Brigitte Vasallo: “Tinder me la sua; el que és revolucionari és cridar la teva veïna quan està sola”

PalmaBrigitte Vasallo ha visitat Palma i, com sempre, va directa a sacsejar consciències. El seu objectiu ara és dinamitar el sistema monògam amb el seu llibre Pensament monògam. Terror poliamorós. Aposta per abaixar el volum a la parella i crear xarxes afectives entre iguals, rompre les jerarquies i, per descomptat, l’amor romàntic. Una advertència a la gent perdedora: diu que ho té més fàcil.

Com funciona la monogàmia?

Funciona com el Tinder: usar i llençar. A mi el Tinder me la sua; el que em sembla revolucionari és anar a tocar el timbre de la teva veïna quan està sola.

Com s’hi pot trencar?

Ho estam fent malament perquè és entesa com a pràctica. Trencam la parella i cardam a tort i a dret mentre tenim possibilitats, sense haver format xarxes afectives. Desmuntar-la són gestos molt més petits, molt menys heroics. Quan es creen xarxes afectives, la parella perd volum, perd soroll. Està en un lloc diferent. Quan tu tens la tendresa d’uns altres llocs, tens molt més espai per decidir quan i com vols estar amb aquella parella, que es converteix en una relació satisfactòria més.

Com construïm aquestes xarxes?

Les tenim muntades; si no, no hauríem pogut sobreviure, sobretot les que estam en entorns minoritzats. Però no els donam valor.

Hi ha referents que visquin fora d’aquest sistema monògam?

Els exemples existeixen, però fins ara hem posat l’accent en l’abundància capitalista, sota la lògica de l’heroïcitat. Ens fixam en aquella persona que té tres parelles i a qui li va de meravella, però no en dues dones grans que van a viure juntes i ni es plantegen que aquell tipus de relació pot ser revolucionària.

No tenen visibilitat…

Exacte. Es tracten com premis de consolació perquè no has tingut parella, el pla B. Històricament, n’hi ha molts d’exemples.

Deis que rompre la concepció de la monogàmia no és per als ‘guais’ sinó per als loosers

Mentre ho facin els ‘guais’, continuaran fent el mateix de sempre, perquè multipliquen l’abundància, el reconeixement social, el capital sexual... que ja tenen. Això no vol dir que no ho puguin fer, però tenen més possibilitats de reproduir el mateix. Quan tu ja tens l’experiència de la pèrdua i ja estàs al marge del sistema, tens més possibilitats de veure una altra cosa. I al mateix temps, t’hi jugues més, perquè necessitam xarxes econòmiques per sostenir la vida, per a la criança...

Quina és la revisió que s’ha de fer del poliamor?

Abans, quan el meu al·lot se n’anava amb una altra, podia tenir una rebequeria. Amb el poliamor ja no puc fer ni això. També passa que ningú deixa ningú. Abans tenies dues solucions: l’esforç d’una doble vida o plantar cara i deixar una de les persones. Ara pots negligir. Simplement, deixes de donar bolla a una relació i dones tota la bolla a l’altra, que decideix partir. Llavors aquesta és la mala poliamorosa perquè és ella la que m’ha abandonat. És una altra violència i, com que té formes diferents, ni les veim ni les sabem reconèixer.

I com és que passa això?

Perquè hi ha relacions poliamoroses dins el sistema de la monogàmia. I també hi ha parelles de dues persones que s’ho han muntat d’una altra manera; per mi ja no forma part d’aquest sistema monògam.

I com gestionam la relació amb nosaltres mateixos?

Tot això no ets tu ni som jo. La manera com ens relacionam és així perquè hi ha un sistema que així ho modela. Jo vull desaprendre la manera en què ens han ensenyat a relacionar-nos i que es concebia com a natural, no aprendre a estar sola. Quan aprenc tot això, la soledat es ressignifica. Una dona de vuitanta anys que viu sola en un cinquè pis, això és soledat. Una nina a qui el seu pare li pega i ningú hi fa res, això és soledat; no el fet de no tenir parella.

Quin retorn heu tingut de la gent amb aquest llibre?

El més bonic ha estat de les col·legues que m’han dit: “Hem vist la importància que tenia això”.