El despertar de la consciència obrera a les Balears

PalmaDurant la primera meitat del segle XIX, el britànic Charles Dickens s’erigí en la veu de la classe obrera nascuda arran de la Revolució Industrial i que Karl Marx definiria com a proletariat. Les seves obres Pickwick, Oliver Twist, Conte de Nadal o David Copperfield retrataren a la perfecció les penúries i les injustícies que patien a Londres aquelles víctimes del capitalisme. A Balears, Dickens també hauria trobat inspiració per a una de les seves punyents novel·les.

Un gran coneixedor de la història del moviment obrer a casa nostra és Albert Herranz, membre del col·lectiu de recerca Els Oblidats. “A les Illes -assegura- sempre ha predominat el socialisme, però l’anarquisme també ha tingut un cert arrelament”. Herranz matisa les diferències que hi ha entre els dos corrents: “Els socialistes defensen que l’Estat pot ser bo, en el sentit que pot garantir un estat de benestar. En canvi, els anarquistes, també coneguts com a llibertaris, insisteixen que l’Estat és dolent per se i que només funciona a través de la coerció i la violència”. L’investigador lamenta que avui es tingui una idea distorsionada de l’anarquisme: “A vegades es confon anarquisme amb comunisme i es creu que és sinònim de caos perquè els llibertaris volen una societat de tipus horitzontal, sense jerarquies, sense un aparell judicial i policial. L’anarquisme és una utopia, però avui molts moviments assemblearis com el feminisme o l’ecologisme beuen de la seva filosofia”.

Solidaritat de classe

La veu dels obrers al món es començà a fer sentir a Londres el 28 de setembre de 1864 amb la fundació de l’Associació Internacional de Treballadors (ATT), també coneguda com a Primera Internacional. A Mallorca, el 1869 un grup de proletaris, a imitació dels seus companys de Barcelona, crearen el Centre Federal de Societats Obreres de Palma. Era una manera d’oferir solidaritat de classe. El seu òrgan oficial d’expressió fou el periòdic El Obrero, creat per Francesc Tomàs (1850-1903), un dels dirigents més importants del moviment obrer illenc i espanyol del segle XIX.

A poc a poc els obrers s’anaren organitzant per oficis. Hi havia sindicats de picapedrers, fusters, ebenistes, sabaters, teixidors, ferrers, forners, pescadors o cosidores. A Menorca un dels seus principals altaveus va ser el periòdic mensual El porvenir del obrero, nascut el 1898. El juliol de 1909 molts illencs estigueren ben pendents dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona. El govern del mallorquí Antoni Maura actuà durament contra uns manifestants que s’oposaven al reclutament de reservistes al Marroc. Entre els executats hi hagué el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d’“autor i cap de la rebel·lió”. Al desembre, anarquistes illencs, republicans i socialistes celebraren un gran un míting de rebuig a la plaça de bous de Palma. Aconseguiren congregar prop de 6.000 persones.

El novembre del 1910 naixia a Barcelona la CNT (Confederació Nacional del Treball), que substituïa l’antiga Solidaritat Obrera. “Els seus membres -recorda Herranz- eren anarcosindicalistes. Utilitzaven tàctiques anarquistes, però alguns no ho eren. Ells preferiren considerar-se socialistes antiautoritaris. A Formentera, la CNT tingué una gran implantació: una de cada tres persones hi estava afiliada”. Aviat el moviment obrer espanyol s’imbuí de l’esperit reivindicatiu de la Revolució Russa del febrer del 1917. A Palma, el 1919 diversos anarquistes acordaren la constitució de l’Ateneu Sindicalista. L’objectiu era combatre, mitjançant mítings i des del diari Cultura Obrera, totes les doctrines polítiques, religioses i socials que impedien l’emancipació dels treballadors. El 1924 totes les societats obreres illenques ja pogueren gaudir de la nova casa del poble que els construí el banquer Joan March a Palma, al carrer de la Reina Maria Cristina -avui és un solar buit. Fou una maniobra d’en Verga per aconseguir el suport polític dels sectors populars.

Amb la Model de Barcelona

El juliol del 1927 els anarquistes es constituïren de manera oficial sota les sigles FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Amb tot, igual que els membres de la CNT, actuaven en la clandestinitat, ja que eren temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). La UGT, en canvi, que era el sindicat dels socialistes, no fou silenciat. Amb l’arribada de la Segona República el 14 d’abril de 1931, el moviment obrer tornà a exhibir múscul. Ho reflecteix molt bé l’obra de teatre La porta (Documenta Balear), que acaba d’escriure Herranz a partir de fets reals.

