“Si un 18% de la població pren psicofàrmacs, és un problema social”

PalmaUn 18% de la població de les Balears es medica per l’ansietat i la depressió i un 41,6% ha patit algun problema de salut mental. Les dades del Ministeri de Sanitat evidencien la magnitud d’una situació que, tot i que va repuntar després de la pandèmia, es remunta a la crisi immobiliària del 2008. Les Illes són la quarta comunitat de l’Estat amb més prevalença de trastorns mentals i del comportament, per darrere de les Canàries, País Valencià i Múrcia. Fa un any a les Balears hi havia 213.000 persones que es medicaven, un 30% més que el 2019 (163.889). El 2024 es varen consumir 2 milions d’envasos d’ansiolítics i antidepressius, 200.000 més que el 2019 (un 10% més), i els experts consultats per l’ARA Balears assenyalen que la situació no millorarà.

“Hi ha una qüestió clau. Si li passa a una persona, és un tema clínic. Però si un 18% de la població pren psicofàrmacs, és un problema social”, assenyala el professor de Sociologia de la UIB David Abril, qui remarca que “un terç de les depressions que es produeixen entre la població activa a Espanya són per mor de la precarietat laboral”, una dada que va aportar un estudi de la Universitat Pompeu Fabra. Abril destaca dos factors preocupants pel que fa a la salut mental dels illencs. Per un costat, “l’empobriment d’amples capes de la població” i, de l’altre, “la silenciosa però efectiva desaparició dels vincles de solidaritat de tota mena i l’afebliment dels espais i àmbits col·lectius”.

Els sindicats també han detectat un augment dels treballadors que es mediquen, bàsicament per “tirar endavant” amb les jornades laborals. “Moltes vegades hi ha automedicació per por d’agafar una baixa. Fins i tot hi ha treballadors diagnosticats que passen medicaments als seus companys”, assenyala la secretària general de la Federació de Serveis de CCOO, Silvia Montejano, a més de criticar que a les empreses no hi hagi “cap mena de revisió de la salut mental dels treballadors”.

Els metges de capçalera, en primera línia

A l’hora de detectar problemes afectius i relacionats amb la salut mental, “els metges de capçalera estan en primera línia”, apunta el vocal de Psicologia Clínica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de les Illes Balears (COPIB), Xavier Revert. “La major part de les vegades el tractament es queda en el centre de salut, amb un abordatge farmacològic, perquè el metge no té altres eines”, continua, a més de recordar la manca de professionals de la salut mental que afronta el sistema sanitari públic illenc. “Manquen molts psicòlegs clínics i s’han de dotar aquestes places”, diu.

Revert remarca que els medicaments “no són l’única via” en el cas de trastorns lleus o moderats. I també reivindica una gestió millor de les emocions. “No cal anar al metge quan estic trist perquè em recepti una pastilla”, diu, una reflexió que comparteix la neuropsicòloga Ana Mantecón. “Hi ha gent que, quan ha mort un ésser estimat o s’ha separat, em diu que vol estar bé ‘ja’”, explica. “Hi ha motius pels quals has d’estar naturalment trist, no intentar acabar amb el dolor ràpidament i permetre’t no rendir com sempre”, afegeix.

Sobre l’abús de la medicació, Mantecón també responsabilitza la indústria farmacèutica. “Estan molt interessats que no s’hi aturi de consumir. A més, és molt fàcil que hi hagi persones que es facin addictes”, apunta, i recorda que la medicació només és “un pegat” si no s’aconsegueix canviar de vida. “És com no dormir a bastament i prendre un cafè per continuar funcionant. Com es pot aturar això?”, demana.

“Efectivament, hi ha gent que no s’hauria de medicar”, diu per la seva part el president del Col·legi Oficial de Farmacèutics de les Illes Balears (COFIB), Antoni Leal. Ell també parla de “problema social” i apunta a la bombolla immobiliària com a punt d’inflexió. “Si hi hagués més consultes de psicòlegs, hi hauria manco persones medicades. És trist que una societat estigui amb aquestes xifres de medicaments”, comenta.

No hi ha solucions fàcils per afrontar la problemàtica de la salut mental i la sobremedicació, i menys encara quan el sistema social i econòmic cada vegada exigeix més a les persones. “L’estrès és un focus de simptomatologia ansiosa i depressiva. Tenim una manera de viure que no és sana, i al final se li demana al metge de família que solucioni els problemes de persones que no poden esperar un especialista”, remarca Mantecón. “Què pot fer un metge que té set minuts per pacient?”, demana.

‘Frustració’ és una paraula important en aquest àmbit marcat per l’estrès. “Em vaig medicar una vegada per ansietat. La idea que tenia de vida estava molt allunyada de la que tenia en realitat”, explica Marta (nom fictici), que va arribar a un punt en què la seva vida només girava entorn de la seva feina de periodista. “La meva vida fora era parlar del treball i de com hi estava de malament. No hi havia manera d’aturar-ho. Com a societat, hem de pensar quines persones volem, com hem de ser. Hem de poder estar tristos”.