No tan sols tenien esclaus els tirànics patricis d’Espàrtac, els propietaris dels harems d’Istanbul, els pares fundadors dels Estats Units George Washington i Thomas Jefferson, els plantadors sudistes d’ Allò que el vent s’endugué -ara censurada per racista- o els colonitzadors cruels de l’Àfrica, com Leopold II de Bèlgica. A les Illes Balears hi hagué esclavitud, com si fos la cosa més normal del món, com a mínim des de les dominacions púnica i romana i ben segur fins al segle XVIII, potser fins al segle XIX mateix. I patien càstigs rigorosos que arribaven a la pena de mort.
L’historiador Pere de Montaner, que ha estudiat a consciència l’esclavatge a Mallorca dels segles XIV al XVIII, destaca que, entre tots els que patien aquesta pràctica inhumana, els més desafortunats eren els “esclaus encadenats”. Bàsicament, nord-africans, turcs i tàrtars. “El 1398 s’ordenà que fossin senyalats mitjançant una anella de ferro de sis lliures de pes a la cama, que els dies de festa quedassin tancats i que no poguessin sortir de la casa a partir del vespre”, explica Pere de Montaner. La pena per incomplir aquesta norma, diu, era de cinquanta assots. El 1399 el pes de l’anella pujà a vuit lliures, i el càstig, a cent assots. D’altra banda, si l’esclau fugia, també se’l podia castigar tallant-li un tendó del peu. Pràcticament, com al dissortat Kunta Kinte a la sèrie Arrels. Encara el 1631, Elionor de Quint s’apuntà un pagament de vuit sous “ per lo ferro del seu moro anomenat Arned ”.
Els esclaus no podien mantenir relacions sexuals, sota pena de patir una mort lenta com a càstig. “Execució de un home apellat Salvador, de nació de tartres, catiu den Perico Catlar, e de una fembra apellada Anam, de nació de tartres, olim sclava den Barthomeu de Conillera ”, recull en un escrit l’erudit Estanislau de Kostka Aguiló, i continua: “ Los quals, atrobats aquells dins la casa de la dita Anam, han usat carnalment, per la qual raó per tant detestable crim son stats comdempnats per lo noble mossèn Franci de Arill, lochtinent general en lo present regne, que lo dit Salvador sia penjat per lo coll en la plassa del Moll, e la dita Anam sia cremada a la plaça de Santa Catherina ”. Per descomptat, les ofenses a la religió oficial també es penaven severament: “ Juliana, de nació de rossos [russos], la qual havia dites algunes paraules inhonestes de la Verge Maria Mare de Déu; perquè correga la vila ab assots, ab un clau ficat a la lengua ”.
Els orígens d’aquells que foren esclaus a Mallorca resulten extraordinàriament diversos. Montaner registra, a més dels ja indicats: grecs, circassians, abkhazos i mingrelians (del Caucas), russos, armenis, búlgars, albanesos, bosnians, valacs (romanesos), sards, jueus, guanxes de les Canàries i, per descomptat, negres i mestissos. Allò habitual era que adoptassin els llinatges dels seus propietaris (com als Estats Units), així que molts de mallorquins són (som) descendents d’esclaus sense saber-ho. L’historiador Onofre Vaquer calcula que a Mallorca el 1328 “hi havia uns 34.000 esclaus, una quarta part de la població, que el 1428 s’havien reduït a 13.000”.
“El 1397 ja apareixen (com a alliberats) un armeni anomenat Anthoni Bonet i un tàrtar anomenat Martí Llaneres, tots dos a Felanitx”, apunta Montaner. Encara que convertits al cristianisme, els nord-africans esclavitzats amb nom i llinatge cristians foren objectiu destacat de la Inquisició. Entre el 1508 i el 1598 en consten vint de condemnats pel Sant Ofici per tornar a la fe musulmana, entre ells Joan i Beatriu Sureda. Un “ neophito converso de moro ”, de nom Francesc Ramon i propietat del mític Ramon Zaforteza, el Comte Mal, fou condemnat per la Inquisició el 1673, conta l’escriptor Miquel Ferrà i Martorell.
