Algèria estén les seves aigües a vint quilòmetres de les Balears

PalmaLa frontera marítima d’Algèria a la Mediterrània arriba actualment a unes 12 milles nàutiques de la costa sud de les Balears, és a dir, a 20 quilòmetres del cap de ses Salines de Mallorca. El país del Magrib va estendre la seva Zona Econòmica Exclusiva (ZEE) -àrea sobre la qual un estat té drets especials pel que fa a l’exploració i l’ús dels recursos marítims- fins al límit de la mar territorial de l’Arxipèlag per mitjà d’un decret presidencial el passat 20 de març de 2018. Si bé els estats tenen dret a establir les seves ZEE de manera unilateral fins a 200 milles nàutiques, crida l’atenció que “ho hagi fet sense tenir en compte l’estat espanyol, fet que podria provocar un conflicte”, diu el professor Víctor Gutiérrez, director del Departament de Dret Públic i Comú Europeu de la Universitat de Jaén.

En aquest context, cal tenir en compte que Espanya va reconèixer les aigües que envolten les Balears com a ZEE pròpia abans que ho fes Algèria. Ho va fer per mitjà d’un reial decret el 2013, declara Gutiérrez, i això podria ser beneficiós davant un conflicte.

Amb aquesta mesura, Algèria ha envaït la ZEE espanyola i provoca una superposició de les fronteres marítimes d’ambdós estats. Segons el docent, l’interès que hi ha darrere aquesta àrea concreta es deu a la seva riquesa en bosses de gas i petroli. “Tot apunta que Algèria es prepara per augmentar l’exploració i explotació dels recursos vius i no vius a la Mediterrània occidental”, assegura l’expert en dret internacional.

Així, el decret permet “assegurar-ne la sobirania i jurisdicció” a les aigües situades davant les seves costes -entre la frontera amb el Marroc i la frontera amb Tunísia. Davant aquesta proclamació unilateral, Espanya va emetre una protesta diplomàtica -una nota oficial per escrit prevista pel dret internacional com a mecanisme de comunicació entre estats- com a senyal de rebuig. “Si no hagués protestat, amb el seu silenci, hauria demostrat que respecta i reconeix la nova frontera marítima d’Algèria”, aclareix Gutiérrez.

“És un tema molt nou i inusual, perquè a la Mediterrània hi ha una mena d’acord perquè es respectin les fronteres i s’evitin els conflictes”, explica. Ara bé, quan s’arriba a una situació com aquesta, es pot lluitar contra el problema de diverses maneres. Per una banda, es pot “arribar a un acord negociat, mecanisme que sol ser el més habitual”, sosté Gutiérrez. Per altra banda, si es complica, “es pot recórrer a un tercer país o la Cort Internacional de Justícia” per resoldre la desavinença.

En el cas d’Algèria i Espanya -dos “països amics”, segons l’expert en dret internacional-, hi ha un interès per arribar a un acord. Això passa també en la relació amb França, afegeix, amb la qual mai ha arribat a delimitar les fronteres a la Mediterrània.

Malgrat que Algèria “encara no ha fet res”, és “un país que té experiència en l’explotació de gas i petroli”, diu Gutiérrez. De fet, és un dels cinc primers països productors del món d’aquests productes”. Per aquest motiu, considera probable que la seva intenció sigui tenir accés a aquests recursos que es troben en “terra submergida”.

D’acord amb Gutiérrez, aquesta mesura encaixa amb una tendència estesa entre els països del Magreb, com ara el Marroc, on el Parlament de Rabat acaba d’aprovar l’ampliació de les fronteres marítimes per tal d’aconseguir la sobirania de les aigües del Sàhara Occidental. Això, però, ha suposat un xoc amb la zona marítima de les Canàries, que entra també dins la ZEE espanyola. Ara, avança l’expert, “el següent país que s’espera que actuï així és Líbia”.

La redefinició de les fronteres dels països del Magrib està marcant una nova realitat a la Mediterrània, on Espanya es resisteix a treure profit dels seus recursos de gas i petroli, segons el president del Col·legi de Geòlegs d’Espanya, Manuel Regueiro. Per això, critica, ha d’exportar més d’un 90% d’aquests productes.

Avui dia, assenyala, qualsevol país pot disposar de la tecnologia d’extracció amb la contractació d’empreses internacionals que disposen dels mitjans necessaris. Encara que, per manca d’exploració, diu el geòleg, no es coneixen concretament quins béns hi ha sota la Mediterrània, dedueix que són “convencionals” i que, per tant, els mecanismes d’obtenció no serien tan agressius com el fracking.

Regueiro valora com a “cinisme” la negativa d’explotar els fons d’hidrocarburs propis perquè al final “hi ha un altre que ho fa per tu i t’empasses els mateixos problemes si hi ha accidents però no te’n beneficies. Entre els problemes ambientals derivats d’aquesta pràctica, subratlla el transport del petroli perquè hi ha la possibilitat que un d’aquests vaixells s’enfonsi. A més, es poden produir accidents a les plataformes i vessaments o arribar a contaminar-se els aqüífers.