L’estiu del 1931 els presos polítics de la Model de Barcelona es declararen en vaga de fam. Exigien millores en les seves condicions de vida. El governador civil, però, es tancà en banda a negociar res. La resposta va ser un motí que acabà amb les portes de fusta de les cel·les totalment destrossades, fruit de la crema de llençols i matalassos. Llavors la CNT feu una crida perquè cap fusteria acceptàs l’encàrrec d’arreglar-les. L’única que ho feu va ser una mallorquina, dels germans Frau, que tenia una seu a Barcelona i que les envià a Palma.

La tasca de càrrega de les portes espenyades va córrer a càrrec dels militars, ja que els estibadors barcelonins es negaren a fer-ho. El mateix passà en arribar a port. Quan els fusters palmesans s’assabentaren del que havien de fer, també s’hi oposaren. “Feren vaga -assegura Herranz- perquè ells no volien ajudar a tancar altres persones”. La vaga durà prop de tres mesos. Finalment, la UGT acceptà arreglar les portes. “Els vaguistes illencs -insisteix l’investigador- es mobilitzaren per una qüestió de dignitat, i no per exigir millors sous. Sabien que perdrien, però feren la vaga per solidaritat, per demostrar que no podien ser còmplices d’una injustícia”.

Inca, capital de l’anarquisme

La consciència de classe d’aquells temps estava ben fonamentada. Les paraules d’Herranz traspuen melancolia: “Els treballadors tenien clar que ells no podien viure com els rics. Volien tenir un sou i una feina digna, però també volien progressar com a persones, per això es formaven, llegien i anaven a ateneus, on també es parlava de feminisme. Hi havia una esperança de transformar el món. Avui dia aquesta esperança ha desaparegut o no és tan forta perquè es va demostrar que la gran utopia del segle XX, que va ser la Revolució Russa, acabà sent una dictadura”.

Als anys trenta Inca seria considerada el “bressol del llibertarisme mallorquí”. “A la capital del Raiguer -afirma l’investigador- els anarquistes apostaren per les escoles racionalistes que, seguint els dictats de Ferrer i Guàrdia, promovien una educació racional, en què predominava més el diàleg amb l’alumne que el càstig”. Tesis com aquesta eren defensades per Miquel Beltran, l’impulsor del grup àcrata Sol i Llibertat. Morí el 1935, a 24 anys, malalt de tuberculosi. Tal com consignà en el seu testament, se li va organitzar un enterrament civil. La cerimònia, la primera d’aquelles característiques a la comarca, va despertar una gran expectació.

Un altre anarquista inquer combatiu va ser Gabriel Buades. El 1935 fundà, al carrer de Palmer, l’Ateneu Llibertari de la Justícia. Des d’aquest local intentà propagar les idees d’autors llibertaris que havia conegut durant el seu exili a França el 1929 a conseqüència de la repressió de la dictadura monàrquica. Així, de la seva mà, els mallorquins es començaren a familiaritzar amb noms com Kropotkin i Bakunin. Morí afusellat el 22 de juliol de 1938, a 35 anys. Molts companys seus foren igualment víctimes de la barbàrie de la Guerra Civil.

L’execució el 2 de març de 1974 de l’anarquista català Salvador Puig causà també una profunda commoció a les Illes. A Palma, un grup de llibertaris que resistien des de la clandestinitat feren un petit sabotatge als magatzems de la companyia de ferrocarrils. “La Transició -lamenta Herranz- no feu res per recuperar la memòria d’aquells oblidats. A casa nostra cal tenir present que foren dues formacions anarcoecologistes, Talaiot Corcat i Terra i Llibertat, les pioneres del moviment ecologista. El 7 de juliol de 1977 ocuparen la Dragonera i finalment la salvaren de les urpes de l’especulació urbanística”. “Si -conclou l’investigador- em fas triar entre realisme i la utopia que representa l’anarquisme, jo m’estim més la utopia perquè el realisme ens està duent cap al desastre, cap a un planeta al límit del seus recursos, cap a una societat amb menys drets laborals i amb greus problemes per accedir a un habitatge”.