Aina Fernández Vidal: “Una persona que se suïcida ni és un valent ni és un covard”

PalmaAviat farà un any que el Govern va posar en marxa l’Observatori del Suïcidi per combatre una xacra social que té xifres que escarrufen. A les Balears se suïciden dues persones cada setmana. I cada dia hi ha entre 15 i 20 temptatives de suïcidi. A Espanya, en general, el suïcidi representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit.

Des de fa tres anys, la psiquiatra mallorquina Aina Fernández Vidal és una de les responsables de la Unitat de Prevenció del Suïcidi a l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Dimarts 16 d’octubre impartirà a Palma la conferència Entendre i prevenir el suïcidi, juntament amb Oriol Lafau, coordinador autonòmic del Pla de salut mental. Serà a les 18 h a la sala de plens del Consell de Mallorca, en el marc del cicle de ‘Xerrades al Consell’.

És el suïcidi la punta de l’iceberg de la nostra societat individualista i competitiva?

No sempre. És vera que la societat individualista no és cap ajuda, però el 90% dels suïcidis estan vinculats a algun trastorn mental diagnosticat. En tot cas, hi ha depressions que són endògenes i no tenen res a veure amb l’entorn. Però moltes tenen a veure amb aquest ritme que duu la societat actual, d’autoexigència, d’horaris laborals insofribles, de problemes econòmics, etc.

Moltes depressions acaben en suïcidi?

Sí. De fet és la malaltia més freqüent entre la gent que s’ha suïcidat.

Per sexes, en quin dels dos hi ha més suïcidis?

Els homes se suïciden molt més que les dones. La ràtio ara és de tres homes per cada dona. Però les dones fan més intents de suïcidis que els homes. Entre els joves també hi ha molts de casos de suïcidi, però no tants com entre els adults. De fet, és la primera causa de mort entre els joves.

Quina és la mitjana d’edat en els suïcidis?

A més edat hi ha més risc. El gruix de la població que més se suïcida és d’entre els 50 i els 60 anys en els homes i entre 40 i 60 anys en les dones.

El suïcidi ha deixat de ser un tabú?

Encara hi ha un estigma brutal al voltant de les malalties mentals i el suïcidi. Avui dia, però, s’està fent molta feina de conscienciació gràcies a associacions com Obertament, que tenen seu a les Balears. Els mitjans de comunicació també en parlen més. Amb el suïcidi ha passat el mateix que amb la violència de gènere. Parlar-ne ha servit per combatre’l.

Amb la crisi econòmica de fa uns anys, hi va haver més casos de suïcidis?

Hi ha dades controvertides sobre això. Uns estudis diuen que sí, d’altres, que no. Sí que hi ha hagut, però, un augment en la demanda d’ajuda.

Quins són els senyals d’alarma dels suïcidis?

És molt variable. El suïcidi és una entitat molt complexa i multidimensional. Apareix en tots els trastorns mentals, no només en persones que estan deprimides, sinó també en gent amb esquizofrènia, que té una descompensació psicòtica, o en pacients obsessius. Els senyals d’alarma són l’insomni, la irritabilitat o el fet que una persona verbalitzi frases com “Jo no vull continuar vivint” o “He pensat que seria millor no despertar-me demà”.

Els amics o la família, què hi poden fer?

Quan un té la mínima sospita que una persona pot tenir idees de suïcidi, que està baixa d’ànims, angoixada o té algun problema, no costa res preguntar-li com es troba: una pregunta només són trenta segons. A més, sempre que hi ha una idea suïcida, s’ha d’intentar derivar a urgències de psiquiatria.

Amb la gent que ha patit temptatives de suïcidi, es fa un abús de la medicació?

No. Hi ha gent que pot necessitar medicació, però també hi ha persones bastant reticents. La persona que s’ha intentat suïcidar pensa: “Aquesta depressió me l’he creada jo i jo me n’he de sortir tota sola”. Nosaltres, a l’hospital Sant Pau de Barcelona, en funció de cada cas, feim teràpia psicològica. I estam aconseguint disminuir el nombre de reincidències.

Es pot jutjar un suïcidi?

Nosaltres sempre deim que no es pot moralitzar amb el suïcidi. Qui es treu la vida ni és un valent ni és un covard. Una persona que mor per suïcidi és una persona que pateix en el 99,9%t dels casos i que, en aquell moment, no té cap llibertat de decisió. Hi pot haver casos molt puntuals, però en cap cas hem de moralitzar-ho ni posar-hi una etiqueta.

La família i l’entorn de la víctima són els grans oblidats del drama del suïcidi?

Nosaltres, a Barcelona, també tenim el programa d’atenció al supervivent, als familiars que han perdut algú per suïcidi. Els sentiments de culpa són molt freqüents en ells. Sempre es responsabilitzen d’aquella mort i això és una cosa en què hem de treballar molt. És un dol duríssim.