Els bords eren esclaus fills d’una esclava i del seu propietari -pràctica habitual a les societats esclavistes-, i els setmaners els llogaven els seus senyors a tercers com a treballadors. Aquests, amb una mica de sort, es podien quedar amb un percentatge de la remuneració i, d’aquesta manera, estalviar per poder comprar la seva llibertat. D’aquí “setmaner”, ja que anaven abonant doblers a terminis, fins a quedar lliures, com indica la investigadora Margalida Pujol.
500 menorquins venuts a Palma
Arran de la conquesta de Mallorca per Jaume I el 1229, assenyala Vaquer, “la major part de la població musulmana fou esclavitzada i, com que hi havia més esclaus mascles que femelles i que aquestes es destinaven al servei domèstic mentre que els homes treballaven sobretot al camp sense tenir relacions entre ells, aviat desaparegueren”. Així que es va fer “necessari” importar esclaus, sobretot després de la pesta negra de 1348. Amb la presa de Menorca el 1287, explica l’historiador Jaume Sastre a El Iris, “els mercats d’esclaus de Ciutat de Mallorca varen quedar saturats de captius musulmans. Més de 500 menorquins passaren per les places de la Quartera i del Mercat per ser venuts a l’encant”. Segons Ferrà, a Palma també existí un mercat d’esclaus devora l’actual plaça Major, on es venien “els sarraïns”.
Sastre recull alguna història d’esclaus sorprenent, com la de Nadal, que, acusat d’haver mort un company de captiveri, es refugià a Santa Maria de Ciutadella, cosa que no li serví de res, ja que fou empresonat i condemnat igualment. Però justament hi havia pesta negra (1348), així que fou alliberat a condició que atengués els empestats de Santa Magdalena -els metges es negaven a fer-ho-. Si sobrevivia, seria lliure. L’Ajuntament d’Eivissa també va fer servir cinc esclaus, a l’epidèmia del 1652, per traslladar els malalts a l’hospital i els morts al cementeri, amb el corresponent risc de contagi. Sobre el cas eivissenc recentment l’Ajuntament de Vila ha publicat Los esclavos en la isla de Ibiza desde el siglo XIII al XVIII. Un opuscle inacabat d’Enric Fajarnés Tur, a cura d’Antoni Ferrer i Fanny Tur. El musulmà Hamet, venut al jueu Mandil Bolaix, aconseguí la llibertat només convertint-se al cristianisme, ja que els jueus tenien vedat posseir esclaus cristians.
El Bon Rei Jaume II posseïa esclaus i els va fer treballar a la construcció del castell de Bellver i a la remodelació del palau de l’Almudaina. També a les obres de la Seu de Mallorca hi participà mà d’obra esclavitzada. Ramon Llull adquirí un esclau musulmà, sembla que home cultivat, perquè li ensenyàs àrab, segons explicà el beat mateix a la seva autobiografia, Vida coetània. Però un dia va blasfemar i Llull el copejà. L’esclau no ho va oblidar i més endavant el va atacar per venjar-se’n, però va acabar empresonat. Aleshores Llull dubtà si havia de perdonar-lo o no, fins que l’esclau es penjà a la presó, i el beat es va sentir alleujat.
Els esclaus sarraïns sempre resultaven sospitosos, ja que es temia que poguessin servir de cinquena columna -aliat intern- a possibles atacs o invasions des de l’Imperi turc o des del nord d’Àfrica. A posta s’establiren limitacions a la seva importació a les Illes. D’un d’ells agafà el nom el carrer de la Mà del Moro, devora el Born de Palma: es deia Ahmed i no tan sols fou executat públicament el 1731 per haver mort un capellà, sinó que li tallaren la mà dreta i la penjaren a la porta de la casa de la víctima, on encara continuava el 1840 -darrere d’un reixat de ferro-, segons recull l’escriptor Gabriel Sabrafín.
