35 anys després, preparats per a la propera supernova
A diferència del 1987, els sistemes de detecció actuals poden informar d'aquest cataclisme astrofísic en cinc minuts
El 24 de febrer de 1987, fa 35 anys, tres persones van fer simultàniament un dels descobriments astronòmics més importants dels últims quatre segles. Cap d’ells es dedicava professionalment a l’observació directa del cel. El xilè Oscar Duhalde treballava de tècnic a l’observatori de Las Campanas, situat al cim d’una muntanya de 2.380 metres d’alçada al desert d’Atacama. Ja era de nit quan feia una volta fora del telescopi. Tot i que no ho feia sempre, la casualitat va voler que mirés un cel que coneixia com el jardí de casa seva. Només amb una ullada en va tenir prou per adonar-se que al Gran Núvol de Magallanes, una galàxia que és representativa del cel de l’hemisferi sud, hi havia un punt brillant que abans no hi era.
A pocs metres d’allà, el canadenc Ian Shelton, aficionat a l’astrofotografia, feia, també per casualitat, una captura de tres hores d’exposició de la mateixa galàxia. Shelton treballava com a assistent dels científics del telescopi que la Universitat de Toronto tenia al mateix observatori i aprofitava les nits lliures per abandonar-se a la seva passió de fotografiar cossos celestes. Passades les tres hores, en lloc d’esperar a l’endemà, va revelar la placa immediatament i hi va descobrir el mateix punt brillant. Va sortir corrent a l’exterior i ho va comprovar amb els seus propis ulls: hi havia una taca de llum nova al cel.
Poques hores després, l’astrònom aficionat neozelandès Albert Jones va fer la mateixa observació. Jones, que va morir el 2013 als 93 anys, ja havia descobert un cometa el 1946 i en va descobrir un altre el 2000. 70 anys ininterromputs d’observació del cel, però, havien de donar per més: ostenta el rècord d’haver documentat més de mig milió d’estrelles variables (estrelles que, per diverses raons, emeten llum que varia d’intensitat). Immediatament ho va notificar a la Variable Star Association de la Royal Society de Nova Zelanda.
En aquella època no hi havia telèfon a l’observatori de Las Campanas, de manera que Shelton va agafar el cotxe i va conduir dues hores fins a la ciutat més propera per enviar un telegrama al Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics. Des d’allà es va enviar la informació a tots els observatoris astronòmics del món.
Supernova a la vista
Aquell nou punt de llum era la supernova més propera que es detectava després de la que va descobrir l’astrònom Johannes Kepler el 1604. El seu estudi durant més de trenta anys ha aportat una informació valuosíssima sobre l’etapa final de la vida de les estrelles i els processos físics d’alta energia que es produeixen durant el cataclisme. Perquè el que passa allà no és poca cosa. Quan s’acaba el combustible que manté les últimes reaccions de fusió nuclear al cor de l’estrella, que a aquestes altures està format per un plasma de ferro i níquel, l’energia que surt del nucli en forma de llum i altres partícules afluixa. Aquest flux d’energia cap a l’exterior compensa la immensa atracció gravitatòria exercida pel nucli i manté estable la resta de l’estrella. Sense ell, tota l’estrella cau literalment cap al seu centre. La compressió és brutal. Els protons i els electrons es combinen per formar neutrons, que donen lloc a una estrella de neutrons al centre, i a neutrins que surten disparats. Després hi ha ones de xoc i deflagracions i espetecs i esclats de llum i flamarades que acaben estripant l’estrella i escampant-ne les restes per l’espai. En pocs mesos pot emetre tanta energia com la que el sol alliberarà en 1.000 milions d’anys. En aquest procés es formen elements pesants com el titani. Els neutrins són el primer senyal que a una estrella li ha arribat l’hora. I també el més intens: el 99% de l’energia d’una supernova s’emet en forma de neutrins.
Aquella supernova, coneguda com a SN1987A, va emetre una quantitat inimaginable de neutrins: 1.0. El detector de neutrins japonès, Kamiokande-II, en va detectar 11. Es calcula que cada segle es produeixen entre una i dues supernoves a la Via Làctia. Tot i això, en els últims mil anys només se n’han documentat cinc. Per millorar aquesta capacitat de detecció, els astrònoms han posat a punt els detectors de neutrins més refinats del món. El successor del Kamiokande-II, el Super-Kamiokande, podrà detectar fins a 300 dels neutrins procedents d’una supernova i donar l’alarma en cinc minuts. A més, a tot el món hi ha constantment una xarxa creixent d’astrònoms aficionats que escorcollen el cel cada nit. La propera supernova, que podria esclatar en qualsevol moment, no s’escaparà.
