Un 17% dels menors de les Illes tenen un trastorn mental

Palma/BarcelonaL’escalada de malestar emocional i trastorns de la salut mental en les franges d’edat més joves no remet i l’augment està saturant els professionals de la sanitat pública a les Illes i Catalunya. En el cas de les Balears, un 17% dels menors de 18 anys han estat diagnosticats amb un algun trastorn mental, segons els càlculs de la Coordinació Autonòmica de Salut Mental. En el 80% d’aquests casos –que són 41.861 en xifres absolutes–, els trastorns s’han considerat lleus. El sistema públic de salut ha hagut d’adoptar un paper reactiu davant l’emergència derivada de la pandèmia en infants i adolescents, un dels grups més afectats per les conseqüències –socials i econòmiques – que també ha tingut el coronavirus, i els ha tocat prioritzar els casos més greus, que són molts.

El llistat de problemàtiques és alarmant: trastorns de la conducta alimentària (TCA), alguns en situacions de risc vital; ideacions suïcides, autolesions i temptatives; crisis d’agressivitat; episodis d’ansietat cronificada i depressions, o reaccions d’aïllament i falta d’estimulació en infants que tenen poc més de cinc anys. “El que més ha augmentat són les autolesions i conductes de risc, juntament amb els TCA. Enguany les xifres són similars a les del 2021, quan n’hi va haver un increment exponencial respecte del 2020. Ja es va notant la sobrecàrrega”, declara Isabel Flórez, que dirigeix des del 2016 l’Institut Balear de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència (IBSMIA).

En concret, les dades de la Conselleria de Salut de les Balears revelen que el nombre de primeres visites per TCA han crescut un 19%; un 27%, les relacionades amb conductes suïcides (actes i ideacions) i un 16%, les vinculades amb ansietat i depressió. Així, els psicòlegs i psiquiatres públics es veuen obligats a prioritzar l’allau de casos greus, que s’etiqueten com a urgents o preferents, mentre que la resta de visites es van ajornant en el temps.

El coordinador autonòmic de Salut Mental, Oriol Lafau, assenyala que “les llistes d’espera a les Illes Balears es gestionen segons els diagnòstics”. Així, en els casos més greus –els d’ideació suïcida– “el pacient té la primera visita amb l’especialista –si no ha d’ingressar– abans que passin 72 hores després de la consulta de triatge”. A partir d’aquí, els menors comencen “un tractament intensiu que dura, com a mínim, sis mesos”, indica Lafau. En canvi, en els casos més lleus, el temps d’espera es troba “al voltant dels 60 dies”, tot i que de mitjana solen passar “entre dues i tres setmanes”, afegeix.

La meitat dels trastorns de la salut mental apareixen per primera vegada abans dels 14 anys i un 75%, abans dels devuit anys, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Si a les Balears es calcula que un de cada sis menors d’edat té diagnosticat algun tipus de trastorn mental, la sanitat pública absorbeix la meitat de casos. Lafau confessa que la xifra és mala de calcular, però se’n mostra convençut. “No m’equivoc gaire si dic que almenys el 50% dels nins i nines s’estan veient en dispositius públics”, manté. Per sostenir l’afirmació, aporta més dades: “A hores d’ara hi ha una ocupació del 90% a les unitats de psiquiatria infantil, que s’ha mantingut els dos darrers anys, mentre que abans de la pandèmia era del 50%”. Juntament amb això, assegura que tenen “tots els professionals treballant al 100%”.

Combinació de frustracions

El binomi pobresa i salut mental té un paper molt rellevant per entendre l’escalada de trastorns greus i malestar emocional que afecta de ple els infants i adolescents. En el cas de les Balears, no existeixen dades que permetin conèixer quantitativament aquesta diferència. Però la darrera Enquesta de Salut de Catalunya –actualitzada per darrer cop el 2020– ja revelava que els joves que viuen en entorns amb més vulnerabilitat i precarietat socioeconòmica tenen el doble de risc de patir un problema de salut mental (13,5%) que els de les classes més afavorides (6%). “La pandèmia ha fet que les xifres i la gravetat dels casos que s’han d’atendre siguin espectaculars. Anar al psicòleg continua sent de vegades un privilegi per a algunes capes socials, malgrat que hauria de ser un dret per a tothom, independentment del context familiar”, reclama la coordinadora d’Unicef a Catalunya, Quima Oliver.

Els infants i les seves problemàtiques no es poden entendre sense conèixer l’entorn en què viuen. En els últims dos anys, cada vegada més famílies lluiten per no caure en el cercle de la pobresa, algunes de les quals abans del 2020 ni s’imaginaven haver de demanar ajuts per no perdre el pis o anar a entitats socials a recollir una cistella amb aliments bàsics. En paraules d’Oliver, “el cost de la inacció” de les autoritats és la “insignificant” inversió en prevenció i salut mental que s’ha fet fins ara, quan la pedregada s’ha vist a sobre. “S’ha d’evitar patologitzar totes les situacions que neixen de les mancances estructurals del sistema, però aquestes condicions estan exposant la salut mental de moltes famílies, infants i adolescents”, denuncia també David Rodríguez, treballador social.