L’historiador Gaspar Valero recorda com “cinc esclaus acusats d’assassinat”, el 1546, foren conduïts a les forques de la porta de Sant Antoni, lloc habitual de suplici a Palma. “ De dits esclaus sien penjats quatre per lo coll en guissa que muiren i la ànima sia separada del cos i lo cinquè, ço és, lo Amet del dit Garriga com a més qualificat homicida, lligat en un pal, sia apedregat fins a tant sia mort ”, relata l’historiador i capellà Joan Baptista Ensenyat.
Esclavitud camuflada
Cap al 1550, segons un estudi de les universitats de Barcelona, Girona i les Illes Balears, fer servir esclaus als conreus va deixar de resultar rendible perquè hi havia una altra força de treball barata i manejable: els pagesos mateixos, debilitats pels fracassos de la Revolta Forana (1450) i de les Germanies (1521). No era un fenomen exclusiu de les Illes; arreu es produí un empitjorament de les condicions dels més humils. L’aristocràcia mallorquina passà d’una mitjana de nou esclaus per finca a final del XIV a només 1,3 a la segona meitat del XVI.
En teoria, al segle XIX ja no quedaven esclaus a la monarquia hispànica, només a les colònies americanes. Però l’investigador Antumi Toasijé ho va desmentir a aquest diari. “El que feien els hisendats mallorquins que tornaven, sobretot de Puerto Rico, era convertir els esclaus en criptoesclaus: els feien passar per criats. Però les condicions d’esclavatge en què vivien eren idèntiques a les d’abans”, assegura. Segons Toasijé, resulta sospitós que entre els “centenars de milers” de retornats de les colònies hi hagués servidors amb el mateix llinatge dels seus senyors, com era pràctica habitual de l’esclavatge, amb la qual cosa ja no es pot saber si els descendents provenen dels uns o dels altres. Els hisendats mallorquins i catalans haurien destacat a Puerto Rico per la seva crueltat cap als esclaus.
Mallorca, 1811: la primera declaració abolicionista
Isidoro Antillón (1778-1814), geògraf, periodista i magistrat de l’Audiència mallorquina, “fou segurament el primer espanyol que protestà contra l’esclavitud dels negres”, afirma Christine Benavides, de la Université des Antilles et de la Guyane. A la seva ‘Dissertació sobre l’origen de l’esclavitud dels negres, motius que l’han perpetuat, avantatges que se li atribueixen i mitjans que podrien adoptar-se per a fer prosperar sense ella les nostres colònies, publicada a Mallorca el 10 de juliol de 1811, afirma: “Es computa que arriben a 80.000 les víctimes infelices que surten anualment d’Àfrica cap a les colònies d’Amèrica. Es pot calcular que cada esclau (...) costa 2.000 reals; així, 160 milions de reals és la suma del que reben anualment aquelles bàrbares regions per un sacrifici tan horrible. El valor no es paga en metàl·lic, sinó en manufactures d’Europa i d’altres gèneres de pur caprici. Tan barata i fredament es comercia amb la sang humana!”. Contrasta amb les afirmacions del primer ministre espanyol Antonio Cánovas del Castillo, encara a final del XIX: “L’esclavitud per als negres és molt millor que aquesta llibertat que tan sols han aprofitat per no fer res i formar masses de desocupats”.
Encara la primera meitat del segle XX conegué a Mallorca una nova esclavitud: els camps de concentració dels presoners republicans entre 1936 i 1942, com ha tret a la llum Maria Eugènia Jaume al seu recent estudi ‘Esclaus oblidats’ (Documenta Balear). “Mà d’obra esclava que, durant sis anys, van ser obligats a construir quilòmetres de carreteres, fortificacions i infraestructures diverses”.
