Quan Eivissa recuperà la seva identitat

Nin, la foto icònica de l’Eivissa preturística, és de Toni Catany. L’estiu del 1967, un any després que l’aeroport pitiús s’obrís als vols internacionals, el fotògraf de Llucmajor acompanyà Baltasar Porcel a l’illa blanca. Els dos amics tenien l’encàrrec de fer un reportatge per a la revista Serra d’Or. Es publicà el desembre, juntament amb el d’altres col·laboradors illencs, en un monogràfic de 24 pàgines sota l’epígraf ‘Eivissa en un nou món’. A Sant Miquel de Balansat, Catany immortalitzà en blanc i negre el rostre desconcertant d’un nin, amb el cap rapat a zero, orelles en nansa i una camisa blanca embotonada fins al coll. En un primer pla, mirava fixament a càmera. Al seu darrere, desenfocades, dues dones majors vestides de pageses, de rigorós dol, l’escortaven.

En el seu reportatge, titulat ‘Eivissa, entre l’arrelament i el turisme’, Porcel ja alertava de la desaparició d’una cultura atàvica a mans de la nostra gallina dels ous d’or: “No hem d’oblidar que els cens autòcton no passa, entre Eivissa i Formentera, de les quaranta mil persones. Un cos social petit, sense una cultura escrita i una sobreestructura pròpia, és força dèbil davant qualsevol pressió exterior […]. La potestat de la façana turística fa estralls sobre l’arrelament primari de la població i la capa semianalfabeta de castellanització cultural [...]. Aquesta debilitat sobreestructural i la petitesa de l’illa fan que l’estranger no es vegi mínimament obligat a interessar-se per la llengua i el poble on habita”. L’escriptor andritxol concloïa amb el següent avís: “Sense una reacció marcada per les essències fonamentals del país, potser el prodigi [de la bellesa d’Eivissa] no serà demà sinó el vestigi del passat que subsistirà dins un immens hotel del cosmopolitisme més ximple i descolorat”.

“Voler demanar l’impossible”

“Voler demanar l’impossible” La “reacció marcada per les essències fonamentals del país” que reclamava Porcel arribà l’estiu del 1970. Aleshores, l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE), nascut vint-i-un anys enrere com a centre d’estudis locals, estava pràcticament desaparegut. Un grup de joves inquiets, entre ells Josep Marí i Isidor Marí, decidí ressuscitar l’entitat amb l’assessorament d’un dels seus fundadors, el poeta Marià Villangómez, autor dels coratjosos versos “Voler l’impossible ens cal, / i no que mori el desig”. Isidor Marí, que llavors tenia 21 anys, recorda molt bé aquells temps de tantes il·lusions: “A les acaballes del franquisme hi havia sectors democràtics que clandestinament havien anat gestant una transformació. Ja hi havia, per tant, un brou de cultiu favorable a un projecte que volia reivindicar la nostra llengua i cultura”.

Amb aquella nova empenta, l’IEE despertà la somorta societat eivissenca amb infinitud d’activitats: cursos de català, publicacions de revistes, treballs escolars sobre les tradicions illenques, premis literaris, etc. Foren, però, dues les seves principals fites: la recepció el 1987 de TV3 i la històrica manifestació de 29 d’octubre de 1977 per la protecció de les Salines -un mes abans, a Mallorca, s’havia fet l’ocupació de l’illot de la Dragonera, la primera acció ecologista de les Illes. “Aquella marxa -assegura Marià Mayans, l’actual president de la institució- congregà més de dues mil persones. Hi volien construir 20.000 places hoteleres. Gràcies a la pressió popular s’aturà aquella barbaritat, que hauria convertit les Salines en un Benidorm de les Balears”.

El grup UC

El 1973, Isidor Marí, un dels nous promotors de l’IEE, s’engrescà en un altre projecte: la creació del grup de música UC, juntament amb Joan Marí (Murenu) i Victorí Planells. “El 1965 -assegura- Murenu i jo ja havíem actuat al primer concert dels Setze Jutges a Eivissa, al Teatre Pereira. El cartell estava format per icones de la Nova Cançó com Guillermina Mota, Pi de la Serra, Josep Maria Espinàs o Guillem d’Efak. A nosaltres, que començàvem a tocar, ens convidaren a pujar a l’escenari com a representants de l’illa”. En aquells anys la música en català s’obria pas en una Arcàdia perduda envaïda pels hippies, coneguts col·loquialment com “els peluts”. Inevitablement la seva influència es feu notar en aquell duet pitiús. “En els bars de hippies que freqüentàvem -recorda Murenu- descobrírem Leonard Cohen quatre anys abans que sortís el seu primer disc a Espanya. Aviat ens posàrem a traduir al català cançons de Bob Dylan o de Joan Baez. També, però, pensàrem que, enmig d’aquell ambient cosmopolita, teníem dret a promocionar la nostra cultura”.

