Marina Sánchez: “L’economia és la manera com ens organitzam per satisfer necessitats”

Marina Sánchez (Alacant, 1990) és economista i feminista, especialitzada en estudis de gènere. És membre del Seminari d’Economia Feminista de Barcelona i té un màster en Estudis de Gènere per la Universitat de Barcelona. Actualment treballa com a tècnica a l’associació de cooperació internacional Cooperacció. La seva feina està relacionada amb accions de sensibilització i formació que cerquen tenir una incidència política a favor dels drets de les dones i la igualtat de gènere. Com a activista està compromesa amb el feminisme, l’ecologisme i la pedagogia crítica. Amb Marina Sánchez parlam de la crítica de l’economia feminista a l’economia convencional, dels principis de l’economia feminista, i, especialment, de l’enfocament feminista que posa en el centre la sostenibilitat de la vida.

L’economia feminista neix com una crítica radical contra les bases androcèntriques i patriarcals que sostenen l’economia convencional?

Sí, és així. En el nostre vocabulari quotidià continuam relacionant l’economia amb els doblers i tot el que els envolta. Tenim molt interioritzat que l’economia és el mercat, però l’economia va més enllà dels doblers i el mercat. L’economia és la manera com ens organitzam per satisfer necessitats. L’economia té a veure amb allò què necessitam per viure i amb la manera com ens organitzam per aconseguir una vida digna. L’economia feminista critica l’economia convencional perquè deixa de banda el treball de cura de la vida, que es desenvolupa en la vida quotidiana, dins l’àmbit domèstic. L’economia feminista vol visibilitzar la importància del treball de la cura per al sosteniment de la vida, les relacions i l’amistat. L’economia feminista vol posar l’economia al servei de les persones i de la vida. Per a l’economia feminista, el treball domèstic, realitzat majoritàriament per dones, és la base invisible de l’economia. Són les dones a l’àmbit domèstic, les que amb el seu treball no remunerat es fan càrrec dels cossos vulnerables i garanteixen el benestar comunitari. Són les dones les que tenen cura de les persones malaltes, les persones majors i els infants. Una economia que no posa en el centre aquesta feina de les dones està cega, perquè no entén com vivim.

Els economistes clàssics no reconeixen el valor econòmic del treball domèstic no remunerat perquè el consideren improductiu o perquè està realitzat per dones?

Quan llegeixes autors de l’economia política, com David Ricardo i Adam Smith i, fins i tot, quan llegeixes Marx, és curiós observar que tenen escrits en què parlen del treball domèstic i de cura, que no varen ser del tot cecs a aquesta realitat, que existia i tenia un paper social. Però no li varen donar valor econòmic perquè varen considerar que era quelcom improductiu, o bé perquè no formava part del mercat, del procés d’acumulació i producció de mercaderies, o bé perquè, varen considerar, com Marx i Engels, que era una activitat de tipus precapitalista, feudal, i que tard o d’hora deixaria d’existir a causa del desenvolupament de les forces productives. Avui dia podem observar que això no ha passat. Aquests autors clàssics tenen un punt de ceguesa, de mirada androcèntrica, perquè quan pensen en l’economia política fan una separació molt clara entre l’àmbit públic i l’àmbit privat, l’economia i allò que no ho és, una separació simbòlica i discursiva, però que no és real, i que ens ve a dir que hi ha una esfera de l’economia vinculada als doblers que forma part de les preocupacions polítiques, i una esfera familiar que es pot deixar al lliure fer de la gent. La visió que projecta la teoria neoclàssica, la teoria marginalista, que avui dia s’estudia a les universitats, és encara pitjor, perquè centra les seves anàlisis únicament en els intercanvis mercantils, en la seva formulació matemàtica, i pràcticament no cita el treball domèstic, i quan ho fa, ho fa d’una manera que és gairebé insultant per a les dones.

Malgrat les dificultats existents per feminitzar els estudis d’economia, hi ha algunes iniciatives innovadores en aquest sentit. Potser un dels exemples recents més positius sigui la posada en funcionament per part del govern valencià de la primera càtedra d’Economia Feminista de l’estat espanyol, amb seu a la Universitat de València. Quin valor donau a aquesta iniciativa política i acadèmica pionera a l’estat espanyol?

