25 anys fent pisos cars i molt pocs de públics

PalmaEls darrers 40 anys la població balear ha augmentat en 542.000 persones i en el mateix període (1981-2023) s’han format 249.000 llars –unitats familiars. Si s’observa el greu problema d’accés a l’habitatge amb precipitació, es podria pensar que aquest creixement no s’ha acompanyat de noves cases i pisos. De fet, els sectors de la construcció i la promoció urbanística sovint fan referència a la necessitat de construir-ne molts més. Però resulta que a les Illes s’han fet més habitatges –303.060 en quatre dècades– que les famílies que s’han generat en el mateix període. Aquesta situació s’ha agreujat els darrers 25 anys.

Si s’han fet més habitatges que les llars que s’han constituït, alguna cosa falla quan una família de les Illes s’enfronta al repte de tenir un pis o una casa per viure-hi i aquesta aventura esdevé un malson. Un estudi del Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana publicat aquest gener aporta una de les primeres respostes: les Balears són, juntament amb les Canàries, la comunitat que menys habitatge protegit ha fet els darrers 40 anys. Els experts donen una segona clau: “Bona part de l’habitatge que s’ha fet, sobretot els darrers anys, ha estat per a lloguer especulatiu i turístic i, a més s’ha concentrat en un grup privilegiat”, explica la geògrafa i investigadora de la UIB Sònia Vives.

És a dir, a les Illes Balears s’han fet més de 300.000 cases i pisos des de 1981, però això no vol dir que hagin servit per atendre les 249.000 noves famílies que s’han creat en el mateix període. “No oblidem que caminam cada vegada més cap a una societat rendista, on un grup acumula propietats i les posa al mercat amb la intenció de viure d’aquests ingressos. Per això els preus són els que són, perquè els rendistes viuen d’això”, lamenta Vives.

El fracàs de l’habitatge públic

És en aquest context, el de la concentració de propietats i la manca d’accés a l’habitatge privat, quan el públic agafa sentit. I és en aquest àmbit on les Balears suspenen de manera estrepitosa. No només són la comunitat que menys en fa, sinó que, a més, els habitatges públics han experimentat una desacceleració enorme quan més falta fan: el 83% dels pisos protegits construïts a les Illes en 40 anys (29.676) es va fer al segle XX. Entre el 2000 i el 2023 se n’han fet menys de 5.000, tot i que s’hagi incrementat exponencialment la població i, sobretot, el preu del metre quadrat.

El govern de Gabriel Cañellas va ser el que major inversió va fer en habitatge públic amb diferència, amb més de 22.000 unitats a l’abast dels ciutadans. A l’altre extrem es va situar l’executiu de José Ramón Bauzá, que té el dubtós honor de no haver fet cap promoció d’habitatge protegit i, a més, de vendre sòl públic que s’havia programat per atendre les necessitats de la població amb menys recursos econòmics.

Pel que fa als governs d’esquerra, el primer Pacte va posar en marxa una important operació que Matas no va aturar i que va implicar 4.000 nous habitatges públics la primera dècada del segle XXI. Després, les xifres cada vegada han estat més minses. Armengol va accelerar el segon mandat i va impulsar la fórmula del lloguer, la més ben valorada pels experts. Ara bé, les xifres de la darrera dècada, amb l’esquerra bona part del temps al Govern, demostren que hi va haver més publicitat sobre el tema que actuacions concretes. Tot plegat, incloent-hi el zero de Bauzá, han contribuït a la pitjor etapa de l’habitatge públic: menys de 800 nous pisos acabats entre 2011 i 2023.

De tota manera, plantejar l’habitatge protegit per a les famílies en situació econòmica extrema és un model que no coincideix amb el que fan la major part dels governs europeus, especialment els nòrdics. Si la comparació entre Espanya i països com Àustria, Dinamarca, Suècia i, fins i tot Alemanya, resulta contundent, amb percentatges de fins al 30% de l’habitatge total en mans de l’Estat, els nombres de les Balears encara són pitjors. “Molts països d’Europa fan habitatge públic des de sempre i per sistema. I no només el fan per a persones amb greus problemes econòmics, sinó per a una part important de la seva població. És una opció més”, confirma Sònia Vives.

De fet, les condicions de renda i de situació familiar actuals fan que, “per tenir accés a un habitatge protegit a les Illes, realment s’hagin de tenir molt pocs ingressos”. “Això fa que, paradoxalment, molt poca gent hi pugui accedir. És un model assistencial que, per descomptat, ha d’existir, però no pot ser l’únic. La majoria de les famílies que no poden pagar un pis del mercat a les Illes tampoc poden ni apuntar-se a una llista de l’IBAVI. És un col·lapse del sistema”, diu Vives.

Fallen el sector públic i el privat

Les Balears i les Canàries, que són les dues comunitats que pitjors nombres d’habitatge públic presenten –sobre el total dels construïts–, també són dos dels indrets de l’Estat on major mobilització ciutadana hi ha hagut els darrers mesos entorn de l’accés a l’habitatge. “Evidentment que ho hem fet fatal. Però és que això no es resol ni en una legislatura. Calen dècades de construcció d’habitatge públic, i aquí s’ha fet amb comptagotes”, explica un tècnic que treballa en el Govern i que demana no ser identificat. “El sector públic ha fallat i el sector privat s’ha dedicat als pisos cars i als xalets perquè s’hi guanya més”, conclou.

En aquest sentit, les xifres que va presentar fa uns dies el Col·legi d’Aparelladors confirmen les crítiques que el seu degà ha fet en més d’una ocasió. “No es construeix habitatge assequible. Tot és luxe”, va dir Luis Alfonso de León durant la presentació de les dades sobre visats del 2024. La tendència dels darrers anys no canvia i en un 68% dels municipis de Mallorca es fan més xalets que pisos. Manacor, on governa MÉS per Mallorca –un partit que s’ha manifestat a favor de l’accés a l’habitatge de les economies menys afavorides– és un dels municipi on es varen visar més nous xalets (67) el 2024.

La tendència actual i la poca incidència (almanco de moment) de les mesures del Govern de Marga Prohens fan que el panorama de l’accés a l’habitatge de les famílies no resulti gaire esperançador.