Un nou concepte de masculinitat per a l’home del segle XXI

PalmaAlguns parlen de crisi de masculinitat i de feminitat, d’un nou paradigma en què els rols de gènere tradicionals, que normalment vinculaven l’home amb la força, el poder i la seguretat i la dona amb la fragilitat, la innocència i les emocions, estan en tela de judici o, si més no, són qüestionats. L’auge creixent de moviments com el feminisme o les reivindicacions assolides dins el marc de les lluites LGTBI evidencien les escletxes dins unes estructures socials que poden arribar a ser limitadores. Actualment estan sorgint grups d’homes que, per pur interès humanístic o necessitat emocional, cerquen altres maneres de definir-se i definir la seva masculinitat. Els terapeutes i activistes Biel Moll, Pere Fullana i Miquel Far varen celebrar el passat dimarts una trobada a la llibreria Los oficios terrestres anomenada Tres mirades sobre les noves masculinitats on varen parlar de la seva experiència amb aquests grups.

En quin sentit creis que la masculinitat hegemònica o el fet de ser home com l’enteníem fins ara està en crisi?

Miquel Far: Els rols de gènere que estaven assignats a l’home fins ara, com l’ésser proveïdor,productor, progenitor i protector han canviat. Avui dia les dones ja no ens necessiten per a cap d’aquestes funcions elementals. El feminisme ha permès fer un recorregut a les dones però aquest model d’home hegemònic no ha sabut, evidentment, adaptar-se, canviar i ha deixat aquest model desconnectat de la igualtat, cosa que causi que entri en crisi.

Biel Moll: Jo crec que és una crisi difosa, no sabria parlar de percentatges, però en segons quins ambients es nota i en segons quins altres, no. A vegades, més que amb reivindicacions, té més a veure amb el moviment del sistema capitalista o amb la manera com funciona el mercat per treure el suc a tothom. Tot això dels rols ha creat una sèrie de situacions en què la dona ha d’acabar fent d’home. S’allibera però, al mateix temps, la fiquen dins el mateix sac. Fan moltes hores de feina, no arriben a poder conjugar-ho tot...

A la conferència heu comentat que una part d’aquesta reformulació de la masculinitat consisteix a reconèixer els privilegis de ser home i saber desfer-se’n, però també a assumir tota una sèrie d’obligacions, com és la qüestió de les cures. Creis que aquesta part, la d’assumir aquests deures, pot ser la que generi més reticències?

PereFullana: Jo crec que allò que realment costa és identificar primer que, des de la masculinitat hegemònica i tradicional, tenim privilegis. No identificam una cosa tan senzilla com és, per exemple, que quan anam a cercar feina no ens demanaran mai si volem tenir fills. O que tenim el privilegi de poder anar tranquils pel carrer sense que ens hagin de dir res. Per això, és molt important que facem una profunda reflexió sobre quins són els nostres privilegis perquè els puguem identificar.

Què els diríeu a aquells homes que se senten còmodes amb el model d’home tradicional i no tenen cap tipus de conflicte amb el seu rol?

B.M.: Crec que en aquestes qüestions és interessant detallar situacions concretes. De totes maneres, per canviar tot això, per mirar cap endins, fa falta molt de valor i moltes vegades hi ha una covardia tremenda. Hi ha un valor masculí que a vegades resulta fins i tot un poc postís.

M.F.: A la persona que no dubta se li poden ensenyar altres reflexes. Els homes ens relacionam des del món de la violència, assumim conductes de risc, amb poca cura cap a nosaltres mateixos. Mostrar altres reflexos pot fer que la persona es replantegi si es vol continuar mirant sempre d’una manera o vol descobrir-ne d’altres.

P.F.: Un home hegemònic és un home que està encaixonat, com si en un circ hi hagués un home dins una capsa, que representa els mandats de gènere i del patriarcat. Moltes vegades, l’home no s’adona que està dins la capsa. És una mena d’espai de confort, però en cap cas és un espai d’alliberament.

En les experiències que heu tingut vosaltres amb els grups de teràpia amb homes, heu detectat alguns símptomes d’aquesta crisi del rol masculí tradicional?