Aquesta càtedra és un reflex de la lluita de moltes persones del món acadèmic que estan apostant per introduir altres discursos i per generar espais de pensament crític. També s’ha de reconèixer la feina anterior de moltes professores i professors i també estudiants universitaris que han fet possible la creació i el manteniment de les Xarxes d’Economia Crítica i d’Economia Feminista. Potser s’aconsegueixen càtedres, però és preocupant que la gent jove no trobi el seu espai dins la universitat. La universitat hauria d’apostar per la gent jove que està desenvolupant una tasca docent i investigadora de qualitat, però en unes condicions laborals molt precàries.

A les facultats d’economia s’explica el funcionament econòmic a través de la figura de Robinson Crusoe, el protagonista de ficció de la famosa novel·la d’aventures de Daniel Defoe. Quines crítiques fa l’economia feminista a l’antropologia que justifica l’economia neoclàssica?

La teoria econòmica neoclàssica, com qualsevol teoria social, té darrere una idea d’allò què és econòmic i allò que és humà. El mite de Robinson ens ve a dir que a través del treball et faràs a tu mateix, que l’esforç individual condueix a l’èxit. Però les persones no som Robinsons encara que ho volguéssim ser. El problema és que vivim en una societat en què hi ha petits grups que actuen com si fossin Robinson Crusoe, cercant satisfer de manera egoista les seves necessitats i perjudicant els interessos de la majoria social. El mite de Robinsom Crusoe no explica les causes de la pèrdua de recursos naturals, ni la manca de respecte cap a les dones, ni tampoc l’empobriment de la classe treballadora. Des de l’experiència de moltes dones, el mite de Robinson Crusoe, de l’home fet a si mateix, que no necessita ningú que el cuidi i que tampoc no vol cuidar ningú, no se sosté, fa riure; però és un mite molt arrelat en el capitalisme.

Aleshores, quina és la visió antropològica alternativa promoguda des de l’economia feminista?

L’economia feminista ens diu que no podem tenir una idea de l’humà que s’assembli a Robinson Crusoe perquè no és realista, perquè les persones som, en primera instància, vulnerables. Som vulnerables des que naixem fins que morim. La vulnerabilitat ens fa interdependents, ens fa éssers polítics i socials, que tenim necessitat dels altres per cuidar-los i cuidar-nos. De la mateixa manera també és inqüestionable que som éssers ecodependents, que depenem de la naturalesa per viure. Per apropar-nos a una idea de l’humà que ens serveixi per pensar l’economia, no podem oblidar que som éssers vulnerables, interdependents i ecodependents.

L’economia feminista se centra en l’estudi de la sostenibilitat de la vida i les respostes socials a la vulnerabilitat, l’ecodependència i la interdependència?

L’economia feminista està vinculada a les ciències socials, com la història, l’antropologia, la sociologia i les ciències polítiques. L’economia feminista estudia com s’han produït al llarg de la història les dependències mútues, quines formes socials s’han adoptat per donar resposta a la vulnerabilitat. L’economia feminista és útil per entendre que el model de família depèn del moment històric, que la manera de relacionar-nos amb el medi ambient també depèn del moment històric i és canviant. L’economia feminista es proposa desnaturalitzar les relacions que es donen dins l’àmbit de la privadesa, d’allò domèstic, i que el discurs patriarcal justifica i legitima com a situacions inamovibles. Però no és cert que les relacions privades no hagin canviat. Hi ha moltes societats que s’organitzen de manera diferent. Ens podem permetre l’alegria i l’esperança de pensar que les coses es poden fer millor, que són possibles altres maneres de ser dones i d’organitzar-nos com a comunitat. Les dones no ens hem de resignar a ser definides únicament com a cuidadores, mares o procreadores. Les dones desenvolupam també la nostra vida dins altres esferes. No hem d’oblidar que les dones som humanes.

Sense els treballs de reproducció i de cura de la vida no pot existir ni producció ni força de treball, ni tan sols economia?

Efectivament, però encara hi ha una altra condició prèvia que té a veure amb el medi ambient. Res no existiria si no fos perquè tenim una xarxa biològica que cuida i manté la vida, que dona aire pur per respirar, aigua per beure i recursos per menjar. No hem d’oblidar que l’economia funciona gràcies al medi ambient, de la mateixa manera que no podem oblidar que sense els treballs que cuiden la vida no hi hauria economia ni societat. Els treballs que cuiden la vida són una condició prèvia perquè puguem estudiar i recuperar les energies per tornar a treballar. La vaga feminista del passat 8 de març va ser molt important perquè va recordar que si les dones aturam, el món s’atura. Si les dones deixàssim de fer aquest treball que cuida la vida, res no funcionaria.