UC es prengué seriosament la seva tasca. “Anàrem -relata Marí- a visitar pagesos i glosadors d’alguns pobles d’Eivissa i Formentera. També férem servir l’arxiu del programa de ràdio Es nostro camp, on, a part de tractar de temes de cultius, es podia sentir cantar els pagesos entrevistats. Igualment, el poeta Marià Villangómez o l’investigador Isidor Macabich ens proporcionaren molts textos anònims perquè els musicàssim”. Aquella recerca del folklore serví als eivissencs per recuperar la seva autoestima, que s’havia vist danyada per l’homegeneïtzador turisme de masses. “Els illencs -continua Marí- començaren a donar importància a la riquesa del cançoner tradicional, que fins aleshores consideraven com una relíquia sense futur de gent inculta”.

El trio musical hagué de lluitar fort contra la censura d’una dictadura que estava agonitzant. “Ens suspengueren -assegura Murenu- molts de concerts. La policia pujava a l’escenari i ens en treia. El nostre segon disc, En aquesta illa tan pobra (1976), va estar més de sis mesos a veure la llum. Finalment la discogràfica Edigsa aconseguí que el censor de Barcelona l’acceptàs”. La lletra era així de reivindicativa: “En aquesta illa tan pobra / els que la van governant / tallen per allí on volen / i es queden la millor part; / i a Madrid fan festes grosses / amb el que es va recaptant: / tot són cotxes i carrosses, / diputats i generals, / i el que neix pobre, que es morga / sense un dia de descans”. Sota la influència d’UC, el 1975 naixeria al País Valencià el conjunt Al Tall, que es proposà fer una tasca semblant amb la música tradicional valenciana.

Gonelles

Ja en democràcia, el Consell Insular d’Eivissa es proposà dignificar la cultura popular pitiüsa amb la inauguració el 1994 d’un Museu d’Etnografia a Can Ros, una emblemàtica casa pagesa de mitjan segle XVIII situada al puig de Missa de Santa Eulària des Riu. L’antropòloga Lina Sansano encara n’és la directora. “Començàrem -recorda- de zero. La intenció era mostrar com era la vida quotidiana a les Pitiüses preturístiques. Així, ens posàrem a recopilar peces d’aquella societat en extinció. Va ser molt polit veure com la gent gran s’emocionava davant el nostre interès per recuperar unes peces que ells anaven a tirar”.

Sansano, de 58, va conèixer l’Eivissa preturística a través de la seva àvia, que morí el 1998, a 93 anys: “Ella era una pagesa que sempre anà vestida de gonella, la indumentària característica de la pagesia de les Pitiüses, composta d’una túnica llarga. Quedà viuda a 59 anys i no es tragué mai el dol, encara que la tradició deia que el color negre era obligatori només durant set anys. Amb sis fills, no tingué més remei que posar-se a treballar en un hotel de Sant Antoni. Com moltes altres pageses dels anys seixanta, continuà anant-hi vestida de gonella. Ella era monolingüe en català. Entenia perfectament el castellà, però no el parlava”.

“La meva güela -continua Sansano- no havia anat mai a escola, però sabia llegir i escriure. Era intel·ligent i acceptà bé el progrés. Sempre deia: ‘Els temps muden, el món està girant molt”. Aquesta antropòloga reconeix que el boom turístic va ser una temptació massa irresistible per a la pagesia: “Tothom volgué anar a fer feina a un hotel. Era un sou segur i una activitat menys feixuga que la del camp. Aleshores, però, tot allò relacionat amb el camp adquirí una connotació pejorativa. En una generació, de manera molt brusca, es passà d’una economia totalment d’autosubsistència al sector dels serveis. Molta gent començà a donar l’esquena a la seva pròpia cultura i fins i tot la rebutjà”.

Sansano, tanmateix, es mostra contrària a qualsevol romanticisme de la vida bucòlica d’abans: “Era una societat caciquista i autàrquica. Amb les comoditats que tenim ara, no crec que ningú volgués tornar a aquells temps”. L’autocrítica, però, és inevitable: “Els eivissencs hem venut l’ànima al diable perquè hem cercat l’enriquiment immediat sense planificació urbanística ni econòmica. En els darrers seixanta anys Eivissa quasi ha quintuplicat la població. Ara hauríem de lluitar per implementar un turisme més sostenible, de més qualitat i amb menys gent”. En ple segle XXI, enmig d’uns canvis tan vertiginosos, tan sols queden vives vuit gonelles. Són els darrers testimonis d’un món ja esbucat que fa cinquanta-tres anys retratà Toni Catany.