M.F.: Jo crec que la darrera crisi econòmica que hem viscut, que va ser també una crisi social i de valors, ha fet que molts homes es trobassin de cop en aquesta zona fronterera, de confort però no d’alliberament. Un exemple molt clar, també lligat a la questió capitalista, són els homes que varen perdre la feina i que sempre s’havien desenvolupat com a persones dins l’eix de la productivitat. És clar, quan s’han trobat sense feina sovint han sofert també una crisi de personalitat. S’han trobat preguntant-se: “i ara què puc fer?”. Jo record haver fet xerrades, a Palma a Calvià, precisament amb persones desocupades . Aquestes xerrades també servien per explicar-los que potser podien aprofitar aquell moment per gaudir amb les seves parelles, per cuidar els seus fills, per cuidar els pares i mares, és a dir, per possibilitar aquesta ètica de les cures que potser ni s’havien plantejat.

Quins serien els avantatges de sortir dels marcs socials i culturals que atorga el rol de gènere masculí hegemònic?

B.M.: Jo diria que la genuïnitat com a persona es duu molt malament amb els estereotips. Però es duu molt bé amb l’exploració personal. A la genuïnitat li agrada agafar formes imprevisibles, amb les quals pots descobrir, recrear-te i enriquir-te. Amb els estereotips això no és possible.

P.F.: Jo vaig créixer com a infant i com a adolescent en els anys de la dictadura. I, naturalment, com a home, jo tenia el camí molt marcat, determinat pel context social i polític del nacionalcatolicisme. Quan el meu pare va morir jo tenia 16 anys i em varen dir que a partir de llavors havia de ser l’home de la casa. Això va ser una configuració marcada per un rol. Sortir d’aquest rol quan notes que és imposat implica una realitat molt concreta. Aquests rols són imposats però nosaltres tenim la capacitat de construir la nostra identitat, masculina, femenina o trans, i aquesta no té per què estar lligada al fet biològic. Hi ha uns trets i unes característiques comunes, lògicament. Jo, segurament, tenc més força física i resistència que una dona, però tenc una feblesa emocional.

Tot aquest auge del feminisme, de la visibilització dels matrimonis entre gais i lesbianes, etcètera, també impica canvis en el concepte tradicional de família. Com incorporau aquestes qüestions ala vostra feina?

M.F.: Quan parlam de crisi també hem de parlar d’oportunitats. Jo crec que el feminisme ha generat aquestes crisis encontextos tradicionals com el de la família i, en realitat, es tracta de reajustaments que possibiliten camins transformadors que poden recórrer tant els homes com les dones.

Què destacaríeu de la vostra experiència amb els grups d’homes que dinamitzau?

M.F.: Jo diria que consisteix a donar-se permís, a sentir, a obrir el ventall emocional, a expressar com se sent cadascú i demanar com se senten els altres. Record que vaig fer una vegada un taller amb persones de la Universitat Oberta per a Majors i allà em varen fer un regal. Perquè quan els vaig demanar què canviarien o què voldrien haver fet diferent em varen dir “ploraria més i diria més vegades ‘t’estim”.

B.M.: En aquests grups, l’amor també deixa de ser un tabú. Xerram de l’amor i de com podem integrar-lo a la vida, perquè, desgraciadament, continua sent un dels grans tabús dels homes. Molts ho viuen com una cosa externa. També treballam molt amb el tema de la sexualitat i dels enganys a la parella. És important aprendre a mirar, tenir en compte i entendre que quan enganyes fas mal a l’altra persona. Que és més honest, per exemple, dir que vols una parella oberta i que xerris de les teves necessitats a la cara. És una qüestió de respecte cap a un mateix però també de respecte cap a la teva parella.

M.F.: Si ens hi fixam, tot es dibuixa a partir de la línia de la llibertat i de l’autoconeixement, perquè posar fi a aquests tabús sempre implica reconèixer-te, ser capaç de mirar-te. Quan has seguit sempre un model i uns mandats de gènere i, de sobte, t’adones que pots posar fi a tot això i que això, aquest canvi, et pot conduir a ser més lliure, és molt gratificant.

P.F.: Per acabar, jo afegiria que els grups d’homes permeten entendre la complexitat inherent a qualsevol persona des d’una comunicació transparent, des d’una mirada als ulls, des del fet de poder-se apropar i, fins i tot, tocar, des de la possibilitat d’identificar espais i vivències comuns, com ara la por que ens condueix a pensar que allò que és diferent no és bo quan, en realitat, pot ser un espai de creixement.