, exhortant el vertader dolor dels pecats, persuadint tothom de dejunar en la seva vigília, i a les viles i llocs de l’illa on no era precepte, votassin la seva festa, i dejunassin en la seva vigília, cosa que els concediria quaranta dies de perdó”. Tres segles i mig més tard, la revetlla de Sant Sebastià s’entén de manera molt diferent...

A Menorca, la pesta del 1652 s’acarnissà amb Ciutadella, aleshores la capital de l’illa, “on possiblement moriren un miler de persones, un terç de la població”, assenyala Miquel Àngel Casasnovas. “Fou la culminació d’una crisi que Menorca -i, sobretot, Ciutadella- arrossegava des de feia anys”, i que va aprofitar Maó per trencar l’hegemonia de la seva eterna rival.

Un hospital en un dia

Sembla que fou a Eivissa -Formentera estava despoblada- on l’epidèmia de mitjan segle XVII resultà particularment devastadora, “el punt més àlgid” de tots els brots de pesta, assenyala Fanny Tur, i fou conegut com “el contagi” per excel·lència. En aquest cas fou Sant Roc qui se suposa que obrà el miracle: “Segons la tradició va ser després d’una processó celebrada el 16 d’agost, dia del sant, que la malaltia va començar a minvar. Ara bé, la Universitat manifestava que l’illa era lliure del mal a partir del 8 de setembre, dia de la nativitat de la Mare de Déu”.

Enric Fajarnés Tur narra aquell desastre al seu treball del 1887 Ressenya històric-científica de l’epidèmia de pesta bubònica soferta a Eivissa el 1652. Fou el governador militar, Francesc de Miquel, qui ordenà als jurats l’adopció de mesures, i hi afegí que la Universitat -l’Ajuntament- havia de fer-se càrrec de les despeses. Es va formar l’11 de juny de 1652 el que ara nomenaríem un ‘gabinet de crisi’, que al dia següent ja havia muntat “un hospital d’empestats, per a pobres, a l’església de Jesús”. Als senyors se’ls permetia retirar-se al camp “amb la condició de no comunicar-se amb més persones que les de la seva servitud”.

La Universitat va comprar cinc esclaus per encarregar-se de la feina, desagradable i perillosa, de portar els malalts a l’hospital i els morts al cementeri. Moriren de pesta “la major part dels jurats” i l’únic forner de Vila, Pere Catany. Quant als dos metges, Gabriel Petró i Agustí Fornés, “es varen excedir en el compliment del seu deure, i menysprearen tota mena de perills i donaren exemples de sublim abnegació”. Tants, que moriren tot dos i se’n varen demanar a València i Mallorca.

Que la malaltia es continuava considerant d’origen sobrenatural ho demostra aquesta carta dels jurats al rei Felip, el 17 d’octubre del 1652: “Senyor. En el càstig que Déu inicià a aquest poble pels nostres pecats”, diu. A continuació, enuncia les xifres de morts: 711 en total, dels quals 523 a Dalt Vila, és a dir, la meitat de la població. Es rumorejà que Sant Antoni quedà fora de perill, però no és així: hi moriren quatre persones, si bé es cert que la seva població superava les 1.500. El monarca els expressà la seva alegria pel final de l’epidèmia, els agraïa la seva feina i, això era el més important, donava l’ordre que l’illa es tornàs a obrir al comerç.