Des de l’enfocament de l’economia feminista, quins treballs s’haurien de prioritzar per fer possible la satisfacció social de les necessitats de cura i reproducció de la vida?

Això és una pregunta molt gran per respondre-la una sola persona. Aquest és el debat col·lectiu que hem d’obrir, perquè hi ha moltes veus i sensibilitats que s’han de posar damunt la taula. Jo crec que s’haurien de prioritzar tots els treballs d’atenció a persones, aquells que tenen a veure amb l’educació, la salut i la cura dels altres, i els treballs relacionats amb la comunicació, que ens ajuden a estar informats. S’han de prioritzar tots els treballs que tenen una relació directa amb el nostre benestar. En canvi, hi ha treballs que es fan i que no tenen cap utilitat social, o que únicament beneficien una minoria, com els treballs de tipus financer que tenen a veure amb l’especulació i la compra i la venda d’accions. Els treballs destinats a la violència, com la producció d’armes, no haurien d’existir, com tampoc no haurien d’existir els treballs relacionats amb el control i el domini del cos de les dones. En el debat sobre quins treballs són necessaris ha de participar-hi tota la societat, perquè es decideix com volem viure.

Pensant l'economia a través de Divendres i les bruixes

Divendres i les bruixes són dues figures útils per pensar simbòlicament l’economia, més enllà del mite de Robinson Crusoe. L’economia neoclàssica ha transformat Robinson Crusoe, el personatge literari creat per l’escriptor anglès Daniel Defoe, en el principal referent antropològic per explicar el funcionament de l’economia. La teoria econòmica neoclàssica considera que els agents econòmics actuen en el mercat de la mateixa manera que el nàufrag Robinson en una illa deserta. Els individus Robinson són autònoms i egoistes, i utilitzen la seva intel·ligència, esforç i treball per satisfer les seves necessitats creixents, transformant la naturalesa en recursos. Els individus Robinson prenen les millors decisions econòmiques, produeixen i intercanvien els béns resultants del seu treball en igualtat de condicions, i actuen sempre de manera racional. Robinson és un model optimista i ingenu d’entendre l’economia i els éssers humans, amb pretensions de validesa universal, al marge dels conflictes socials i el context històric. Però hi ha corrents econòmics heterodoxes que posen en dubte la validesa d’aquesta construcció teòrica, i ho fan a través de la figura oblidada de Divendres, el salvatge aborigen que esdevé esclau de Robinson després que aquest li salvi la vida. Per a l’economia crítica, Divendres representa les masses esclavitzades per l’expansió del capitalisme colonial. A través de Divendres, l’economia heterodoxa projecta una mirada crítica sobre les situacions de treball esclau, el colonialisme, l’etnicitat i l’empobriment de les masses socials que acompanyen el naixement i l’evolució del capitalisme. Pensar l’economia des de Divendres suposa valorar la influència del poder i la subordinació social en les relacions econòmiques, a la vegada que permet pensar els processos econòmics com el resultat de lògiques d’acumulació i despossessió. L’economia pensada des del personatge de Divendres introdueix una nova visió gens convencional en què el reconeixement de la marginalitat i la problemàtica del poder adquireixen un potencial polític emancipador. Divendres comparteix la seva condició oprimida com a estímul emancipador amb les bruixes europees del segle XVI i XVII. En aquest cas, és l’economia feminista la que s’ha encarregat de recuperar l’exemple de la lluita històrica de les dones-bruixa per mantenir l’autonomia sexual, la capacitat reproductiva i el control sobre el seu cos. Per a aquest corrent econòmic, les bruixes representen el poder popular de les dones sobre la natura, exercit a través de la curació basada en els coneixements adquirits sobre les propietats medicinals de les plantes. Les bruixes varen ser un obstacle important en l’avenç de les noves condicions de subordinació i divisió sexual del treball, necessàries per al desenvolupament del capitalisme i el patriarcat. La resistència d’aquestes dones de classe baixa per conservar la seva identitat i autonomia les va dur a ser assenyalades, perseguides i cremades per les forces impulsores del capitalisme emergent, com a bruixes i servents del diable. La recuperació simbòlica de les bruixes per part de l’economia feminista és útil per tenir present la violència fundacional del capitalisme contra les dones, i per recordar que aquesta violència estructural continua avui dia sota noves formes d’explotació econòmica i discriminació sexual en l’àmbit públic i privat.