El fan més gran de Tomeu Penya: "Fa 30 anys que el seguesc pertot. N’hi ha que creuen que som fill seu… no reconegut"

PalmaTià ‘Penya’ Bassa (Manacor, 1983) fa més de 30 anys que va a tot quant concert fa Tomeu Penya, sense perdre-se'n cap. A més, puja a l’escenari quan comença a sonar 'Maciana'.

Com m’he de dirigir a vós, com a Penya o com a Bassa?

— Ara ja em coneixen com a Tià Penya pertot. En realitat, en Tomeu tampoc no és Penya, és Nicolau de llinatge. En el seu cas és el malnom familiar, en el meu és el nom ‘artístic’.

Després de tants anys us deveu conèixer bé.

— És un molt bon amic. Fa més de 30 anys que seguesc Tomeu Penya pertot allà on va, a cada concert. N’hi ha que creuen que som fill seu… no reconegut, és clar! [riu].

I aquesta veu? No és que l'imiteu, sinó que també la teniu profunda?

— Supòs que aquesta veu me ve del suc. Del tabac, no, i d’herència familiar, tampoc… almanco no de ma mare. També s’ha de dir que som un poc lloro jo i que de tant d’imitar-lo m’ha quedat la veu així. Ara que ho deis… sí que és cert que quan anava d’excursió de petit, sempre em posaven un poquet de cassalla dins l’aigua de la cantimplora. No és broma.

Sempre estau content?

— Si estic malament procur que per defora no es noti. Com diu el títol del darrer disc d'en Tomeu, La vida són dos dies. Però en realitat som seriós jo… sobretot dins el llit [riu]. Una altra cosa que tenim en comú és que ell du quatre divorcis en 75 anys i jo en 40 ja en duc dos.

Us podríeu deixar la barba.

— Ja m’hi assemblaria massa i tampoc no hem de fer colló. La barba i el tabac no m’han estirat mai. De Tomeu només n’hi haurà un. És únic, com a cantautor i com a persona.

Si us posàs a prova, reconeixeríeu cada cançó?

— Puc assegurar que després de 30 discos i més de 300 cançons, les conec totes. Només amb dos segons ja sé quina és. Tenc tots els discos en físic, sobretot en compact-disc i cassette.

Com va ser que el vareu conèixer i us hi vareu ‘enamorar’?

— El vaig descobrir el 1992 i sobretot a partir del disc Una aclucada d’ull. Jo tenia 8 anys i vaig quedar tan sorprès i em va agradar tant que des d’aleshores he estat a cada concert i a primera fila. Primer m’hi acompanyaven els meus pares, ara ja hi vaig tot sol. No va ser fins que vaig tenir 13 o 14 anys que no vaig començar a pujar a cantar una cançó a cada concert. Va ser a Cala Bona i encara que les sàpiga totes, sempre cant 'Maciana'. De fet, en Tomeu ja em coneix com en Maciano. Encara no me n'he cansat, val més el dolent conegut…

Sabeu a quants de concerts heu assistit durant aquest temps?

— La darrera vegada que ho vaig comptar duia més de 250 concerts. Ell està en bon estat físic i mental i continua fent feina vuit hores cada dia composant… O sigui que me’n queden molts més. Només aquesta setmana he anat a tres concerts, un dels quals a Roses. També el tenc de sintonia de mòbil, per cert.

Hi ha res més mallorquí que Tomeu Penya?

— Una ensaïmada i una sobrassada. Res més.

Què més escoltau?

— Si no hagués existit Tomeu Penya, no sé què escoltaria. M’agradava també el rock català, però ara som d'en Tomeu, a ca nostra, al cotxe, pertot.

No us en cansareu mai?

— Pot ser l’única manera d’avorrir-lo seria que fos el meu sogre… Ja seria el remat final. No s’ajunten que no s’assemblin… qui sap [somriu].

Quin és el disc que preferiu dels seus?

— El que m’agrada més diria que és Arrels, perquè és la cançó amb la que sol començar els concerts i perquè hi ha 'Maciana'.

Existeix aquesta dona?

— Estava dedicada a una dona de Vilafranca, xalesta i peculiar, que va morir fa poc. Sempre s’ho va prendre bé que en Tomeu li fes una cançó.

Què us agrada menjar quan quedau per sopar?

— Un bon tumbet o un frit de matances, tot acompanyat d’un bon vi mallorquí.

Mallorca està al límit?

— Com diu a la seva cançó titulada 'Mallorca s’enfonsa', haurem d’arribar a anar a viure a una barraca a dalt de Sant Salvador. També té una cançó sobre l’Estalella… és un visionari. Hem fet colló, també els residents. Vull dir que ja som massa gent i estam arribant al límit a l’hivern i tot. Això és una illa, un espai finit.