L’expert en teràpia i intervenció familiar assegura que molts infants i adolescents estan transformant la frustració i la por de la situació que viuen en somatitzacions, ansietats, depressions, o fins i tot ho disfressen darrere de consum de tòxics, el tancament en si mateixos o la violència. “Ara mateix, hi ha malestars i patiments que poden acabar en trastorns si no els atenem a temps, i hem de ser clars: no tothom està tenint accés a recursos de diagnòstic i tractament de caràcter universal, però els serveis tampoc estan dimensionats per fer-hi front”, afegeix. Rodríguez defensa que no fer res és el mateix que millorar la detecció, però no actualitzar els sistemes d’atenció directa: “Sembla que per accedir a segons quins recursos has d’estar molt malament”.

Hi coincideix Oliver, que recorda que l’any 2018 el Comitè dels Drets de l’Infant (CRC), òrgan dependent de les Nacions Unides, va instar el conjunt de l’Estat a incrementar els serveis i la ràtio de professionals especialitzats en salut mental. Amb tot, a les Balears només hi ha 6,75 psicòlegs clínics i 7,25 psiquiatres per cada 100.000 habitants. A Catalunya la xifra és similar:disposen de 10 professionals per cada 100.000 habitants (per a totes les especialitats). Ambdues ràtios estan molt per sota de la mitjana europea (18) i les places per obtenir el títol de psicologia clínica (PIR) són insuficients per cobrir les vacants o garantir el relleu generacional.

Àurea Autet, psiquiatra de la divisió de salut mental infantojuvenil de la Fundació Althaia, reconeix que les necessitats actuals superen amb escreix les dotacions professionals. “Han confluït dos factors molt importants: un augment dels trastorns de la salut mental i del malestar emocional, que són coses diferents, i una falta evident de mans”, afirma. En definitiva, i tal com exposa Rodríguez, aquest “contrarritme” entre l’increment de la vulnerabilitat i el malestar emocional i la disponibilitat de personal combina diferents frustracions: la dels joves i les seves famílies i la dels mateixos professionals.

Suport social o psicològic?

La xarxa pública de salut mental encara és lluny de la llista d’espera zero. Ara bé, a diferència de Catalunya –on els temps d’espera es poden allargar fins als tres mesos en els casos més lleus– el sistema públic de les Balears no s’allunya gaire de les indicacions de les guies d’actuació. Aquestes fixen que una visita urgent –classificada així perquè el pacient té risc vital– s’ha de donar en 48 hores, màxim 72, i una de preferent en un màxim de quinze dies. La resta, considerades ordinàries, poden trigar de dos a tres mesos. Si bé la directora de l’IBSMIA, Isabel Flórez, és conscient que hi ha bona part dels casos que acaben atesos a la sanitat privada per estalviar-se els temps d’espera, reivindica que els més greus van a la pública. “La major part de l’atenció la feim nosaltres, jo crec que el sistema públic és el que predomina, sobretot en els casos de més gravetat, que la privada se sol treure de damunt”, explica la psiquiatra.

Per la seva banda, Autet, d’Althaia, fa èmfasi en la idea que no tots els malestars emocionals comporten crisis o es transformen en problemes de salut mental. “No tot es pot abordar des dels psicòlegs i els psiquiatres. El benestar emocional dels infants és cosa de tots –habitatge, educació, serveis socials– i de vegades s’ha de poder acompanyar des de l’entorn natural, perquè el factor protector més important per no desenvolupar un problema de salut mental és el suport social percebut”, planteja. Però les famílies necessiten valoracions, algú que atengui els fills i els orienti sobre què cal fer, i tots els experts consultats en són conscients.

La manera d’accedir a la xarxa pública és cada cop més comunitària: per derivació per part del pediatre o metge de família, o per la via educativa, que s’activa quan un professor identifica un comportament o malestar a l’aula per mitjà de l’Institut per a la Convivència i l’Èxit Escolar (Convivèxit) de les Balears. De fet, en aquest darrer cas també han percebut un increment de la demanda. La darrera memòria de Convivèxit –publicada el març del 2022– reflecteix l’impacte de la pandèmia en la salut emocional dels infants i adolescents. Si el curs 2019-2020 les peticions d’assessorament associades a malestar emocional, depressió i conductes autolítiques representaven el 4,2% de totes les demandes a l’Institut, el curs passat es varen triplicar i varen arribar al 12,3%.

“Estan tristos. Els estan sortint tots els efectes de la pandèmia”, va valorar en la presentació de la memòria la directora de Convivèxit, Aina Amengual. Aleshores va assenyalar que sobretot ha afectat els adolescents d’entre 13 i 16 anys i que les Balears són una de les poques comunitats autònomes que tenen un protocol d’actuació davant les conductes autolítiques, que varen elaborar les conselleries de Salut i Educació i es va publicar el 2021. D’altra banda, com a dada positiva, la memòria confirma una tendència a la baixa dels casos d’assetjament. En concret, dels 308 protocols que es varen obrir, 87 varen ser valorats com a assetjament i el 70% dels casos es varen resoldre positivament. La majoria dels casos d’assetjament els va patir alumnat amb necessitats educatives especials (53 casos). També es varen notificar assetjaments per motiu de gènere (16), cultural o religiós (12), de diversitat sexual (13) i per aspecte físic (25).